Charles Baudelaire (1821-1867)
A celle qui est trop gaie
Ta tête,
ton geste, ton air
Sont beaux comme un beau paysage;
Le rire joue en ton visage
Comme un vent frais dans un ciel clair.
Le
passant chagrin que tu frôles
Est ébloui par la santé
Qui jaillit comme une clarté
De tes bras et de tes épaules.
Les
retentissantes couleurs
Dont tu parsèmes tes toilettes
Jettent dans l'esprit des poètes
L'image d'un ballet de fleurs.
Ces
robes folles sont l'emblème
De ton esprit bariolé;
Folle dont je suis affolé,
Je te hais autant que je t'aime!
Quelquefois
dans un beau jardin
Où je traînais mon atonie,
J'ai senti, comme une ironie,
Le soleil déchirer mon sein,
Et le
printemps et la verdure
Ont tant humilié mon cœur,
Que j'ai puni sur une fleur
L'insolence de la Nature.
Ainsi je
voudrais, une nuit,
Quand l'heure des voluptés sonne,
Vers les trésors de ta personne,
Comme un lâche, ramper sans bruit,
Pour
châtier ta chair joyeuse,
Pour meurtrir ton sein pardonné,
Et faire à ton flanc étonné
Une blessure large et creuse,
Et,
vertigineuse douceur!
À travers ces lèvres nouvelles,
Plus éclatantes et plus belles,
T'infuser mon venin, ma sœur!
[De Les fleurs du mal, 1857]
http://fleursdumal.org/ [Tots els poemes de Les fleurs du mal,
en francès i anglès. Àudios, la majoria en francès.]
A aquella que és massa
alegre
En tu, gest, testa, caminar,
són bells com un bell paisatge;
juga el somriure al teu visatge
com un vent fresc dins un cel clar.
Als qui a frec de tu passen lassos
els fascina el port sanitós
que et brolla com doll de clarors
de les espatlles i dels braços.
L'estrepitós acolorit
amb què conjugues les toaletes
fa néixer en la ment dels poetes
la imatge d'un ballet florit.
Tes folles robes són marxamo
del teu bigarrat esperit;
folla que em té tot jo enfollit,
i que avorreixo tant com l’amo!
A vegades, en un bell jardí
on arrossego l’atonia,
he sentit, com una ironia,
que el sol esquinçava el meu si:
la primavera i la verdura
tant el cor m’han humiliat,
que en una flor jo he castigat
la insolència de la Natura.
Així voldria, un cap al tard,
quan a l’hora dels plaers fulgura,
vers els tresors de ta figura
reptar silent com un covard,
per flagel·lar ta carn jocunda,
per macar el teu pit perdonat,
i obrir en el teu flanc estranyat
una ampla ferida profunda,
i, veloç dolcesa!, inserir
a flor d’aquesta boca encesa,
més esclatant i amb més bellesa,
germana meva, el meu verí!
[Traducció de Xavier
Benguerel]
A la que es demasiado
alegre
Son bellos cual bello paisaje
tu rostro, tu andar, tu manera;
la risa juega por tu cara
cual brisa fresca en primavera.
Al paseante triste a quien rozas
lo deslumbra la sanidad,
que de tus brazos y tus hombros
brota como una claridad.
Los tocados que te revisten
con sus resonantes colores,
hacen pensar a los poetas
en un vivo ballet de flores.
Tan locos trajes son emblema
de tu paleta espiritual;
loca que me has enloquecido.
¡Te odio y te amo por igual!
A veces, en algún jardín
donde arrastraba mi atonía,
sentí que el sol me desgarraba
el pecho, igual a una ironía.
Y tanto mi alma humillaron
la primavera y el verdor,
que la insolencia de Natura
he castigado en una flor,
Así, quisiera yo una noche,
cuando da la hora el placer,
de tu persona hasta el tesoro
como un vil sin ruido correr,
y magullar tu seno absuelto,
castigar tu carne jocunda,
y abrir en tu atónito flanco
una herida larga y profunda,
y a través de esos nuevos labios
-¡Oh qué dulzura soberana!-
más deslumbrantes y más bellos,
mi veneno infundirte, hermana.
