Juan Ramón Jiménez (1881-1958)Platero y yo
Capítulo sexto - La miga
Si tú vinieras, Platero, con los demás
niños, a la miga, aprenderías
el a, b, c, y escribirías palotes. Sabrías tanto como el burro de
las Figuras de cera —el amigo de la Sirenita del Mar, que
aparece coronado de flores de trapo, por el cristal que muestra
a ella, rosa toda, carne y oro, en su verde elemento—; más que
el médico y el cura de Palos, Platero.
Pero, aunque no tienes más que cuatro
años, ¡ eres tan grandote
y tan poco fino ! ¿En qué sillita te ibas a sentar tú, en qué mesa
ibas tú a escribir, qué cartilla ni qué pluma te bastarían,
en qué lugar del corro ibas a cantar, di, el Credo?
No. Doña Domitila —de hábito de Padre
Jesús Nazareno, morado
todo con el cordón amarillo, igual que Reyes, el besuguero—
te tendría, a lo mejor, dos horas de rodillas en un rincón
del patio de los plátanos, o te daría con su larga caña seca en las
manos, o se comería la carne de membrillo de tu merienda, o te pondría
un papel ardiendo bajo el rabo y tan coloradas y tan calientes
las orejas como se le ponen al hijo del aperador cuando va a
llover...
No, Platero, no. Vente tú conmigo. Yo te
enseñaré las flores y las
estrellas. Y no se reirán de ti como de un niño torpón, ni te pondrán,
cual si fueras lo que ellos llaman un burro, el gorro de los ojos
grandes ribeteados de añil y almagra, como los de las barcas
del río, con dos orejas dobles que las tuyas.
* * *
Amb motiu del centenari de Platero y yo em
ve de gust reivindicar un poeta que em sembla que avui és bastant poc llegit.
Va deixar una obra molt important, però difícil, i així hom l’ha inscrit en el
cens dels poetes hermètics. Suposo que a ell ja li estava bé així.
Nascut a Moguer, Juan Ramón va deixar inacabada la
carrera de Dret a Sevilla. La mort del seu pare quan ell tenia 19 anys el va
afectar molt, i es va haver d’internar en un sanatori a Bordeus —on, per cert,
es va enrotllar amb la dona del seu psiquiatre— abans d’establir-se a Madrid.
La seva poesia primera, que cobreix el període entre 1902 i 1916, és molt influenciada
pel modernisme i el simbolisme: Rimas, Arias tristes, Jardines
lejanos, Elegías, La Soledad Sonora, Pastorales, Laberinto,
Sonetos espirituales, Platero y yo i Estío.
![]() |
| Joaquín Sorolla: Zenobia Camprubí (1918) |
El 1916 viatja als Estats Units, on es casa amb Zenobia
Camprubí, una dona molt culta, traductora de Rabindranath Tagore,
que es convertirà en el suport extern (esposa, secretària, representant, criada)
que necessitava JRJ per poder-se aïllar del món quotidià i poder-se
dedicar a escriure el que ell en deia “la Obra”. Zenobia va sacrificar
la seva pròpia vida intel·lectual en anorrear-se al servei de la creativitat
del seu marit; tan sols per suportar-lo ja es mereixeria ser beatificada,
opinaven alguns. Per a Juan Ramón comença una etapa de depuració
estilística i conceptual, amb una poesia més intel·lectual, despullada de
musicalitat i d’ornamentació, buscant l’art en la simplicitat de les coses: el mar,
la flor, les olors, la bellesa... Fa una poesia «pura», «nua», abstracta,
interioritzada, creixent cap endins: Diario de un poeta reciencasado
(reconvertit anys després en Diario de Poeta y Mar), Eternidades,
Piedra y cielo, Belleza , Sesión, Hojas, Canción
o Las voces de mi copla són títols dels anys 20 i 30.
