Arthur Rimbaud
Les Mains de
Jeanne-Marie
Jeanne-Marie a des mains fortes,
Mains sombres que l'été tanna,
Mains pâles comme des mains mortes.
— Sont-ce des mains de Juana ?
Ont-elles pris les crèmes brunes
Sur les mares des voluptés ?
Ont-elles trempé dans les lunes
Aux étangs de sérénités ?
Ont-elles bu des cieux barbares,
Calmes sur les genoux charmants ?
Ont-elles roulé des cigares
Ou trafiqué des diamants ?
Sur les pieds ardents des Madones
Ont-elles fané des fleurs d'or ?
C'est le sang noir des belladones
Qui dans leur paume éclate et dort.
Mains chasseresses des diptères
Dont bombinent les bleuisons
Aurorales, vers les nectaires ?
Mains décanteuses de poisons ?
Oh ! quel Rêve les a saisies
Dans les pandiculations ?
Un rêve inouï des Asies,
Des Khenghavars ou des Sions ?
— Ces mains n'ont pas vendu d'oranges,
Ni bruni sur les pieds des dieux :
Ces mains n'ont pas lavé les langes
Des lourds petits enfants sans yeux.
Ce ne sont pas mains de cousine
Ni d'ouvrières aux gros fronts
Que brûle, aux bois puant l'usine,
Un soleil ivre de goudrons.
Ce sont des ployeuses d'échines,
Des mains qui ne font jamais mal,
Plus fatales que des machines,
Plus fortes que tout un cheval !
Remuant comme des fournaises,
Et secouant tous ses frissons,
Leur chair chante des Marseillaises
Et jamais les Eleisons !
Ça serrerait vos cous, ô femmes
Mauvaises, ça broierait vos mains,
Femmes nobles, vos mains infâmes
Pleines de blancs et de carmins.
L'éclat de ces mains amoureuses
Tourne le crâne des brebis !
Dans leurs phalanges savoureuses
Le grand soleil met un rubis !
Une tache de populace
Les brunit comme un sein d'hier ;
Le dos de ces Mains est la place
Qu'en baisa tout Révolté fier !
Elles ont pâli, merveilleuses,
Au grand soleil d'amour chargé,
Sur le bronze des mitrailleuses
À travers Paris insurgé !
Ah ! quelquefois, ô Mains sacrées,
À vos poings, Mains où tremblent nos
Lèvres jamais désenivrées,
Crie une chaîne aux clairs anneaux !
Et c'est un soubresaut étrange
Dans nos êtres, quand, quelquefois,
On veut vous déhâler, Mains d'ange,
En vous faisant saigner les doigts !
Les mans de Joana Maria
Joana Maria té les mans fortes,
mans brunes, colrades pel sol.
Mans pàl·lides, com de mortes.
—Que són com les mans de Juana?
Que s’han posat pomades brunes
en mars de voluptuositat?
S’han temperat al clar de lluna
en estanys de serenitat?
Que han begut de cels bàrbars,
tranquil·les, sobre genolls galants?
Que han cargolat cigarretes
o traficat amb diamants?
Sota els peus ardents de les Verges,
que han fet que es marcissin flors d’or?
És la sang negra de la belladona,
que als seus palmells esclata i dorm.
Mans caçadores de dípters
que botzinen llur blavor
a l’alba, cap als nectaris?
Mans que destil·len verins?
Oh, quin somni les ha empès
a fer pendiculacions?
Un somni inaudit de les Àsies,
dels Kangavars o les Sions?
—Aquestes mans no han venut taronges,
ni emmorenit als peus dels déus:
aquestes mans no han rentat els bolquers
de pesants criatures sense ulls.
No són pas mans de cosidores
ni d’obreres d’amples fronts,
cremades en pudor de fàbrica
per un sol embriac de quitrà.
Són blegadores d’espinades,
mans que no han fet mai cap mal,
mans més fatals que les màquines,
més fortes que tot un cavall!
Es belluguen com flamarades
i, sacsejant els seus calfreds,
llur carn canta les Marselleses
i no pas, mai, Kirieleisons!
Això us trencaria el coll, oh males
dones, i us trinxaria les mans,
dones nobles, de mans infames
plenes i de carmins i blancs.
L’esclat d’eixes mans amoroses
fa tornar bojos els ramats!
En llurs falanges saboroses
el gran sol hi posa robins!
Una taca de multituds
les ha embrunit com un pit d’ahir;
el dors d’aquestes mans és el lloc
que ha besat tot Revoltat ardit!
Han empal·lidit, meravelloses,
al gran sol carregat d’amor,
amb el bronze dels canons
a través del París insurgent!
Ah! Però a vegades, Mans santes,
als vostres punys, mans on tremolen
els nostres llavis sempre embriacs,
hi crida una cadena de clares anelles!
I ens colpeix un estrany esglai
dintre el nostre ésser, quan, algun cop,
us volen destenyir, Mans d’àngel,
tot fent-vos sagnar els dits!
Versió lliure meva, incapaç de respectar ni el ritme ni la rima de l’original.
Aquest poema de Rimbaud, escrit el 1871, no va ser
descobert i publicat fins l’any 1919. És un homenatge a les dones de París que
van lluitar en la revolta de la Comuna, el maig de 1871, defensant els carrers
i les places (Blanche, Pigalle, Batignoles...). La repressió de l’exèrcit va causar
més de 20.000 morts entre els insurgents, afusellats de deu en deu al Mur des
Communards al cementiri del Père Lachaise; a més, hi va haver 38.000 empresonats
i 7.000 deportats. A aquests els van fer desfilar pels carrers de París, lligats
en rengs de quatre, mentre la “gent de bé” (“snobs" i “elegants”) els insultava
i escarnia.
—Títol: No se sap si aquesta “Jeanne-Marie” és un
personatge real o simplement simbolitza totes les dones revoltades. Hi havia
una Anne-Marie que va ser condemnada a mort per haver provocat incendis durant la revolta; la pena li fou commutada.
—v 4: Juana: una aristòcrata espanyola, personatge d’un
drama d’Alfred de Musset.
—v 11: possible al·lusió a la ‘Carmen’ de Merimée,
cigarrera de Sevilla i contrabandista.
—vv 15-20: al·lusions a la bruixeria o al consum de
substàncies al·lucinògenes.
—v 22: “pendiculació” és com un moviment de dansa, estirant
els braços enlaire i vinclant el cos enrere; possiblement pensant en danses d’èxtasis o
al·lucinacions causades pel consum de belladona.
—v 28: Amb les inquietants “criatures sense ulls” sembla
que es refereix a les escultures clàssiques, romàniques i gòtiques tal com les
veien al segle XIX (i avui), en què les ninetes dels ulls no eren pintades.
—v 55: “mitrailleuses” no fa referència a metralladores,
sinó a les dones, “més fortes que cavalls” que arrossegaven canons.
Imatges (Wikimedia Commons): a) bust de Rimbaud a la
plaça de l’estació de Charleville-Mézières; b) Litografia “La barricada
de la Place Blanche defensada per dones”, Musée Carnavalet, París; c) Pierre-Ambroise
Richebourg, “vista aèria d’una barricada a París, abril de 1871”, Metropolitan
Museum of Art, Nova York; d) Arnaud Durbec, “Construcció d’una
barfricada a la Place Blanche, 21 de març de 1871”, Musée Carnavalet, París.
Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i per a
Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó ignominiosa. I que els
exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell
Serret i Anna Gabriel puguin tornar aviat a casa.