Sòfocles (496-406 aC)
Èdip
a Colonos (fragment)
TESEU: Un home
que entra en un estat que practica el dret
i sense norma no
conclou res; i menyspreant
les lleis
d’aquesta terra fas irrupció,
prens el que et
sembla i t’ho enduus, tan brutalment.
Devies creure
Atenes buida d’homes, sí,
o que era esclava
i jo mateix tant com ningú.
I poc és Tebes la
que t’ha ensenyat el mal,
car no sol pas
fer cria de desaforats
ni et lloaria, si
sabés que estàs pillant
les meves coses
–i dels déus, ja que t’enduus
per força uns
pobres éssers amb llurs súpliques.
No, jo, si mai
petjava terra que et pertany,
ni si tenia el
dret més just sobre quelcom,
no, sense el
príncep de la terra, fos qui fos,
no m’ho enduria a
ròssec, ans sabria bé
com cal que es
porti un estranger entre ciutadans.
Tu, en canvi,
afrontes una ciutat que no ho mereix,
la teva pròpia,
sí, i el temps, fent el seu ple,
et torna alhora
vell canut i buit de seny.
Ho he dit suara i
t’hi commino de present:
les noies siguin
dutes ben de pressa aquí,
si no vols ésser
resident d’aquest país
per força, i no
per ganes; i el que et dic, igual
em surt dels
llavis com ho tinc al pensament.
[Versió en vers de Carles Riba]
Èdip, vell i cec i desterrat de Tebes,
s’ha exiliat a Colonos, en territori d’Atenes, acompanyat de la seva filla
Antígona. L’altra filla, Ismene, s’hi reuneix per explicar-los la greu
situació que es viu a Tebes: Creont n’és el tirà, mentre els fills d’Èdip,
Etèocles i Polinices, es disputen el tron i es preparen per a una guerra
fratricida. Èdip, que se sent morir, desitja quedar-se a Atenes i ser-hi
enterrat; el rei d’allà, Teseu, ho accepta i li ofereix hospitalitat. En aquestes,
arriba Creont, el mateix qui havia desterrat Èdip del seu país; ara el
persegueix amb tot de soldats, perquè un oracle li ha assegurat que el país que
tingui la tomba d’Èdip serà beneït pels déus amb tota mena de béns, i el vol
convèncer que se’n vagi amb ell per morir a Tebes.
Èdip es nega a tornar a la
seva terra, que tan mals records li porta i d’on fou foragitat. Creont,
llavors, fa que els seus homes segrestin Antígona i Ismene; Èdip es queda sol,
cec i indefens. Quan Creont és a punt d’endur-se també Èdip, arriba el rei
Teseu amb tot d’homes armats i evita aquest abús, que un monarca estranger
volia fer dintre del seu reialme. Amb aquest diàleg, retreu a Creont la seva
indignitat –i li fa veure que la maldat no és pas inherent a Tebes, sinó que és
Creont mateix qui, amb la seva innoble conducta, fa un afront al seu propi país,
a més d’ofendre Atenes.
D’aquell temps mítics ençà, han passat mil·lennis; fa bo de constatar, però, que ja aleshores hi havia governants coherents en la defensa dels valors propis; com també, ai las, d’altres capaços de cometre qualsevol atzagaiada, violant els drets de les persones i de les nacions per tal de satisfer els seus interessos.
La versió és la de Carles Riba en
vers, publicada per Alcides (1951) i per Curial (1977); n’hi ha una altra,
també d’ell, en prosa, publicada per la Fundació Bernat Metge (1964), anotada
per Manuel Balasch i revisada per Josep Alsina.
Imatges
(Wikimedia Commons):
a) ‘Sòfocles’, marbre,
còpia romana del segle I a.C., d’un original grec de cap al 400 a.C. Ny
Carlsberg Glyptotek, Copenhaguen.
b) Jean-Antoine-Théodore
Giroust: ‘Èdip a Colonos’, oli sobre tela (1788), Dallas Musum of Art.
c) Fulchran-Jean
Harriet: ‘Èdip a Colonos’, oli sobre tela (1798), Cleveland Museum of Art.
d) André-Marcel
Baschet: ‘Èdip a Colonos, amb Antígona i Ismene, parla amb Polinices’, oli
sobre tela (1883).
* * *
Llibertat per a tots els presos polítics i exiliats, i suport als perseguits i a les famílies de tothom. Llum als ulls i força al braç.
