Luis
de Góngora y Argote (1561-1627)
Fábula
de Polifemo y Galatea(fragments)
XIII
Ninfa, de Doris hija, la más bella,
adora, que vio el reino de la espuma.
Galatea es su nombre, y dulce en ella
el terno Venus de sus Gracias suma.
Son una y otra luminosa estrella
lucientes ojos de su blanca pluma:
si roca de cristal no es de Neptuno,
pavón de Venus es, cisne de Juno.
XIV
Purpúreas rosas sobre Galatea
la Alba entre lilios cándidos deshoja:
duda el Amor cuál más su color sea,
o púrpura nevada, o nieve roja.
De su frente la perla es, eritrea,
émula vana. El ciego dios se enoja,
y, condenado su esplendor, la deja
pender en oro al nácar de su oreja.
XV
Invidia de las ninfas y cuidado
de cuantas honra el mar deidades era;
pompa del marinero niño alado
que sin fanal conduce su venera;
verde el cabello, el pecho no escamado,
ronco sí, escucha a Glauco la ribera
inducir a pisar la bella ingrata
en carro de cristal campos de plata.
de cuantas honra el mar deidades era;
pompa del marinero niño alado
que sin fanal conduce su venera;
verde el cabello, el pecho no escamado,
ronco sí, escucha a Glauco la ribera
inducir a pisar la bella ingrata
en carro de cristal campos de plata.
XVI
Marino joven, las cerúleas sienes
del más tierno coral ciñe Palemo,
rico de cuantas la agua engendra bienes,
del faro odioso al promontorio extremo;
mas en la gracia igual, si en los desdenes
perdonado algo más que Polifemo,
de la que, aún no lo oyó y, calzada plumas,
tantas flores pisó como él espumas.
del más tierno coral ciñe Palemo,
rico de cuantas la agua engendra bienes,
del faro odioso al promontorio extremo;
mas en la gracia igual, si en los desdenes
perdonado algo más que Polifemo,
de la que, aún no lo oyó y, calzada plumas,
tantas flores pisó como él espumas.
XVII
Huye la ninfa bella, y el marino
amante nadador ser bien quisiera,
ya que no áspid a su pie divino,
dorado pomo a su veloz carrera;
mas ¿cuál diente mortal, cuál metal fino
la fuga suspender podrá, ligera,
que el desdén solicita? ¡Oh, cuánto yerra
delfín que sigue en agua corza en tierra!
amante nadador ser bien quisiera,
ya que no áspid a su pie divino,
dorado pomo a su veloz carrera;
mas ¿cuál diente mortal, cuál metal fino
la fuga suspender podrá, ligera,
que el desdén solicita? ¡Oh, cuánto yerra
delfín que sigue en agua corza en tierra!
* * *
 |
| Mosaic romà, segle II. Còrdova |
Ara feia tres anys llargs que el tenia
desatès, però sempre acabo tornant al meu admirat Góngora.
No gosaria pas intentar d’explicar —i
encara menys en tan poc espai— la significació d’aquest poeta a qui Dámaso
Alonso va proclamar com “el més gran poeta líric europeu del segle XVII”.
Ni he d’entrar en la discussió sobre les definicions de “conceptisme” i
“culteranisme” dintre de l’àmbit del “barroc”; una discussió acadèmica que
sembla que ja hauria d’haver estat superada però que veig que rebrota ara i
adés. El conceptisme és una tendència estètica característica del barroc
literari europeu, que feia servir abundosament combinacions de metàfores
agosarades i enginyoses associacions d’idees sorprenents amb la intenció
d’impressionar el lector; i el culteranisme, a més, feia servir neologismes
lèxics –cultismes– adoptats directament del llatí i una sintaxi recargolada amb
hipèrbatons violents, així com al·lusions a la història, a la literatura i a la
mitologia clàssiques. Diríem, doncs, que el conceptisme era la tendència
dominant de la poesia de l’època (Donne, Herbert, Marvell,
Quevedo…), i que el culteranisme (Marino, Gryphius, D’Aubigné,
Góngora, Vondel…) n’era un aspecte sobreafegit; però, superant l’antiga
i falsa dicotomia, el culterà Góngora va ser –com ja va veure Gracián–
un conceptista modèlic; i Quevedo, que tant se’n burlava, i no menys Lope
de Vega, també “culteranejaven” quan els convenia.
