Anònim (s. XII)
Epístola farcida de
sant Esteve
Esta liçó que legirem,
dels Fayts dels Apòstols la traurem.
Lo dit sent Luch recomptarem;
de sent Esteve parlarem.
En aycel temps que Déus fo nat
e fo de mort resucitat
e pux e·l cel se’n fo puyat,
sent Esteve fo lapidat.
Auyats, seyors, per qual raysó
lo lapidaren li feló,
car viron que Déus en él fo
e féu miracles per son do.
En contra él coren e van
li feló libertinian,
e li cruel celician
e·ls altres d’Alexandria.
Lo sant de Déu e la vertut
los mençongés à coneguts,
los pus savis ha renduts muts,
los pochs e·ls grans à tots vençuts.
Cant an ausida sa raysó,
conègron tots que vençuts són;
d’ira los inflan los polbon,
les dents cruxen com a leon.
Lo sant conec sa volentat,
no vol socors d’ome armat,
mas sus e·l cel à esgardat.
Auyats, seyors, com à parlat:
—Escoltat-mé, no·us sia greu:
lasús lo cel ubert vey eu,
e conec bé lo Fyl de Déu
que crucifigaren li judeu.—
Per ço que à dit són tots irats
los fals jueus, e an cridat:
—Prengam-ló, que prou à parlat,
e gitem-ló de la ciutat.—
No s’y pot mays l’erguyl celar:
lo sant prenén per turmentar,
fors la ciutat lo van gitar,
e pensen-ló d’apedregar.
Depuys, als peus d’un bacalar
pàusan los draps per miyls lançar:
Saül l’apèlon li primer,
sent Paul cels qui víngron derer.
Cant lo sant viu las pedras venir,
dolces li són, no volch fugir;
per son seyor sofir martir,
e comencet axí a dir:
—Sèyer ver Déus qui fist lo món
e nos tragist d’infern pregon,
e puxs nos dest lo teu sant nom,
reep mon spirit amon.—
Aprés son dit s’adenoylet,
s’on a nós exemple donet,
car per sos enemichs preget,
e ço que volc él acaptet.
—O ver Déus, Payre gloriós,
qui·l Fiyl donest a mort per nós!
Est mal que·m fan perdona’l-lós,
no·n ayen pena ni dolor.—
Can est sermó él ac fenit,
e·l martiri fon aconplit,
recaptà ço que·s volc ab Déu,
e puyé-se’n e·l regne seu.
En lo qual nos dey acoylir,
Jesús qui volch per nós morir,
que·ns acompay ab los seus sanç
e tots los fuidels christians.
Seyors e dones, tuyt preguem
sent Esteve, e reclamem
que él nos vuyle recaptar
les ànimes puyam salvar. Amen.
 |
| Lapidació de sant Esteve. Mural de Sant Joan de Boí |
A l’Europa medieval, i també a la Corona
d’Aragó, es van popularitzar les manifestacions teatrals profanes, com les
actuacions dels joglars, rapsodes, dansaires i mims; celebracions oficials
(coronacions, matrimonis reials) amb escenificacions de batalles, jocs
malabars, carrosses figurant galeres i naus, o entremesos còmics; i festes
populars, com el Carnestoltes, que es representaven al carrer amb cants i
textos que invertien l’ordre jeràrquic del món. Ja des de l’imperi Carolingi es
van posar de moda els drames litúrgics, o celebracions cantades o dialogades
que representaven diferents passatges de l’Evangeli, especialment dels cicles
de Nadal, Setmana Santa o Pasqua, i també de la vinguda de l’Esperit Sant o
l’Assumpció de la Verge. Hi destaquen, des del segle XI, l’Officium Pastorum
(l’anunciació als pastors i l’adoració a Betlem), l’Officium Stellæ
(l’aparició de l’estel que guia els reis d’Orient), l’Ordo Prophetarum (recull
de profecies que anuncien la vinguda del messies) i l’Ordo Rachælis
(plany de Raquel per la matança dels innocents), entre altres. De bon principi
eren trops (textos breus que s’intercalaven entre les lectures o els
cants de la missa); amb el temps, van anar adquirint més llargada i
consistència pròpia.
A Catalunya hi va haver una notable
activitat creativa a Vic i a Ripoll; posteriorment estesa, amb les conquestes
de Jaume I, a València i Mallorca. Del cicle pasqual, a Vic i al segle XII, es
conserva un trop sobre les tres Maries (De tribus Mariis), que encara es
representava a Girona als segles XIV i XVI. També de Vic i del XII és De
Peregrino, sobre l’aparició de Jesús als deixebles d’Emaús. Totes dues
obres són d’una notable qualitat dramàtica, com atesta Josep Romeu i
Figueres, que les va posar en escena a Barcelona el 1961.