Republicà convençut, s’exilia el 1937 a Puerto Rico, on
dóna classes a la Universitat i coincideix amb Pau Casals i Federico
Ayala. Després d’uns anys de silenci, en què revisa i refà obsessivament la
seva obra, publica als anys 40 els seus llibres més descarnats i essencialistes:
Animal de fondo, En el otro costado i Dios deseado y deseante.
El 1946 pateix una nova crisi depressiva. El 1956 li donen el Premi Nobel de
Literatura, però als tres dies Zenobia mor de càncer i ell queda molt
decaigut i afectat: no es refarà mai més d’aquesta pèrdua i ell mateix morirà
al cap de dos anys.
Segurament el Nobel volia premiar un autor espanyol
(només havien obtingut aquest guardó José Echegaray—substitut
«suggerit» pel govern espanyol en comptes d’Àngel Guimerà— el 1904 i Jacinto Benavente el 1922). Després
d’anys d’aïllament polític, i ja en plena Guerra Freda, Espanya havia estat ser
admesa a l’ONU l’any abans, 1955. Morts Lorca i Miguel Hernández,
sens dubte el comitè Nobel no volia de cap manera guardonar un escriptor
vinculat al franquisme, però tampoc notòriament comunista com Alberti;
la solució per marcar distàncies era premiar un exiliat. A l’Espanya de l’època,
Jiménez, com els altres artistes a l’exili, era obertament ignorat pel
règim; però el ressò internacional del guardó va fer que li oferissin un retorn
digne i amb garanties a la pàtria.
Jiménez va refusar
taxativament: ell s’havia mostrat molt crític amb els artistes que havien
tornat de l’exili: Menéndez Pidal, Marañón i Pérez de Ayala,
i blasmava Jorge Guillén per haver fet, el 1936, un discurs favorable al
franquisme a la Universitat de Sevilla en presència del general Queipo de
Llano i del Gran Visir del Marroc. També va anul·lar un contracte amb
l’editorial Espasa-Calpe de l’Argentina, en saber que des d’Espanya la forçaven
a no publicar autors republicans a l’exili. I es va negar que un amic seu, Juan
Guerrero, publiqués una selecció de poemes d’ell perquè els havia de
prologar elogiosament un falangista, José María Alfaro, coautor de la
lletra del «Cara al sol». Jiménez havia dit ben clar que no
tornaria a Espanya mentre Franco governés. I ho va complir en vida. Però
poc després de morir, el govern franquista va aconseguir que les restes del
poeta i de la seva muller fossin repatriades, com havien fet anys abans, des de
l’Argentina, amb les de Manuel de Falla. Es va dir que el poeta havia
deixat escrit que volia ser enterrat a Moguer. Com
que no tenien fills, el trasllat el va autoritzar un nebot, el seu marmessor
testamentari, Francisco Hernández-Pinzón. Molt més tard, l’any 2000, la
filla d’aquest i reneboda del poeta, Carmen Hernández-Pinzón, es
queixava del mal estat en què l’Ajuntament de Moguer i la Fundación Zenobia-JRJ tenien la tomba
del poeta (ABC, 12-06-2000, p. 44). L’esmentada fundació té la seu a la
casa natal del poeta, a Moguer, i vetlla per la conservació i divulgació de
l’obra del poeta.