 |
| Fresc romà, segle I. Pompeia |
Góngora havia escrit ja molts sonets, romanços i “letrillas”, però en vida
no va donar cap obra a impremta. Els seus poemes circulaven en còpies manuscrites,
en plecs solts o bé en antologies, sovint anònimes, junt amb altres poetes. L’any
1613 va donar a conèixer, també en manuscrit, el Polifemo i el primer
cant i part del segon de les Soledades. Segurament devia esperar l’admiració dels seus
conciutadans; però només va rebre incomprensió i atacs furibunds, fins al punt
que va deixar incomplet el segon cant de les Soledades i no en va
escriure mai el tercer i el quart, com tenia previst. Als pocs mesos d’haver
mort, però, els seus dos grans poemes eren editats; se’n van publicar
comentaris favorables –i també desfavorables– i es va editar tota la seva
poesia, fins aleshores dispersa. I així va ser considerat, pòstumament, un gran
poeta, i imitat per molts, fins pels seus detractors. Amb la Il·lustració, tanmateix, el seu estil
va passar de moda i durant tot el XVIII i el XIX va estar pràcticament oblidat,
fins que primer Rubén Darío i després la Generació del 1927 (Lorca,
Hernández, Alonso…) el va reivindicar com a model estètic i el va
reentronitzar al lloc que li corresponia en la història literària espanyola i
mundial.
Qui millor l’ha estudiat i explicat és
Dámaso Alonso; podeu veure també intel·ligents punts de vista a les
edicions o els estudis d’Alexander Parker, R. O. Jones, Robert
Jammes, Colin Smith, i José M. Micó, entre molts altres. Jo,
per a la meva glossa ‘aquestes tres estrofes, m’he servit dels aclariments d’Alonso,
Micó i Parker.
 |
| Sebastiano del Piombo (1512), Villa Farnesina, Roma |
Aquí he seleccionat cinc de les 62
octaves reials que componen el Polifemo. Són les que ens presenten la
bella nimfa Galatea, de qui estava enamorat tothom a Sicília: tots els
joves de l’illa, tots els faunes, els ciclops i fins i tot algunes deïtats. com
dues que apareixen en aquest fragment. També el ciclop Polifem, quan
encara Ulisses no l’havia encegat, se’n va ben enfigar; però el cor
d’ella es va decantar pel faune Acis. Dels infaustos amors d’aquesta
tríada ens en parla Ovidi a les Metamorfosis, que són la font
d’on Góngora va treure la idea per al seu poema.
A l’estrofa XIII, el subjecte
el·líptic, perquè apareix al final de l’anterior, és Polifem. D’aquest
se’ns diu que adora la filla de Doris, Galatea, la nimfa més
bonica que el mar (el reialme de l’escuma) ha vist mai. Venus, la
deessa de l’amor, va posar en ella, sumada, la bellesa de les tres Gràcies que l’acompanyen.
Els ulls de la nimfa són dos estels lluminosos sobre la seva pell blanca,
semblant a les plomes d’un cigne; però fixem-nos que el poeta diu que “els seus
dos lluminosos estels són ulls lluents de la seva blanca ploma”, i això ens
remet a les plomes dels paons, que estan guarnides d’ulls. De manera que si els
seus ulls no són les onades del mar (“roques de cristall de Neptú), són
com les aus emblemàtiques de dues belles deesses: Venus (el cigne) i Juno
(el paó); però observem novament com el poeta inverteix els símbols i fa que els
ulls de la nimfa s’associïn al “paó de Venus” i al “cigne de Juno”,
fent-les doncs equivalents en formosor.
 |
| Auguste Ottin (1866). Jardin du Luxembourg, París |
 |
| Auguste Ottin (1866). Detall |
A l’estrofa XV se’ns diu que Galatea
era envejada per les altres nimfes –perquè era la més bonica–, i totes les
deïtats que hi ha al mar la voldrien (en aquesta mateixa estrofa se’ns parla en
concret de Glauc, i en la següent de Palemó, dos tritons que n’estan,
infructuosament, enamorats; fet que és invenció de Góngora, car Ovidi
no ho esmenta). Ella és l’orgull (la “pompa”) del “nen alat”, Cupido,
déu de l’amor, de qui es diu que és també mariner, perquè navega “sense fanal”,
és a dir, cegament, car no hi veu; el déu navega damunt d’una “venera”, és a
dir, la conquilla de sa mare, Venus, símbol també de l’amor. I se’ns introdueix el personatge de Glauc,
que de cintura en amunt és humà i de cintura en avall és un peix; per això diu
que “no té escates al pit”, tot i tenir els cabells de color verd per les
algues. Galatea escolta la seva veu rogallosa, que pretén induir la
“bella ingrata” a ficar-se al mar per anar amb el tritó; ficar-se al mar per navegar amb ell “trepitjant, en carro de cristall” (la conquilla) “camps de plata” (les onades
marines).
 |
| Gustave Moreau (1880), París |
Passem a l’estrofa XVI. Aquí es parla
de l’altre pretendent, Palemó, divinitat marina protectora dels ports.
