Èsquil (segle V a.C.)
Prometeu
encadenat (fragment)
MERCURI
Però tu no has après de cap manera
a tindre seny.
a tindre seny.
PROMETEU:
Si tingués seny, pots creure
que amb un esclau com tu no hi parlaria.
que amb un esclau com tu no hi parlaria.
MERCURI
Sembla que res vols dir del que vol Jove?
PROMETEU
Després que ell m'ha lligat, haig de servir-lο?
MERCURI
Me tractes com a un nen?
PROMETEU
I no ets més tonto
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tan sols? No hi ha turments ni indústries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que em maten, no m'afluixa.
Engegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li prendrà l'imperi!
que un nen petit, si creus que has d'arrancar-me
ni un mot tan sols? No hi ha turments ni indústries
que puguin fer-me dir lo que vol Jove
si aquests grillons, que em maten, no m'afluixa.
Engegui sobre meu flames candentes,
i en terbolí de neus i trons que faci
que tot tremoli i caigui: aquesta boca
no dirà mai qui li prendrà l'imperi!
MERCURI
Pensa el que et convé més!
PROMETEU
Bé fa prous dies
que ho tinc resolt!
que ho tinc resolt!
MERCURI
Oh temerari, creu-me,
tingues seny!
tingues seny!
PROMETEU
Ja t'ho dic: en va em molestes
com si volguessis persuadir una onada.
No pensis mai que com les dones preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que em deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré! [...]
com si volguessis persuadir una onada.
No pensis mai que com les dones preguen
juntes les mans, puga pregar a Jove
que em deslliuri per fi d'eixes cadenes,
que no ho faré! [...]
PROMETEU
Ja la
terra no es mou per cap paraula,
ja brama el tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polsosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Per a veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!
ja brama el tro que ronca com un monstre,
i l'espai omplen remolins polsosos.
Els vents lluiten entre ells i es desafien
bufant contraris, i la mar i terra
agitant-se se topen. Per a veure
si jo m'esglaiaré, Jove m'ho envia.
Oh déu sagrat que per ma mare vetlles,
oh aire, que ets de tots, oh llum sagrada,
que ets també de tothom, ara mireu-me
quant i quant jo pateixo sense culpa!
Versió en decasíl·labs d’Artur Masriera (1898), que
transcric amb alguna regularització ortogràfica. En català hi ha també una
excel·lent versió en prosa de Carles Riba, i una altra, que lamentablement
encara no conec, de Ramon Torné i Teixidó.
Aquesta és l’escena final del ‘Prometeu
encadenat’, obra generalment atribuïda a Èsquil, tot i que alguns
erudits ho posen en dubte. Se sap que era la primera part d’una trilogia,
seguida de ‘Prometeu alliberat’ i ‘Prometeu, portador del foc’,
malauradament perdudes. S’hi representa el desafiament de Prometeu a Zeus
(Júpiter en llatí, Jove en aquesta versió). El tità Prometeu havia ajudat Zeus
en la Titanomàquia (la lluita de Zeus per destronar el seu pare, Cronos, i
aconseguir el poder celestial absolut); després, però, Prometeu es va oposar al
designi de Zeus de deixar que la humanitat s’extingís. Per això, desobeint el déu,
va arrabassar el foc sagrat de Zeus per donar-lo als humans, que així van poder
sobreviure; per això Prometeu era considerat l’autèntic “creador” de la
civilització humana. Zeus va castigar Prometeu encadenant-lo a una roca al
capdamunt d’una munyanya. Prometeu va profetitzar que, així com Cronos havia
destronat el seu pare, Urà, i Zeus havia fet el mateix amb Cronos, així
mateix hi haria un fill de Zeus que vindria per prendre-li el poder. En aquesta
escena final, Zeus envia el seu missatger Hermes (Mercuri) per convèncer
Prometeu que li digui si sap quin seria aquest fill, a fi d’eliminar-lo.
En aquest
diàleg, el pres, amb gran dignitat, es nega a revelar res si no és a canvi de
la seva llibertat, i fa front a les amenaces d’un càstig encara més cruel: per
tota l’eternitat, unes àligues vindran a menjar-se-li el fetge, que se li
regenerarà perpètuament a fi que aquest suplici no s’acabi mai. Trobo
curiós –i estranyament actual– aquest
fragment, en què un poderós pretén assolir el favor d’un pres sense oferir-li
cap benefici a canvi, tan sols la possibilitat de no empitjorar la seva
situació. Mireu si no ha plogut des d’aquells temps mítics, i així va el món
encara…
Imatges (Wikimedia Commons): a)
Bust d’Ésquil al Centre Zappeion d’Atenes; b) Dirk von Baburen: ‘Prometeu
encadenat per Vulcà’, oli sobre tela (1623). Rijksmuseum, Amsterdam. c)
Thomas Cole: ‘Prometheus bound’, oli sobre tela (1847), Museum of Fine Arts of
San Francisco. d) Auguste Bartholdi, ‘Le Martyr Moderne’, guix (1874),
Bartholdi Museum, Colmar.
Llibertat per a tots els presos i
exiliats polítics, i suport a tots els perseguits i represaliats i a llurs
famílies. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, i dels
mitjans de comunicació catalans, sempre en el punt de mira dels repressors.
