Sòfocles (496-406 aC)
Antígona (fragment)
![]()
![]()
![]()
Antígona (fragment)
ΚΡέΩΝ
σὲδή, σὲτὴν νεύουσαν
εἰς πέδον κάρα,
φὴς
ἢκαταρνεῖμὴδεδρακέναι
τάδε·
ἈΝΤΙΓόΝΗ
καὶφημὶδρᾶσαι κοὐκ ἀπαρνοῦμαι
τὸμή.
ΚΡέΩΝ
[...] σὺδ᾽εἰπέμοι μὴμῆκος, ἀλλὰσυντόμως,
ᾔδησθα
κηρυχθέντα μὴπράσσειν τάδε;
ἈΝΤΙΓόΝΗ
ᾔδη·
τίδ᾽οὐκ ἔμελλον;
ἐμφανῆγὰρ ἦν.
ΚΡέΩΝ
καὶδῆτ᾽ἐτόλμας
τούσδ᾽ὑπερβαίνειν
νόμους;
ἈΝΤΙΓόΝΗ
οὐγάρ τίμοι Ζεὺς ἦν ὁκηρύξας τάδε,
οὐδ᾽ἡξύνοικος
τῶν κάτω θεῶν Δίκη
τοιούσδ᾽ἐν ἀνθρώποισιν ὥρισεν νόμους.
οὐδὲσθένειν τοσοῦτον ᾠόμην τὰσὰ
κηρύγμαθ᾽, ὥστ᾽ἄγραπτα κἀσφαλῆθεῶν
νόμιμα
δύνασθαι θνητὸν ὄνθ᾽ὑπερδραμεῖν.
οὐγάρ τι νῦν γε κἀχθές, ἀλλ᾽ἀείποτε
ζῇταῦτα, κοὐδεὶς οἶδεν
ἐξ ὅτου ᾽φάνη.
τούτων
ἐγὼοὐκ ἔμελλον,
ἀνδρὸς οὐδενὸς
φρόνημα
δείσασ᾽, ἐν θεοῖσι
τὴν δίκην
δώσειν·
θανουμένη γὰρ ἐξῄδη,
τίδ᾽οὔ;
κεἰμὴσὺπροὐκήρυξας. εἰδὲτοῦχρόνου
πρόσθεν
θανοῦμαι, κέρδος αὔτ᾽ἐγὼλέγω.
ὅστις
γὰρ ἐν πολλοῖσιν ἐς ἐγὼκακοῖς
ζῇ,
πῶς ὅδ᾽Οὐχὶκατθανὼν κέρδος φέρει;
οὕτως
ἔμοιγε τοῦδε τοῦμόρου τυχεῖν
παρ᾽οὐδὲν ἄλγος· ἀλλ᾽ἄν, εἰτὸν ἐξ ἐμῆς
μητρὸς
θανόντ᾽ἄθαπτον ἠνσχόμην νέκυν,
κείνοις
ἂν ἤλγουν· τοῖσδε δ᾽οὐκ ἀλγύνομαι.
σοὶδ᾽εἰδοκῶνῦν μῶρα
δρῶσα τυγχάνειν,
σχεδόν
τι μώρῳμωρίαν ὀφλισκάνω. […]
ΚΡέΩΝ
[…] αὕτη
δ᾽ὑβρίζειν μὲν
τότ᾽ἐξηπίστατο,
νόμους
ὑπερβαίνουσα τοὺς προκειμένους·
ὕβρις
δ᾽, ἐπεὶδέδρακεν,
ἥδε δευτέρα,
τούτοις
ἐπαυχεῖν καὶδεδρακυῖαν γελᾶν. […]
ἈΝΤΙΓόΝΗ
θέλεις
τι μεῖζον ἢκατακτεῖναίμ᾽ἑλών;
ΚΡέΩΝ
ἐγὼμὲν οὐδέν· τοῦτ᾽ἔχων
ἅπαντ᾽ἔχω.
ἈΝΤΙΓόΝΗ
τίδῆτα μέλλεις; ὡς ἐμοὶτῶν σῶν λόγων
ἀρεστὸν οὐδὲν μηδ᾽ἀρεσθείη ποτέ·
οὕτω
δὲκαὶσοὶτἄμ᾽ἀφανδάνοντ᾽ἔφυ.
καίτοι
πόθεν κλέος γ᾽ἂν εὐκλεέστερον
κατέσχον
ἢτὸν αὐτάδελφον ἐν
τάφῳ
τιθεῖσα;
τούτοις τοῦτο πᾶσιν ἁνδάνειν
λέγοιτ᾽ἄν, εἰμὴγλῶσσαν ἐγκλῄοι φόβος.
ἀλλ᾽ἡτυραννὶς
πολλάτ᾽ἄλλ᾽εὐδαιμονεῖ
κἄξεστιν
αὐτῇδρᾶν λέγειν θ᾽ἃβούλεται.