Se’ns diu que és jove i que porta una corona de corall; i que és ric de tots
els béns que el mar genera, des del Far fins al promontori extrem. Recordem que
l’acció es situa a Sicília: el far és el que hi havia a l’estret de Messina, al
nord-est (“odiós” pels perills que hi havia: L’Odissea hi situava els
perillosos esculls d’Escil·la i Caribdis), i el promontori extrem, del qual jua
s’havia parlat abans a l’estrofa IV, i que és el Lilibeu, a la punta
nord-occidental de l’illa. Palemó és tractat igual que Polifem en
la “gràcia”, en el favor que no rep de Galatea: vol dir que tant l’un
com l’altre són rebutjats per la nimfa, que, tanmateix, no menysté el tritó tan
durament com ha fet amb el ciclop. Amb tot, tan bon punt ella sent apropar-se Palemó,
s’enfuig rabent, gairebé volant, amb ales als peus (“calçant plomes”); ella
corre pel prat “trepitjant flors” mentre el tritó s’afanya nedant per l’aigua (“trepitjant
escuma”).
 |
| Gustave Moreau (1896), Madrid |
Finalment, a l’estrofa XVII, la nimfa continua fugint del déu marí. aquest, que és bon nedador, voldria poder frenar la cursa de la noia. Però no voldria fer-ho d’una forma cruel: en efecte, si fos un serp, li podria mossegar el peu i fer-la caure (com li va passar a Eurídice, perseguida per Aristeu, en una al·lusió mitològica molt implícita). En canvi, li agradaria poder-la deturar d’una manera més agradable; i el poeta es refereix ara, també sense esmentar cap nom, al mite d’Atalanta, que havia promès casar-se amb l’home que la vencés en una cursa de velocitat, ja que era la més ràpida del món. El jove Hipomenes va demanar ajuda a Venus; aquesta li va donar tres pomes d’or, i durant la cursa, el noi les va anar tirant als peus de la noia, que es va anar parant per recollir-les, i així el pretendent va guanyar la cursa i el premi desitjat. Tan sols esmentant l’”áspid” i el “dorado pomo”, Góngora ja compta que el lector sabrà de quins mites li està parlant. En tot cas, per al pobre Palemó, ni cap “dent mortal” (de la serp) ni cap “metall fi” (la poma daurada) no podran deturar la fuga lleugera de qui el menysté. Per això el poeta acaba exclamant que “s’equivoca molt el dofí que persegueix des de l’aigua un cervató que corre per terra”: afany de perseguir allò que no es pot atènyer, com “l’inaccessible étoile” de Jacques Brel.
Hem pogut degustar en aquest tast alguns dels mecanismes retòrics
que Góngora fa servir. Paral·lelismes, estructures bimembres, oposicions,
hipèrbatons, metàfores sorprenents i combinades, referències mitològiques o
literàries clàssiques… Tot això, l’hi van criticar; però sobretot l’abundós ús
que feia dels cultismes. Val a dir que, molts d’aquells cultismes, avui no ens
ho semblen: per exemple, el 1613 ningú deia “joven” –Quevedo se’n
fotia, de Góngora, per aquest adjectiu—, “terno”, “émulo”,
“purpúreas”, “cándido”, “invidia”; i en altres textos seus
trobem paraules com “adolescente”, “adusto”, “aplauso”, “candor”,
“crepúsculo”, “culto”, “esfera”, “errante”, “esplendor”,
“fragante”, “fugitivo”, “ilustre”, “lúgubre”,”nocturno”,
“trémulo”…, mots avui comuns en castellà, però que els antigongorins van
censurar sense pietat com a innovacions lèxiques innecessàries. En fi, aquesta
acumulació de recursos fa, certament, difícil d’entendre la poesia barroca en
general, i la gongorina en particular; per això va bé llegir-lo en edicions
comentades que ajudin el lector a emplenar els buits que amb el pas dels segles
se li han anat descontextualitzant. Llavors, el plaer de llegir –i entendre, o
creure entendre– Góngoraés altament reconfortant.
 |
| Vicent Beltran (1927). Parque del Retiro, Madrid |
Vegeu en aquests enllaços altres entrades
sobre Góngora al meu blog:
Imatges (Vikimedia Commons):
Diego Velázquez: Retrat de Don Luis de Góngora. Oli sobre tela
(1622). Museum of Fine Arts, Boston.
Polifem i Galatea. Mosaic romà de la plaza de la Corredera, segle II.
Alcázar de los Reyes Cristianos, Còrdova.
Polifem i Galatea. Fresc (segle I) de la Casa del Caçador Vell, a Pompeia.
Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.
Sebastiano del Piombo: Polifemo. Fresc (1512) a Villa Farnesina, Roma.
Auguste Ottin: Polyphème surprenant Galatée dans les bras d’Acis. (1866).Fontaine
Médicis, Jardin du Luxembourg, París.
Auguste Ottin: Acis et Galatée (1866). Detall de la Fontaine Médicis, Jardin du Luxembourg, París.
Gustave Moreau: Galathea. Oli sobre fusta (1880). Musée d’Orsay,
París.
Gustave Moreau: Galathea.Tremp, guaix i aquarel·la sobre cartró
(1896). Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.
Vicent Beltran Grimal: Polifemo y Galatea. Relleu en un monòlit de pedra
(1927). Parque del Retiro, Madrid.