![]() |
| Joaquín Sorolla: Juan Ramón Jiménez (1903) |
Jiménez tenia un
caràcter ferreny. Una vegada es va negar a autoritzar la publicació d’uns
poemes seus en un volum d’homenatge a Góngora perquè els hi posaven
després dels d’Unamuno i ell volia que anessin abans. Va insultar José
Bergamín i altres poetes de la Generació del 27, dels quals deia que eren «unos
mariconcillos de mierda». Al seu torn, els joves Salvador Dalí i Luis
Buñuel li van escriure, arran de la publicació de Platero y yo,
felicitant-lo perquè era «el burro más burro de todos los burros que hemos
conocido». També es va parlar molt del manifest de Pablo Neruda a la
revista Caballo Verde para la Poesía (1935) en què, enfront de la
«poesia pura» dels poetes que, com JRJ, es tancaven en una torre d’ivori
allunyada de la realitat, defensava la «poesía impura» en aquests
termes: «Así sea la poesía que buscamos, gastada como por un ácido por los
deberes de la mano, penetrada por el sudor y el humo, oliente a orina y a
azucena, salpicada por las diversas profesiones que se ejercen dentro y fuera
de la ley. Una poesía impura como un traje, como un cuerpo, con manchas de
nutrición, y actitudes vergonzosas, con arrugas, observaciones, sueños,
vigilia, profecías, declaraciones de amor y de odio, bestias, sacudidas,
idilios, creencias políticas, negaciones, dudas, afirmaciones, impuestos. Sin
excluir deliberadamente nada, sin aceptar deliberadamente nada». Per altra
banda, Jiménez va dir de Neruda que «No sabe escribir ni una
carta».
El poeta era igualment peculiar, d’idees fixes, en el seu
concepte de llengua. Volia reformar l’ortografia castellana d’acord amb uns
criteris respectables —un so, una grafia—, però no coincidents amb els de la
RAE: així, escrivia amb J antolojía, jitano, jente, verjel, virjen,
colejio i amb S espresar, esplicar, espulsar, estender. També reduïa
els grups consonàntics NS>S (trasparencia) i PT, BT>T (sétima, ostáculo).
Però no va dur mai a l’extrem la seva idea, ja que mantenia les H mudes
(excepte en la interjecció oh, que escrivia o); diferenciava B/V
sense problemes; i conservava la U muda rere G i Q, diferenciant la grafia de
les síl·labes ca, que, qui, co, cu, ga,
gue, gui, go gu, així com la de za, ce, ci, zo, zu, per exemple. No
es va atrevir mai a escriure ombre, ambre (per hombre, hambre),
ni bida, ber (per vida, ver), ni cerer, cinze (per querer,
quince), ni gerra, gión,(per guerra, guión), ni zielo,
zeleste, tot i que ho hauria pogut argumentar amb el nom de Zenobia.
D’altra banda, s’inventava
paraules per composició o afixació: amarillomar, cuerpialma, niñodiós, olvidanzas,
ondeajes, antecielo, ultracielo, frutecer, idiotear, enmemar, soñear, ojeante,
rosaoro, sonllorar (format com sonreír), pleacielo, pleadiós
(com pleamar), ultracielo, ultratierra (com ultramar)...Ell
ho justificava així: «Escribo así porque yo soy muy testarudo, porque me
divierte ir contra la Academia y para que los críticos se molesten conmigo. [...]
Para mí el capricho es lo más importante de nuestra vida». Com que en
vida exigia als seus editors que respectessin el seu sistema ortogràfic,
convencionalment s’ha continuat fent així, i per això la seva obra fins avui
s’escriu respectant les seves manies.
* * *
![]() |
| León Ortega: Monument a Platero (1963). Casa Museu JRJ, Moguer |
Platero y yo
desenvolupa una poètica diferent. Es pot considerar un poema en prosa, o una
prosa poètica: a JRJ no li agradava diferenciar gèneres. Des del punt de
vista d’un nen petit, i a través dels seus diàlegs amb un ruquet al llarg de
tot un any, el poeta dóna un visió volgudament ingènua de la vida rural en un
poblet de l’Andalusia de començaments del segle passat. L’obra porta com a
subtítol «elegía andaluza»; en efecte, evoca amb nostàlgia els paisatges
lluminosos de la infantesa de l’autor, descriu aspectes costumistes de la vida
quotidiana de la gent humil i retrata diversos personatges populars —vells,
nens, gitanos, esguerrats, marginats— amb una sensibilitat que en alguns casos
s’ha relacionat amb la crítica social, tot i que expressada de forma molt
subtil i entre línies. S’ha dit sovint que és un llibre per a nens, i el mateix
Juan Ramón es va acomodar a aquesta interpretació reductiva; en canvi,
jo crec que és un llibre per a adults en què un jove s’expressa per mitjà del
punt de vista innocent d’un infant. JRJ
va començar a escriure’l el 1905, quan, amb 24 anys, va tornar a Moguer
després de l’estada en un sanatori francès. La primera edició, incompleta, amb
només 64 capítols, va aparèixer per Nadal de 1914, aviat farà cent anys; l’edició
sencera, amb 138 capítols, és de 1917; l’autor tenia 36 anys.