[Traducció de Nydia
Lamarque]
![]() |
Portada de la primera edició de Les fleurs du mal (1857),
amb notes manuscrites de l'autor |
Amb Baudelaire comença a
Europa una nova manera d’entendre la poesia, que es desentén de l’estètica
romàntica (sentimentalisme, passió, individualisme) per buscar una objectivació
de les idees, una reflexió més general, defugint parlar del «jo» i fins evitant
de dir les coses pel seu nom, ans suggerint-les per mitjà d’associacions
d’idees i de símbols, exigint així del lector un esforç per apropiar-se del
poema en la mesura que l’ha de completar interiorment —no importa si d’una
manera diferent de tal com el poeta l’havia concebut d’entrada.
De Baudelaire, en efecte,
arrenquen els dos corrents literaris que, òbviament evolucionant, han arribat
fins als nostres dies: la línia diguem-ne simbolista —poesia pura: perfecció
formal, intel·lectualització de la idea— que parteix de Verlaine i Mallarmé
i passa per Valéry, Rilke, Hoffmannsthal, Wilde, Yeats,
Darío, D’Annunzio, els germans Machado, Jiménez, Riba,
Torres, Pessoa, Vinyoli, Ferrater, Gimferrer...;
i la línia diguem-ne rupturista —poesia avantguardista: buscar en el somni i la fantasia unes
correlacions inabastables a la lògica— que neix amb Rimbaud i Lautréamont
i passa, entre molts altres, per Apollinaire, Marinetti, Aragon,
Éluard, Pound, Joyce, Huidobro, Tzara, Salvat-Papasseit,
el Lorca de Poeta en Nueva York, Foix, Brossa...
Curiosament, l’Eliot jove, el de Prufrock i The waste land,
partiria magistralment d’aquest segon model
per després establir-se com un exemple brillant del primer amb Four
quartets.
Obvio en aquest apunt tan barroerament
esquemàtic els múltiples passos intermedis en l’evolució de la lírica moderna,
des del parnassianisme i l’art per l’art, passant pel decadentisme,
l’abrandament modernista i la reacció neoclàssica del noucentisme, fins a la
reacció que han propugnat el retorn a una poesia de línia popular, senzilla i
clara, d’arrel neoromàntica, com ara Carner, Garcés, Pere
Quart o el Lorca del Romancero Gitano, salvant les distàncies
—i la dels que han elevat aquesta pretesa senzillesa a nivells intel·lectuals
prou complexos, oposant-se així en part a les dues vies generals esmentades:
seria el cas d’Espriu. Perdoneu-me aquesta síntesi tan agosarada com inexacta
i injusta.
Baudelaire no és rupturista en la forma: els seus poemes són perfectes
en estructura estròfica, mètrica —quasi sempre alexandrins— i rima. Tot i així,
va trencar radicalment amb la forma en els seus poemes en prosa, després
seguits per Rimbaud, Lautréamont i tants altres poetes. La seva
aportació a la literatura universal rau, però, en el tractament de la imatge i
també en els continguts.
Pel que fa a la imatgeria, Baudelaire
busca correspondències en els significats —i en la sonoritat— de les paraules.
Més que definir els mots, fa servir els mots per suggerir idees; idees que, al
seu torn, ens en suggereixin d’altres que, per analogia, ens remeten a altres
mots; així, en conjunt, es van creant xarxes de significacions obertes, només
suggerides i mai del tot explícites, que el lector ha de recrear. Les coses no
s’esmenten en tant que objectes reals, sinó com a símbols —Eliot en
diria correlatius objectius— d’altres idees més elevades. Alhora, la
combinació de les frases té un ritme, una musicalitat interna que, per
sinestèsia, fa pensar en colors i en estats d’ànim. Per tot plegat, el lector
no pot assolir mai una comprensió perfecta d’un missatge volgudament ambigu,
com un enigma que cadascú ha de desxifrar amb les seves pròpies intuïcions. L’art
en general, i la poesia en particular, esdevenen, doncs, com una mística no
religiosa, que malda per elevar l’ànima humana per damunt dels sofriments i els
desenganys de la vida real, a la recerca d’un ideal sempre insatisfet que, en
el fons, és un abisme sense fons (el «gouffre») que ens aboca a la mort
com a única sortida.
