Els
cinc passos de l’amor
Trec
la majoria dels següents exemples i comentaris del gran clàssic d’Ernst
Robert CurtiusLiteratura europea y edad media latina (Europaische
Literatur und lateinisches Mittlelater, 1948), versió castellana de Margit
Frenk Alatorre i Antonio Alatorre; México: Fondo de Cultura
Económica, 1955; sisena reimpressió, 1999. Les versions lliures dels textos al català són meves.
Un
tòpic de la literatura des de l’antiguitat: l’amor consta de cinc passos o
etapes: primer, la vista: l’enamorat veu l’enamorada (o viceversa, però en la
literatura sempre solia ser l’home el subjecte actiu i la dona l’objecte més o
menys passiu —tot i que, a mesura que avança l’acció, la seva cooperació va
esdevenint més necessària). Segon, la paraula: l’enamorat i l’amada es creuen
algunes paraules, se sobreentén que respectuoses i decents i probablement
enginyoses. Tercer, el contacte físic: normalment, s’agafen les mans o s'abracen. Quart, el
bes: els enamorats es fan un petó, no queda clar si fraternalment cast o amb
més o menys rosca. I finalment, el cinquè pas és la consumació de l’acte sexual
pròpiament dit.
Trobem
aquest tòpic en Eli Donat (segle IV) en un comentari que fa sobre Terenci
(segle II aC):
Quinque
lineæ sunt amoris, scilicet visus, allocutio,
tactus,
osculum siue suauium, coitus.
(Hi ha
cinc línies en l’amor, és a dir: la vista, la parla,
el
tacte, l’òscul o petó, el coit.)
Hi
ha la mateixa enumeració, però parlant de «parts» i no de línies, en un
comentari de Porfiri (segle III) sobre Horaci (segle I aC); i una
versió gnòmica (de proverbis i refranys morals) en vers, que per raons
mètriques altera l’ordre dels dos primers elements i fa servir l’eufemisme «riure»
en lloc del coit:
Colloquium,
visus, contactus, basia, risus:
hec
faciunt sepe te ludere cum muliere.
(Col·loqui,
vista, contacte, besos, riure:
això et
fa molt sovint gaudir amb la muller.)
Egbert
de Lieja
(segles X-XI) parla també dels cinc “encaixos”, juntures o elements estructurals
de l’amor:
Compages
flagrantis quinque feruntunt amoris:
visus et
alloquium, contactus et oscula amantum:
postremus
coitus, luctati clausula belli:
his in
honore suo poterit desistere spado,
ni
temptare suum mauult post cepta pudorem.
(Cinc elements
són portats per l’amor ardorós:
la vista
i el diàleg, el contacte i els besos dels amants:
i al
capdavall el coit, final de la guerra lluitada:
d’aquest
podria desistir, pel seu honor, l’eunuc,
si no
vol temptar el seu pudor al final de l’empresa.)
Ho
trobem en un anònim medieval, el poema De quodam iuvene, també
conegut com poema de Manerius, possiblement de l’any 1168:
[…] uidit et loquitur, sensit os osculans;
et sibi
consulens et regis filie
extremum
Veneris concessit linee.
[…] Va veure i va parlar, va tocar, fent petons
amb la boca;
i
consultant amb si mateixa, la filla del rei
finalment
va concedir la línia de Venus.
![]() |
| Carmina Burana |
La
fórmula apareix almenys tres cops als Carmina Burana, el recull de
poemes goliardescos dels segles XII-XIII, aplegats en un còdex del monestir de Bura
(Baviera):
Visu,
colloquio,
contactu,
basio,
frui
virgo dederat;
sed
aberat
linea
posterior
et
melior
amori. (72, 2)
(Amb la
vista i el col·loqui,
amb el
contacte i amb el bes.
he pogut
gaudir de la donzella;
però
em faltava
l’última
línia,
i
la millor:
la
de l’amor.)
Volo,
tantum ludere,
id est:
contemplari,
presens
loqui, tangere,
tandem
osculari;
quintum,
quod est agere,
noli
suspicari. (88,8)
(Tan
sols vull gaudir-ne,
això és:
contemplar-la,
parlar-hi,
tocar-la,
i
també besar-la.