En total, s’han conservat nou textos
catalans medievals en llatí, més un desè, una Visitatio Sepulchri, de
Vic i del segle XIV, que conté un llarg fragment escrit en un català aprovençalat,
i que encara es va escenificar a Girona l’any 1539. Del cicle nadalenc hi ha,
entre altres, un trop Quem quæritis in præsepe, pastores, dicite? (A qui
busqueu al pessebre, digueu, pastors?, antecedent llunyà dels Pastorets
actuals), que es representava a Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de
l’Estany, Vic, la Seu d’Urgell, Girona i Mallorca; i un Ordo prophetarum,
representat a Vic i a Girona, i —ja al segle XVI— a Gandia, que conté el
cèlebre Cant de la Sibil·la. Tot plegat són mostres del nostre teatre
hagiogràfic, igual que les epístoles farcides, les consuetes amb
vides de sants o de la Verge (com les de santa Àgata i les dels sants Pere,
Pau, Jordi, Cristòfol, Eudald, Francesc, Crispí i Crispinià), els misteris,
com el d’Elx (del segle XV), les passions (de finals del XIII o
començaments del XIV) o els pastorets (a partir del segle XVI).
Al començament aquests trops es
representaven a dintre de les esglésies, però després del Concili de Trento (i
amb l’excepció del Misteri d’Elx) van ser foragitades dels temples i es
van haver de representar a l’exterior: de primer, als porxos de les mateixes
esglésies, i després a les places o en altres recintes públics.*
Les «epístoles farcides» es van
posar de moda a Europa a partir del segle XI en llatí; el període de major
florida va ser entre els segles XII i XIII, segles en què moltes ja eren
escrites en llengua vulgar. Eren glosses, paràfrasis o farciments en vers, que
es cantaven a les misses en determinades festivitats, alternant les estrofes
amb la lectura de l’epístola. Clemens Blume va publicar 32 epístoles
corresponents a misses de Nadal. Circumcisió, Epifania, Resurrecció,
Pentecostès, Dedicació de l’Església, la Verge, els Innocents, sant Joan
Baptista, sant Joan Evangelista, sant Nicolau, sant Esteve i sant Tomàs de
Canterbury. En català s’han conservat aquesta de Sant Esteve i una de sant
Joan, publicades totes dues per Josep Romeu.
L’Epístola de la missa de sant Esteve es va
«farcir» al català i al francès al segle XII, i el segle XIII ho va ser al
provençal. En català se’n conserven deu versions, totes partint d’un text únic;
en canvi, de la versió francesa se’n coneixen sis variants diferents, editades
per Paul Meyer el 1887. Segueixo l’edició del text que en fa Josep
Romeu i Figueras al seu impagable Teatre hagiogràfic (tres
volums, ‘Els nostres Clàssics’, Ed. Barcino, 1957).
El text català més antic és de la segona
meitat del segle XII i es troba en el manuscrit d’Àger, publicat pel pare
Villanueva (Viage literario a las iglesias de España,vol. VI – Vique,
1821), i avui a la Biblioteca de Catalunya; aquesta mateixa biblioteca en
conserva tres versions del segle XIV (un pergamí de Sant Llorenç d’Hortons; un manuscrit
que sembla de procedència nord-occidental i un foli incomplet i mutilat), així
com una del XV, procedent d’Olot; n’hi un altre a Perpinyà, dos a València; del
segle XV, un de procedent de Girona. La versió més moderna és ja impresa, a Barcelona,
l’any 1511. La llengua és un català més o menys aprovençalat segons les
versions, com aprovençalada era la lírica catalana medieval a causa del
prestigi de la literatura trobadoresca.
La nostra Epístola farcida de sant
Esteve consta de 18 estrofes de quatre versos, la majoria octosíl·labs,
monorims, llevat de les tres últimes estrofes que són «noves rimades», és a
dir, combinacions de dos rodolins apariats. El text s’anava intercalant enmig
de la lectura dels Fets dels Apòstols que narrava el martiri de sant Esteve el
dia de la missa d’aquest sant (26 de desembre). La cantaven, de la trona
estant, tres sotsdiaques o un sotsdiaca i dos clergues; l’un cantava l’epístola
en llatí, amb una melodia solemne, i els altres li responien cantant el poema
català, amb la melopea de l’himne «Veni, Creator Spiritus».
Sabem que al segle XIV, concretament a
partir del 1360, a Girona es celebraven damunt d’un cadafal dintre de
l’església unes representacions del martiri de sant Esteve, i se sap que les
pedres eren de cartró encolat amb aiguacuit i blanquejades amb farina; però
Romeu no creu que el text representat fos el d’aquesta epístola, sinó que havia
de ser una peça teatral escenificada que, lamentablement, s’ha perdut.
(*) Vegeu l’excel·lent estudi de Josep
Romeu i Figueras en aquest enllaç: http://www.lafesta.com/latramoia/papers/as00039.htm
 |
| Josep Romeu i Figueras |
Versió al
català modern
Aquesta lliçó que llegirem, dels Fets dels
Apòstols la traurem. Les paraules de sant Lluc contarem; de sant Esteve
parlarem. // En aquell temps que Déu fou nat i fou de mort ressuscitat i
després al cel va pujar, sant Esteve fou lapidat. // Oïu, senyors, per quina
raó el van lapidar els malvats: perquè veieren que Déu era en ell i ell feia
miracles per do de Déu. // En contra d’ell corren i van els malvats lliberts,
els cruels cirineus i els altres d’Alexandria. // El sant de Déu i sa virtut
els mentiders ha reconegut; els més savis ha fet tornar muts; els petits i els
grans, els ha vençut. // Quan van sentir la seva raó, van conèixer tots que
eren vençuts; d’ira se’ls inflen els pulmons, les dents els cruixen com lleons.