I pel que fa als continguts, els
seus poemes parlen de la gran ciutat —París—, no pas idealitzada, sinó descrita
com a un espai on conviuen la misèria, el patiment, la violència, la crueltat,
la injustícia social i la roïnesa dels homes. I també parlen del sentiment de
buidor, de malenconia, de tedi, de fastig —cal no confondre-ho amb «fàstic»—
que experimenten les persones que hi passen la vida sense futur ni esperança. Aleshores,
aquest sentiment s’anomenava amb l’anglicisme Spleen; molt més endavant,
els sartrians en dirien «angoixa vital». D’aquesta realitat tan opressiva, el
poeta desitjaria evadir-se’n. Una possible sortida de tanta grisor seria l’Art,
la Bellesa; però aquesta és una opció que sembla inabastable. Per tant, busca
un consol en alternatives més prosaiques, que estan a l’abast de la gent, i que
els benpensants blasmen perquè les consideren vicis: la beguda, la droga, l’amor
lliure... Baudelaire escandalitza els lectors perquè parla obertament de
tot això, i no pas per fer-ne una crítica moralista; al contrari, reivindica
l’absenta i els «paradisos artificials» (opi, haixix) i parla bé de prostitutes,
lesbianes, bojos, esguerrats, captaires..., alhora que defensa actituds
marginals que desafien la moral benpensant. En canvi, la religió no li aporta
cap esperança de salvació: per això el poeta provoca el lector amb unes Lletanies
de Satanàs. Finalment, canta la Mort, amb majúscula, com a única solució oferta
a una vida que ha estat, sobretot, sofriment.
Baudelaire, de jovenet, va viure sotmès a la tutela d’un padrastre
militar, el coronel Aubrick, que va arribar a mariscal, i a qui odiava.
Per allunyar-lo dels ambients estudiantils, el padrastre el va fer enrolar en
un vaixell mercant que feia la ruta de l’Índia, i així va poder veure món.
Tornat a França i ja major d’edat, pot accedir a una petita herència que li
havia deixat el seu pare, i la dilapida vivint en un ambient de bohèmia.
Contreu una malaltia venèria (la sífilis) i s’ajunta amb una cantant de color, Jeanne
Duval, la musa de molts dels seus poemes, i a qui va ser fidel fins a la fi.
Coneix Gautier, Banville, Sainte-Beuve i altres poetes.
Descobreix l’obra d’Edgar Allan Poe i la tradueix; també escriu
crítiques literàries i d’art, on valora artistes aleshores poc coneguts, com el
mateix Poe, músics com Wagner o pintors com Delacroix, Manet
o Cézanne. Alhora, comença a publicar poemes solts, que el 1857 aplegarà
amb el nom de Les fleurs du mal.
* * *
Convé que fem un parèntesi per
entendre en quin moment de la història de França apareix aquest llibre
fonamental. Després de Waterloo, el 1815, França dissol la República i restaura
la monarquia borbònica absolutista en la persona de Lluís XVIII, germà
de Lluís XVI, succeït el 1824 pel seu germà Carles X. La
restauració no va ser incruenta: si durant la Revolució havia imperat el Terror
de Robespierre i Danton, ara hi va haver el «Terror Blanc», una
forta repressió reialista contra els jacobins i els partidaris de Napoleó.
El juliol de 1830 hi va haver la revolució de les «Tres Glorioses», tres
jornades en què les classes mitjanes van sortir al carrer per protestar contra
els borbons. Carles X va ser destituït i es va proclamar la «Monarquia
de Juliol», un règim parlamentari amb un rei d’una altra dinastia: Lluís
Felip d’Orléans. Aquest va governar en favor del comerç i de la indústria,
en una època on la Revolució Industrial modernitzava el país. Però es va haver
d’enfrontar a complots per part dels legitimistes borbònics, i també dels
republicans, com la fallida revolució de 1832, que coneixem per la novel·la Els
miserables, de Víctor Hugo.