Del
cinquè pas, que és fer-ho,
no
vull que ho sospiti.)
Mittit
pentagonas neruo stridente sagittas,
quod
sunt quinque modi, quibus associamus amori:
uisus;
colloquium; tactus; comprar labiorum
nectaris
alterni permixtio, commoda fini;
in lecto
quintum tacite Venus exprimit actum. (154,
6)
(Envia
cinc fletxes amb nervi estrident,
que són
les cinc maneres que associem a l’amor:
la
mirada, la parla, el tacte, la unió dels llavis
intercanviant-se
el nèctar; i plàcidament, al final,
el
cinquè acte, al llit, Venus l’expressa en silenci.)
Passant ja del llatí a la literatura en llengües romàniques, vegem-ne un exemple del trobador occità Giraut de Calançó (segle XIII) al seu poema Celeis cui am de cor e de saber (Aquella a qui estimo amb el cor i el saber), una al·legoria sobre el Palau de l'Amor::
En son palais, on ela vai iazer, à cinc
portals; e qui·ls dos pot obrir
leu
passa·ls tres, mas no·n pot leu partir,
et ab
gang viu cel qu’i p’ot remaner;
e poia i
hom per quatre gras mout les;
mais no·i
intra vilans ni mal apres,
c·ab los
fals són al barri albergat,
que ten
del món plus de l’una meitad.
(Al seu
palau, on ella es va a estirar,
hi ha
cinc portals; i qui els dos pot obrir,
passa bé
els tres, però no en pot ben sortir;
i viu
amb guany el que s’hi pot quedar;
i hi
puja hom per quatre graons molt lleus;
mes no
hi entra després vilà o malvat,
que amb
els falsos al lloc s’han albergat,
que té del
món més d’una meitat.)
També
hi ha una referència en prosa francesa, al llibre de Jean Lemaire de BelgesIllustrations de Gaule (1510):
Les nobles poètes disent que cinq
lignes y a en amours, c’est à dire cinq points ou cinq degrés especiaux, c’est
à savoir: le regard, le parler, l’attouchement, le baiser; et le dernier, qui
est plus desiré, et auquel tous les autres tendent pour finale resolution,
c’est celui qu’on nomme par honnesteté le don de mercy.
(Els nobles poetes diuen que en l’amor
hi ha cinc línies, és a dir, cinc punts o cinc graus especials, que són: la
mirada, el parlar, el contacte, el bes; i l’últim, que és el més desitjat, i al
qual tots els altres tendeixen per resolució final, és aquell que hom anomena
per honestedat el do de mercè.)
![]() |
| Ronsard |
Finalment,
en trobem un esment en el gran poeta renaixentista Pierre de Ronsard
(1524-1585), a l’últim vers del Sonet CLXV; el text ens fa adonar que el tòpic
devia ser molt conegut, ja que el dóna per entès sense explicar-lo:
Ha, Bel
Accueil, que ta douce parole
Vint
traîtrement ma jeunesse offenser,
Quand au
premier tu la menas danser
Dans le
verger l'amoureuse carolle.
Amour
adonc, me mit à son école,
Ayant
pour maître un peu sage penser,
Qui sans
séjour me mena commencer
Le
chapelet de la danse plus folle.
Depuis
cinq ans dedans ce beau verger,
Je vais
ballant avec faux danger,
Sous la
chanson d'Allégez-moi, Madame:
Le
tabourin se nomme Fol Plaisir,
La flûte
Erreur, le rebec Vain Désir,
El les
cinq pas la perte de mon âme.
(Ah,
Bell Alberg, que ta dolça paraula
ma
jovenesa a traïció va temptar,
quan, de
primer, la vas portar a dansar
en ton
jardí l’amorosa carola.
L’Amor
em va portar a la seva escola
tenint
per mestre un insensat pensar,
qui sens
descans em menà a començar
el
capellet de la dansa més folla.