// El sant conegué sa voluntat, no vol socors d’homes armats, ans cap al cel ha
esguardat. Oïu, senyors, com ha parlat: // “Escolteu-me, no us sàpiga greu:
allà dalt veig el cel obert, i conec bé el Fill de Déu, a qui van crucificar
els jueus.” // Per això que ha dit, els falsos jueus són tots aïrats, i criden:
“Agafem-lo, que prou ja ha parlat, i fem-lo fora de la ciutat.” // L’orgull no
s’hi pot més amagar: porten el sant a turmentar; fora ciutat el van fer anar i
allà el pensen apedregar. // Llavors,
als peus d’un batxiller [jove] posen els vestits per poder llançar [les pedres]
millor; Saül li deien els primers, sant Pau els que vingueren després. // Quan el sant veié les pedres venir, li van
ser dolces, no volgué fugir; pel seu Senyor martiri va sofrir, i així va
començar a dir: // “Senyor ver Déu, que vas fer el món i ens vas treure
d’infern pregon, i després ens vas donar el teu sant nom, rep mon esperit aquí
dalt.” // Dit això, es va agenollar, i així exemple ens va donar, car pels seus
enemics va pregar; i allò que volia va aconseguir. // “O ver Déu, Pare gloriós,
que el Fill vas donar a mort per nosaltres! Perdona’ls aquest mal que em fan,
que no en tinguin pena ni dolor.” // Quan aquest sermó va haver acabat i el
martiri va ser acomplert, va assolir allò que volia amb Déu i se’n va pujar al
seu reialme. // En el qual ens ha d’acollir Jesús, qui volgué per nosaltres
morir: que ens acompanyi amb els seus sants i tots els fidels cristians. //
Senyors i dones, tots preguem sant Esteve, i demanem que ell ens vulgui acollir
i les ànimes puguem salvar. Amén.
Versió
castellana
Esta lección que leeremos, de los Hechos
de los Apóstoles la sacaremos. Las palabras de san Lucas contaremos; de san
Esteban hablaremos. // En aquel tiempo en que Dios nació y fue de la muerte resucitado
y después al cielo subió, san Esteban fue lapidado. // Oíd, señores, por qué
razón lo lapidaron los malvados: porque vieron que Dios estaba en él y hacía
milagros por don divino. // En contra de él corren y van los malvados libertos,
los crueles cirineos y los otros de Alejandría. // El santo de Dios y su virtud
reconoció a los mentirosos; a los más sabios hizo volver mudos; a pequeños y
grandes venció. // Cuando oyeron su razón, conocieron todos que eran vencidos;
de ira se les hinchan los pulmones, los dientes les crujen como leones. // El
santo conoció su voluntad; no quiere socorro de hombres armados: más bien hacia
el cielo alza la vista. Oíd, señores, cómo ha hablado: // “Escuchadme, no os
sepa mal: allí arriba veo el cielo abierto, y conozco bien al Hijo de Dios, al
que crucificaron los judíos.” // Por lo que ha dicho, todos los falsos judíos
se llenan de ira, y gritan: “Prendámoslo, que bastante ya ha hablado, y
echémoslo de la ciudad.” // El orgullo no se puede ya esconder: llevan al santo
a atormentar, lo sacan fuera de la ciudad y allí lo piensan apedrear. //
Entonces, a los pies de un bachiller [joven] ponen los vestidos para poder
lanzar [las piedras] mejor; Saulo le llamaban los primeros, san Pablo los que
vinieron después. // Cuando el santo vio las piedras venir, le fueron dulces,
no quiso huir; sufrió martirio por su Señor, y así empezó a decir: // “Señor
Dios verdadero, que hiciste el mundo y nos sacaste de infierno profundo, y
después nos diste tu santo nombre, recibe mi espíritu ahí arriba.” // Dicho
esto, se arrodilló, y así ejemplo nos dio, pues por sus enemigos rezó, y lo que
quería consiguió. // “¡Oh verdadero Dios, Padre glorioso, que diste tu Hijo a la
muerte por nosotros! Perdónales este mal que me hacen, que no tengan pena ni
dolor.” // Cuando este sermón hubo acabado y el martirio fue cumplido, logró lo
que quería de Dios y ascendió a su reino. // En el cual nos debe acoger Jesús,
quien quiso por nosotros morir: que nos acompañe con sus santos y todos los
fieles cristianos. // Señores y mujeres, recemos todos a san Esteban, y pidámosle
que nos acoja y que podamos salvar nuestras almas. Amén.