El 1848 va esclatar una nova
revolució, en aquest cas una revolta dels treballadors, que volien una
república socialista que garantís millores en les duríssimes condicions de via
del proletariat. El rei va abdicar i es va proclamar la Segona República, però
les aspiracions obreres no van reeixir. Va ser elegit president un nebot de
Napoleó, Lluís Napoleó Bonaparte, el qual, tres anys després, el 1851,
va donar un cop d’Estat des del poder i es va proclamar emperador de França amb
el nom de Napoleó III.
El Segon Imperi va durar divuit
anys, en els quals l’emperador i la seva esposa, l’espanyola Eugenia de
Montijo, van regnar fastuosament i van impulsar la reforma urbanística de
París, a càrrec de l’arquitecte Haussmann, així com la xarxa ferroviària
i la modernització de l’agricultura. El país es va embrancar en diverses
guerres expansionistes o colonials (Crimea, Itàlia, Senegal, Algèria, la
Conxinxina, Saigon), va voler imposar una monarquia europea a Mèxic i finalment
va entrar en conflicte amb Prússia. L’exèrcit prussià va derrotar el francès a
Sedan; l’emperador va ser fet presoner a Alemanya i el 1870 es va proclamar la
Tercera República francesa, que duraria fins a 1940.
Napoleó III va governar dictatorialment: va suspendre les llibertats
de reunió, d’associació i de premsa, que no es van restaurar fins al 1868. L’Església
catòlica va recuperar moltes propietats que havia perdut durant la Primera
República i, gràcies a la llei d’educació del ministre Falloux, defensada
pel primer ministre Thiers, va recobrar l’hegemonia educativa (de què em
sona, això?). Es va proclamar la «llibertat d’ensenyament » (de què em sona,
això?) de manera que qualsevol ciutadà podia obrir una escola o un institut
privats, amb dret a ser subvencionats amb diner públic. Per poder ser director
d’escola o d’institut, n’hi havia prou amb tenir el batxillerat o haver fet un
simple curset; i per poder-hi impartir classes s’havia de fer un curset, del
qual els capellans estaven exempts. L’ensenyament públic primari quedava sota
el control del rector i de l’alcalde; i el secundari el controlava un consell
acadèmic format majoritàriament per clergues, que tenia el dret de gestionar i
fins i tot clausurar les escoles normals, on es formaven els professors.
Malgrat l’oposició d’intel·lectuals com Víctor Hugo, aquesta llei va ser
vigent durant molts anys; els mestres es van veure obligats a prestar un
jurament i molts van ser depurats.
* * *
En aquest ambient d’opressió
social a les fàbriques, de dictadura política i de repressió religiosa,
apareixen Les fleurs du mal. De seguida es va produir una virulenta
campanya de premsa contra el llibre, i tot seguit la querella del procurador
general de l’Estat, un carca que actuava d’ofici (de què em sona, això?), de
manera que Baudelaire i el seu editor van ser processats per escàndol
públic. És interessant de llegir l’al·legat del procurador Ernest Pinard—que aquell mateix any, però sense èxit, també havia demandat Flaubert
per Madame Bovary—; podeu trobar els arguments del fiscal en aquest enllaç.
El jutge va segrestar l’edició, va obligar a suprimir del llibre sis poemes,
considerats els més «immorals», i va posar al poeta una multa de 300 francs,
que devia ser una xifra important, i més per a ell que no tenia un ral.