Passats
cinc anys en aquest bell verger,
jo vaig
ballant encara, amb fals perill
al so de
la cançó d’Alleugeu-me, senyora;
el
tamborí es diu Foll Plaer,
la
flauta Error, el rabec Va Desig,
i els
cinc passos la perdició de l’ànima.)
![]() |
| La Carola o ball rodó |
Fins
aquí he seguit fidelment els exemples que aporta Curtius. El gran
filòleg no coneixia el Cançoner de Ripoll, d’autor anònim, conegut com l’Enamorat,
del segle XII, i per això no n’esmenta els poemes VII i VIII, en què hi ha també
uns reflexos clars d’aquesta gradació dels passos de l’amor. El poema VII, per
exemple, parla d’un somni eròtic en què el narrador veu, en un prat verd, una
noia de sang reial. La noia li fa vent amb la roba i, en aquest cas —recordem
que es tracta d’un somni—, és ella qui
parla a l’home i li expressa ardentment el seu desig. Llavors el noi l’abraça, la besa i finalment la posseeix en
somnis. En despertar-se, el narrador —versemblantment, un monjo—, conclourà que
seria molt feliç si aquest somni hagués estat realitat. Vegem-ne uns fragments:
[…] Aprilis
tempore dum solus dormio
in prato
viridi, iam satis florido,
virgo
pulcherrima, uultu sidereo,
et
proles sanguine progressa regio,
ante me
visa est, que suo pallio
auram
mihi facit cum magno studio. […]
Tandem
sic loquitur: «Monitu Veneris
at te
deuenio, silecte iuvenis;
face
Cupidinis succensa pectore,
mente te
diligo cum toto corpore.
Ni me
dilexeris saicut te diligo,
credas
quod moriar dolore nimio.
Quare te
deprecor, o decus iuuenum,
ut non
me negligas, sed des solatium. [….]
Cum nullus
pulchrior te sit in seculo,
ut
pulchram habeas amicam cupio.»
His
verbis uirginis commotus ilico
ipsam
amplexcibus duris circumligo.
Genas
deosculans papillas palpito,
post
illud fulcius secretum compleo. […]
(Al
temps d’abril, mentre dormia sol
en un
prat verd, ja força florit,
una noia
molt bella, de rostre celestial,
de noble
llinatge i de sang reial,
veig
davant meu, que amb la seva toga
em feia
vent amb gran atenció. […]
I així
parlà: «Per consell de Venus
he
vingut a tu, jove estimat;
porto al
pit encesa la torxa de Cupido.
Si tu no
m’estimes tant com jo t’estimo,
creu-me:
em moriré d’un enorme dolor.
Per això
et demano, glòria de joventut,
que no
em rebutgis, que en donis solaç. […]
Car no
hi ha al món ningú més bell que tu,
desitjo
que em tinguis per amant feliç.»
Commogut
del tot pels mots d’aquella noia,
l’estrenyo
amb una forta abraçada.
Li beso
les galtes, li acarono els pits,
i
després aconsegueixo aquell dolç secret. […]
Del
Cançoner de Ripoll hi ha dues traduccions molt bones: una de catalana en
vers, obra de Jordi Raventós (Martorell: Adesiara, 2009), i una en
castellà, acompanyant un estudi molt complet del text, obra de José Luis
Moralejo (Barcelona: Bosch, 1986); jo n’he fet una versió lliure ad-hoc per
no trepitjar els legítims drets de ningú.
Altres
publicacions que he fet servir també: Luis Cortés Vázquez, El
episodio de Pigmalión al ‘Roman de la Rose’. Ética y estética de Jean de Meun.
Univ. Salamanca, 1980; Enzo Franchini: El manuscrito, la lengua y el
ser literario de la ‘Razón de amor’. Madrid: CSIC, 1993; i Carles
Garriga: Somnis eròtics: entre el mite i la fisiologia, dins Miscel·lània
Joan Bastardas, ELLC XXI. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1990.
Il·lustracions:
frescos romans a Pompeia (segle I). Miniatures de còdexs medievals. Ronsard, d’autor
anònim (segle XVI).