[Ἀντιγόνη, 441-507]
 |
| Sébastien Norblin |
Antígona(fragment)
CREONT
I tu, dic tu, que
inclines cap a terra el front,
¿confirmes o bé
negues que hagis fet això?
ANTÍGONA
I tant, confirmo
que ho he fet, no nego res.
CREONT
[…] Respon-me
sense allargs, en mots cenyits:
¿sabies que un
edicte prohibia això?
ANTÍGONA
Sí, era públic,
com ho havia d’ignorar?
CREONT
I amb tot,
¿gosaves transgredir aquestes lleis?
ANTÍGONA
Sí, car no era
Zeus qui m’ha dictat això,
ni Dike, la que
habita prop dels déus de baix,
mai entre els
homes no ha fixat aquestes lleis;
ni tanta força
creia que tingués un teu
pregó, que, lleis
escrites, fermes, dels eterns,
un dels qui moren
hi pogués passar damunt.
Car no és d’ara
ni d0ahir, és de tostemps
que viuen elles i
ningú no sap de quan.
Jo no entenia,
pel terror del que pensés
cap home,
haver-ne de pagâ el redreçament
als déus: sabia
prou que he de morir –¿com no?–
fins sense el teu
edicte. I si abans de temps
em ve que moro,
un guany això proclamo que és.
Car un, com jo,
que en molta desventura viu,
¿com vols que de
morir-se no reporti un guany?
Així, per mi,
trobar-me amb el destí que dius
no és cap pena;
en canvi, si hagués permès
que el fill de la
meva mare mort no fos colgat,
sí, me’n doldria:
d’això altre no me’n dolc.
Si encara et
sembla bogeria fê el que faig,
quasi és el jutge
que em declara boja el boig. […]
CREONT
[…] Aquesta, que insultava, ho ha sabut bé
prou,
llavors que
transgredia ordres públiques;
i quan ho ha fet,
encara aquest segon insult,
de gloriar-se’n i
de riure havent-ho fet. […]
ANTÍGONA
¿Vols res, a més
d’occir-me, havent-me detingut?
CREONT
Res: tinc la teva
vida i amb això ho tinc tot.
ANTÍGONA
Doncs bé, ¿què
trigues? Car a mi, no hi ha un sol mot
dels teus que em
plagui –i mai no sigui que emplagués!
I a tu també els
meus actes poc que et donen gust.
Amb tot, ¿en què
un glòria hauria jo pogut
guanyar més pura,
que poant el meu germà
dins una tomba? A
tots aquests això els és grat,
i t’bho dirien,
si la por no els encastés
la llengua, Però
en tantes coses que és feliç
la tirania, i té
que pot fê i dî el que vol.
[Versió de Carles Riba]
 |
| Lytras Nikiforos |
Com és sabut, després de la guerra
civil de Tebes que va enfrontar els dos fuills d’Èdip, Etèocles i
Polinices, davant els murs de la ciutat, i on tots dos van morir l’un a
mans de l’altre, la corona va passar a llur oncle Creont, que havia
atiat el conflicte des de l’ombra. Aquest va manar que el cos d’Etèocles
fos enterrat amb honors d’heroi, però que el cos de Polinices,
considerat rebel i traïdor, restés a la intempèrie, insepult, contravenit així
el costum ancestral, que els tebans consideraven una llei divina, ja que creien
que l’ànima d’un cos no sepultat o incinerat no gaudiria mai de repòs. Antígona,
germana de tots dos i promesa del seu cosí Hèmon, fill de Creont,
moguda per la pietat envers Polinices i adduint que seguia el voler dels
déus per damunt de les lleis injustes dels homes, va sortir i va cobrir lleugerament de terra el cos del germà mort.
Detinguda, Creont la condemnà a mort: va ser enterrada viva en un
sepulcre, on va morir d’inanició.
Aquesta tragèdia, estrenada l’any 442 abans
de Crist, ha donat peu a moltes interpretacions teatrals modernes: jo he llegit
les de Salvador Espriu (1939), Jean Anouilh (1944), Bertolt
Brecht (1947) i Josep M. Muñoz Pujol (1965); no conec les de José
M. Pemán (1945), Leopoldo Marechal (1951), María Zambrano
(1964), ni Griselda Gambaro
(1986).
 |
| Frederic Leighton |
Imatges (Wikimedia Commons):
Efígie de Sòfocles. Tondo (1777), únic element decoratiu
conservat de l’antic Teatre Nacional de Mannheim, destruït durant la Segona
Guerra Mundial. Reiss-Engelhorn-Museen, Mannheim.
Sebastien Norblin: Antigone donnant la sépulture à Polynice. Oli
sobre tela (1826). École Nationale Supèrieure de Beaux-Arts, París.
Lytras Nikiforos: Antigona i Polinices. Oli sobre tela (1865).
Galeria Nacional, Atenes.
Frederic Leighton: Antigone. Oli sobre tela (1882). Col·lecció
privada.
Valentí Gubianes: Llibertat!
Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als
processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per
la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als
violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com
sempre en el punt de mira.