Els poemes «immorals» es
titulaven: Lesbos i Les dones condemnades (dos poemes on es
parlava de lesbianisme); El Leteu; Les joies; Les metamorfosis
del vampir i aquesta de què parlem aquí, A aquella que és massa alegre
(quatre poemes on es descriu l’acte amorós d’una forma realment poc explícita,
metafòrica, que avui no escandalitzaria una classe de col·legi de monges, però
prou entenedora per excitar els ànims —o la libido?— dels censors d’aquell
temps). Val a dir que el procurador, , en la seva denúncia, a més d’aquests sis
poemes n’esmentava fragments de molts altres que, segons ell, ofenien la «moral
pública», així com d’altres que ofenien la «moral religiosa»: La negació de
sant Pere, Abel i Caín, Les lletanies de Satanàs i El vi
de l’assassí, on el poeta, segons el fiscal, es mostra d’acord amb sant
Pere quan nega Jesús, pren partit per Caín i no per Abel, es posa de part del
diable enfront de Déu i posa uns mots blasfems en boca d’un criminal.
En el poema A aquella que és
massa alegre, els versos considerats immorals són els de les dues estrofes
finals. Baudelaire es va indignar en veure que el jutge agafava les
metàfores al peu de la lletra i considerava que la «ferida profunda» oberta al
flanc de la noia insinuava una agressió amb arma blanca, i que quan parlava d’inserir-li
«el meu verí» es referia a la sífilis que patia el poeta! Baudelaire
escrivia al seu advocat: «Els jutges han cregut descobrir un sentit alhora
sanguinari i obscè en les dues últimes estrofes. La seriositat del recull
exclou plasenteries d’aquesta mena. Però verísignificant spleen
o malenconia, era una idea massa senzilla per a uns criminalistes. Que la seva
interpretació sifilítica els caigui sobre la consciència!»
Baudelaire va escriure a l’emperadriu Eugènia demanant clemència
i va aconseguir una rebaixa de la multa, que de 300 francs es va reduir a 50, potser
considerant que l’Estat ja s’havia quedat la vuitena part del preu de venda
dels exemplars que ja s’havien venut —era com un IVA cultural del 12,5%—; a
més, hom li va atorgar un petit subsidi com a malalt de sífilis. És a dir, que
el poeta, condemnat, humiliat i escarnit, encara havia de donar les gràcies al
govern. El 1861 es va publicar la segona edició del llibre, sense els sis
poemes maleïts, però amb trenta poemes nous.
El 1864, Baudelaire va anar
a viure a Bèlgica, on, el 1866 va publicar els sis poemes prohibits juntament
amb una nova secció de Les fleurs, anomenada Les épaves, amb 23
poemes nous. A Bèlgica va patir un atac d’apoplexia que el va deixar invàlid.
Traslladat a París, hi va morir el 1867, en un hospital, envoltat dels seus
amics poetes.
A l’hospital havia escrit una
carta a Richard Wagner explicant-li la seva admiració per qui
considerava un model vivent de l’artista total, que combinava poesia, música,
cant, dansa, escenografia i vestuari en una sola obra d’art. La carta, per
desgràcia, va arribar tard al seu destí, i quan Wagner la va rebre i va
respondre, Baudelaire ja era mort. Un any després, el 1868, ja amb la
llibertat de premsa restaurada, apareixia la tercera edició, pòstuma i
completa, de Les fleurs du mal.
Noranta anys després del seu
judici, el 1949, un tribunal de cassació va anul·lar aquella sentència i va
rehabilitar el poeta. Vegeu en aquest enllaç
tots els detalls del procés.
![]() |
| Winterhalter, L'emperadriu Eugènia |
En català hi ha aquestes
edicions:
Charles Baudelaire, Les
Flors del Mal, traducció de Joan Capdevila i Rovira, amb prefaci de Josep Farran i Mayoral. Publicacions
de "La Revista". Col·lecció de lírics mundials. Barcelona 1920 [No la
conec].
Carles Baudelaire, Flors
del Mal, traducció de Rossend Llates,amb il·lustracions de Xavier Güell. Llibreria
Catalònia, Barcelona 1926 [No la conec].
Charles Baudelaire, Les
Flors del Mal, traducció de Xavier Benguerel (edició bilingüe), amb dibuixos de
Josep Maria Subirachs. Edicions del
Mall,Sant Boi de Llobregat, 1985. [La que faig servir].
Charles Baudelaire, Les
Flors del Mal, traducció de Xavier Benguerel (edició bilingüe completa).
