Joan
Maragall
(1861-1911)
Els
tres cants de la guerra
ELS ADEUS
Que senyals d’adeu han fet
mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!
mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades!
Quants adeus des d’aquell adéu primer,
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l’endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller,
que li deia amb lament:
«No vagis pas cap a Ponent!»
quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l’endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller,
que li deia amb lament:
«No vagis pas cap a Ponent!»
Més ell, la cara adusta i ja fatal,
girada envers la posta,
marxà, no fent cabal
de les mans que es movien en l’aire
en va, sense resposta.
girada envers la posta,
marxà, no fent cabal
de les mans que es movien en l’aire
en va, sense resposta.
(1896)
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, — la veu d´un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m'ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua — pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m'ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua — pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d'ara — i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d'honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d'honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l'atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l'atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't — de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d‘entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d‘entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
(1898)
CANT DEL RETORN
Tornem de batalles, — venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Pel mar se us avança — la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim tots de cara — al vent de la costa,
encara que ens mati per fred i per fort,
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
encara que ens mati per fred i per fort,
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,— de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
de lo que sofriren,— de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes — que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.
per oir les gestes — que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d’altres gestes,
si encara les serres que ens han d‘enfortir
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!
si encara les serres que ens han d‘enfortir
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!
(1899)
Vet ací els tres “Cants de guerra” maragallians, inspirats
per la guerra de Cuba, estudiats en detall per Joan Lluís Marfany i per Isidor
Cònsul, a les anàlisis dels quals em remeto.
Maragall coincidia amb l’òptica regeneracionista de la
generació espanyola del 98, i ja abans de la Guerra de Cuba era ben conscient
de l’ensulsiada d’un Estat que feia aigües pertot, com es va demostrar en
aquella infausta contesa i en la de les Filipines; i, més endavant, el 1909
amb la Setmana Tràgica. La seva ideologia, sempre catalanista,va anar
evolucionant: de més jove somiava en una unitat peninsular, "ibèrica", en què Castella, Catalunya
i Portugal coexistissin en germanor; en altres, aspirava a una unió suprapirinenca
d’Occitània amb Catalunya. Tot i formar part, per naixença, de la burgesia
barcelonina, es mostrava sensible envers les raons de les reivindicacions obreres;
i malgrat ser decididament catòlic, rebutjava determinats posicionaments ascètics
i mortificants de la religió, en favor d’una visió espiritual de la bellesa i
del goig dels sentits humans Així, hom ha pogut veure reflexos panteistes en el
Cant Espiritual , o nietzscheans en l’idealisme d’Excelsior i en
el vitalisme d’El Comte Arnau, per exemple (vegeu l’excel·lent estudi d’Ignasi
Moreta sobre això). També alguns dels seus escrits polítics eren clarament
discordants respecte del punt de vista predominant del catalanisme de l’època,
i fins i tot algun dels seus articles més destacats li va ser censurat.
Ell ja havia propugnat la independència de Cuba per evitar
aquella guerra sagnant; ja l’any 1895 havia escrit un article –no publicat, però,
en vida seva; va aparèixer en la segona edició, “la dels fills”, en 25 volums
(1929-1936) de les seves Obres Completes– que duia per títol “La
independència de Catalunya”. Hi afirmava que «el pensament espanyol és
mort [...]. El centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació
ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per
això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem
de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben
de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta».
El primer poema d’aquesta trilogia reflecteix l’angoixa del
comiat dels soldats que s’embarquen cap a un destí cruel, que no entenen ni
desitgen ni mereixen. El poeta considera totes les guerres com a enfrontaments
entre germans, i condemna el caïnisme de les forces vives de l’Estat, que miren
envers les colònies de Ponent per portar-hi la destrucció i la mort de molts en defensa d’uns
beneficis que enriquiran molt poca gent, però molt poderosa. “Caín”, òbviament,
no fa cas de les dones que li imploren la pau, i partirà –més ben dit, farà que
la carn de canó parteixi– cap a la seva dissort.
En el segon, la conegudíssoma Oda a Espanya, Maragall pinta una descripció
desesperant d’una Espanya reclosa en les seves glòries passades (“només de
morts”) i que viu, forassenyada, d’esquena al present i al futur. El poeta encara hi veu,
perquè la hi vol veure, una possibilitat de regeneració, i demana a Espanya que
se salvi “de tant de mal” i que el penediment la “torni feconda, alegre i viva”.
Però la realitat és que no. “No et veig enlloc”. La “mare” sensible, capaç de
redimir-se, canviar de rumb i salvar-se, ha desaparegut: no es veu enlloc, no sent,
ni escolta, ni entén els seus “fills”, que finalment opten per dir-li adéu i
mirar d’escapolir-se del naufragi.
Finalment, el tercer poema reviu el dramàtic retorn dels
catalans –derrotats, famèlics, malalts– després de participar en una guerra colonial
espanyola (era la de Cuba, però també podia haver estat la de les Filipines, la
del Marroc o qualsevol altra, tant se val). Molts no en varen tornar; per al poeta,
delerós –contra tota evidència– de regenerar l'Estat, els que van conseguir de
sobreviure podien aportar encara un bri d’esperança de salvació per a una
“pàtria” (Espanya) que “haurem de fer plorar en la nostra llengua” (compareu-ho
amb l’exhortació “arrenca el plor de mare” de l’Oda a Espanya). Per a Maragall,
fins al final Espanya ha estat una “mare” i una “pàtria”; però el maltractament
que el poble català n’ha rebut, no tan sols amb les guerres colonials, i la
nul·la disposició a raonar, dialogar i obrir-se als canvis necessaris, fa que l’única
resposta possible sigui dir-li adeu.
Costa de creure, vist el que s’ha anat veient, que ni un
segle més tard se’ns avinguin a raons; però l’esperança és l’últim que es perd.
Com va dir un altre versaire: “Ens en sortirem, reeixirem!”.
Imatges:
Pau Audouard: fotografia de Joan Maragall (1903).
Lluís Grané i Arrufat: ‘Desembarcament de soldats
procedents de Cuba’. Dibuix al carbonet (1911). MNAC Barcelona.
Ramon Casas: Joan Maragall. Dibuix al
carbonet sobre paper (1903). MNAC.
Bibliografia:
Joan Lluís Marfany: “Maragall, poeta regeneracionista”,
dins Aspectes del Modernisme. Barcelona, Curial, 1975.
Isidor Cònsul: “Joan Maragall i el 98”. “Avui.
Cultura”, Barcelona, 23-IV-1998, pàg. 30-31.
Jordi Castellanos: L’impacte del 98 a la
literatura catalana. Barcelona, “Revista del Col·legi de Llienciats”, 103,
1998.
Ignasi Moreta Tusquets: El pensament religiós de Joan
Maragall. Tesi doctoral. Institut Universitari de Cultura – Universitat Pompeu Fabra.
Barcelona, 2008.
Llibertat per als presos polítics, per als exiliats i per
als processats, i suport i coratge per als represaliats i per a totes les
víctimes de la calúmnia i de l’odi. Forgem un futur lliure des de la cohesió, la fermesa
i la pau, perquè la via pacífica és l’única en què creiem per fer front als
violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalanes, sempre
en el punt de mira de qui ens voldria subjugats.