![]() |
| Primera edició de Platero y yo, 1914 |
* * *
Com a curiositat localista,
recordaré que Zenobia Camprubí era néta de Josep Camprubí, natural
de la Pobla de Lillet, defensor de Balsareny durant el setge del Comte
d’Espanya durant la Primera Guerra Carlina el febrer de 1839. Ho explica Josep
M. Sabala a El setge de Balsareny (Manresa 1987; reed. Balsareny
1994).
* * *
Acabaré citant un breu
poema de JRJ, amb una endevinalla senzilleta per als que ja tenim una edat. El
poema és del recull Baladas de primavera (1907), i diu així:
Canción
nocturna
¡Allá va el olor
de la rosa!
¡Cójelo en tu
sinrazón!
¡Allá va la luz
de la luna!
¡Cójela en tu
plenitud!
¡Allá va el cantar
del arroyo!
¡Cójelo en tu
libertad!
Bé, vet ací l’endevinalla: els tres primers versos d’aquest
poema van gaudir d’una difusió molt àmplia, i no pas precisament a través de
cap llibre. La gent que els podia llegir n’estava prou contenta. Segur que recordeu per
què.
* * *
Vegeu també en aquest
blog una entrada amb dos poemes de JRJ:
Per a aquests
comentaris he fet servir els següents textos:
Gerald G. Brown:Historia de la literatura española,
vol. 6/1: El siglo XX. Ed. Ariel, Barcelona 1974; 10a. edició, 1983. [Una
excel·lent estudi en set volums, a càrrec de prestigiosos especialistes: A. D. Deyermond, R. O. Jones, Edward Wilson,
Duncan Moir,Nigel Glendinning, Donald L. Shaw, G. G. Brown i Santos Sanz Villanueva]
Vicente Gaos: ‘Introducción’, a Juan Ramón Jiménez, Antolojía poética,
[edició del mateix Gaos], Cátedra, 8a. ed., Madrid 1982.
Rogelio Reyes
Cano, ‘Juan Ramón Jiménez’, dins: dins Jordi Llovet (ed.), Lecciones de literatura universal. Cátedra, Madrid, 1995,
pàgs. 877-884.
Arturo
del Villar: Juan
Ramón Jiménez, poeta republicano. Colectivo Republicano Tercer Milenio,
Madrid, 2006.
* *
*
Text complet de l’edició de 1917 de Platero
y yo (ai las, amb alguna errada d’impremta, que, amb una mica més de
condícia, hom podria haver corregit):
Una edició anotada d’aquest
capítol, de l’IES El Palo, de Màlaga:
Un interessant estudi sobre Platero
y yo, publicat al web de la Fundación Zenobia - Juan Ramón Jiménez —i que,
infaustament, n’omet el nom de l’autor, probablement un empleat a sou de la
fundació— es pot trobar en aquest enllaç:
També em sembla interessant
l’estudi biobibliogràfic de Javier Blasco, de la Universidad de
Valladolid:
Les imatges són de domini públic, tretes de Wikipedia. Els textos de JRJ i de Neruda són baixats d'internet: es retiraran a indicació.
![]() |
| Monument a JRJ. Plaza del Cabildo, Moguer. Foto: Miguel Ángel |
.jpg)
.jpg)