Editorial Proa. Col·lecció Óssa Menor, sèrie gran, núm. 1. Barcelona 1998.
Charles Baudelaire, Les
Flors del Mal, traducció del meu mestre Jordi Llovet (edició
bilingüe i completa). Edicions 62, Barcelona 2007 [No la tinc: preneu-ne
nota per al tió!]
He tret informació dels llibres
següents:
Anna Balakian, El movimiento simbolista. Guadarrama, Madrid 1969.
[Un magnífic estudi sobre el simbolisme, molt lúcid i recomanable.]
Baudelaire, Les fleurs du mal. Édition établie selon un
ordre nouveau, presentée et anotée par Yves Florenne.
Préface de Marie-Jeanne Durry. Le Livre de Poche, Paris, 1972.
Baudelaire, Les fleurs du mal. Édition de 1861. Texte
presenté, établi et annoté par Claude Pichois.
Gallimard, Paris 1972.
Manuel Álvarez Ortega. Poesía simbolista francesa. Editora
Nacional, Madrid 1975. [Una antologia interessant, més que res pel que fa a
autors poc coneguts. El criteri de selecció de poemes dels autors més
representatius se vegades sobta. Hi ha unes breus notes biogràfiques i gens de
crítica literària.]
Walter Benjamin, Charles Baudelaire. Traduit de l’allemand et
prologué par Jean Lacoste, d’après
l’édition originale établie par Rold Tiedemann.
Ed. Payot, Paris 1979. [Un clàssic dels estudis baudelairians, lúcid i profund,
molt citat arreu. Tot i això, crec que de vegades es passa de rosca en vincular
textos del poeta amb el pensament marxista d’una manera que no em sembla tan
evident o tan explícita en els poemes.]
Charles Baudelaire, Escritos sobre literatura. Edición de
Carlos Pujol. Bruguera, Barcelona
1984. [Els articles de crítica literària que va publicar Baudelaire.
Interessants els que parlen de Víctor Hugo i d’Allan Poe. D’altres fan
referència a autors que avui ens són desconeguts.]
Georges Duby– Robert Mandrou,
Histoire de la civilisation française. 2 vols. Armand Colin éditeur.
Paris 1984. [Un llibre interessantíssim per entendre la història política,
social, cultural i econòmica de França.]
Baudelaire, Les flors del mal.Traducció de
Xavier Benguerel (edició
bilingüe), amb dibuixos de Josep Maria Subirachs. Edicions del Mall, Sant Boi de
Llobregat, 1985.
Alain Verjat, “Charles Baudelaire”, dins Poesia francesa.
“MOLC” 44, pàg. 327-328. Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1985. [Una bona
antologia.]
Félix de Azúa, “Baudelaire” dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal.
Cátedra, Madrid, 1995. [Interessant per la descripció de l’evolució de les
grans ciutats, que és un tema subjacent en Baudelaire; però poc útil pel que fa
a l’estudi de l’obra literària del poeta.]
Lucien Bély, Connaître l’Histoire de France. Gisserot, 1997.
[Un manualet pràctic per visualitzar de
forma general la història de França.]
Jean d’Ormesson, Une autre
histoire de la littérature française, vol. I. Gallimard, Paris 1997; vol.
II, Paris 1998. [Uns punts de vista originals i interessants sobre els
principals escriptors francesos.]
![]() |
| Courbet, Charles Baudelaire |
La fotografia de Baudelaire que encapçala l'article és d'Étienne Carjat (1863). L'he treta, via Viquipèdia, del dipòsit multimèdia lliure Wikimedia Commons.
El retrat de l'emperadriu Eugènia de Montijoés obra del pintor Fritz Xaver Winterhalter (1853). Musée d'Orsay, París. L'he tret, via Viquipèdia, de la Wikimedia Foundation, que en garanteix el domini públic.
El retrat de Baudelaire d'aquí damunt és obra del pintor Gustave Courbet (1848). Museu Fabre, Montpeller. L'he tret via Viquipèdia, que en garanteix el domini públic a escala mundial, amb llicència de compilació lliure GNU.
