Publi Ovidi Nasó (43 aC – 18 dC)
Tristes (fragment)
Missus in hanc venio timide liber
exulis urbem:
da
placidam fesso, lector amice, manum;
neve reformida, ne sim tibi forte
pudori:
nullus
in hac charta versus amare docet.
haec domini fortuna mei est, ut debeat
illam
infelix
nullis dissimulare iocis.
id quoque, quod viridi quondam male
lusit in aevo,
heu
nimium sero damnat et odit opus!
inspice quid portem: nihil hic nisi
triste videbis,
carmine
temporibus conveniente suis.
clauda quod alterno subsidunt
carmina versu,
vel
pedis hoc ratio, vel via longa facit;
quod neque sum cedro
flavus nec pumice levis,
erubui
domino cultior esse meo;
littera suffusas quod habet
maculosa lituras,
laesit
opus lacrimis ipse poeta suum.
siqua videbuntur casu non dicta
Latine,
in
qua scribebat, barbara terra fuit.
dicite, lectores, si non grave, qua
sit eundum,
quasque
petam sedes hospes in urbe liber.
[...]
Di, precor, atque adeo (neque enim
mihi turba roganda est)
Caesar, ades uoto, maxime diue, meo.
Interea, quoniam statio mihi
publica clausa est,
priuato liceat delituisse loco.
Vos quoque, si fas est, confusa
pudore repulsae
sumite plebeiae carmina nostra manus.
[Tristium, liber III, 1: 1-20;
77-82]
hic ego qvi iaceo
tenerorvm lvsor amorvm
ingenio perii naso poeta meo
at tibi qvi transis ne
sit grave qvisqvis amasti
dicere nasonis molliter ossa cvbent
Hoc satis in titulo est. etenim maiora libelli
Et diuturna magis sunt monimenta
mihi,
Quos ego confido, quamuis nocuere, daturos
Nomen et auctori tempora
longa suo.
[Tristium, liber III, 3: 73-80]
Uidi ego te tali uultu mea fata gementem,
qualem credibile est ore fuisse meo.
Nostra tuas uidi lacrimas super ora cadentes,
tempore quas uno fidaque uerba bibi.
Nunc quoque summotum studio defendis amicum,
et mala uix ulla parte leuanda leuas.
Uiue sine inuidia, mollesque inglorius annos exige,
amicitias et tibi iunge pares,
Nasonisqui tui, quod adhuc non exulat unum,
nomen ama: Scythicus cetera Pontus habet.
[Tristium, liber III, 4: 37-46]
M’han enviat en aquesta ciutat, jo,
el llibre d’un exiliat que tremola;
acull, amic lector, amb mà plàcida,
aquest viatger fatigat.
No tinguis por que esdevingui jo
per a tu una vergonya;
cap vers en aquesta carta no
ensenya coses d’amor.
Aquesta és la dissort del meu
senyor, que l’infeliç
no pot dissimular amb cap broma.
Fins i tot aquell llibre que el va
divertir en la seva tendra edat
ara, ja massa tard, el condemna i
l’odia.
Mira què continc: no hi veuràs res
que no sigui tristor,
el poema s’adequa al seu temps.
Si el segon vers de cada dístic és
coix,
això ho fa el peu, o bé el camí,
que és llarg.
No sóc groc com el cedre ni llis de
pedra tosca,
enrogeixo d’estar més ben cuidat
que el meu senyor.
Hi ha lletres borroses a causa de
les taques:
és que el poeta ha espatllat amb
llàgrimes la seva obra.
Si algunes frases veus que et
semblen poc llatines,
és que la terra on m’han escrit és
estrangera.
Digueu, lectors, si no us sap greu,
¿on haig d’anar,
a quin lloc de la ciutat pot un
llibre demanar acollida? [...]
Déus, us ho prego: i sobretot
(perquè no he pas de suplicar a la gent)
tu, Cèsar, déu suprem, escolta el
meu plany.
Mentrestant, ja que els llocs
públics em són vedats,
que em sigui concedit d’acollir-me
a una casa privada.
I així mateix vosaltres, les mans
del poble, acolliu,
confosos i avergonyits del rebuig, els
meus cants.
[Tristes, llibre III, I: 1-20;
77-82]
«Aquí descanso, cantaire joiós de tendres amors,
jo, el poeta Nasó, mort a causa del meu talent.
Caminant, siguis qui siguis, si mai has estimat,
no et requi de dir: Reposin en pau els ossos de Nasó.»
Ja prou com a epitafi: que els meus llibres siguin el meu
record
més important i durador; estic segur que, com a autor,
tot i haver-me fet mal, em donaran renom i llarga vida.
[Tristes, llibre III, 3: 73-80]
Jo t’he vist plorant el meu destí amb una tal sentiment
que es podria ben creure que fos el meu rostre.
He vist les teves llàgrimes caient sobre la meva cara,
i jo me les bevia alhora amb les teves paraules fidels.
Ara, també, amb afecte defenses l’amic exiliat,
i em fas suaus uns mals que enlloc més no es suavitzen.
Viu sense enveja, per molts anys feliç allunyat de la
glòria,
i uneix-te en amistat a aquells que a tu s’assemblin.
I d’aquest teu Nasó, estima’n el nom, l’única cosa
que no tinc a l’exili; la resta, ho té el mar dels Escites.
[Tristes, llibre III, 4: 37-46]
* * *
Versions meves lliures; en català hi ha una
versió excel·lent de Carme Boyé (Fundació Bernat Metge, Barcelona 1966).
Són tres fragments del llibre tercer de les
Tristes, obra escrita —juntament amb les Pòntiques— per Ovidi des
del seu exili a Tomis, vora el mar Negre: l’actual Constança de Romania. Hi va
ser desterrat per l’emperador Octavi August , sota el pretext d’haver
escrit un llibre immoral, l’Ars Amatoria, publicat tanmateix deu anys
abans. Va ser un pretext: la causa real no la coneixem (Ovidi només diu
que va ser castigat per “un poema i un error”): hom ha especulat molt sobre la
naturalesa d’aquell “error”, i es creu que el poeta va ser testimoni involuntari
d’algun fet greu, ja fos la infidelitat conjugal d’algun membre de la família
imperial, ja fos la conspiració d’algun candidat a la successió en el tron, que
malparlés de l’escollit oficial, Tiberi, adoptat per August a
instàncies de la seva esposa, la intrigant Lívia (a qui coneixem bé per
la sèrie “Jo, Claudi” de Robert Graves, si la recordeu).
He escollit tan sols tres fragments del
llibre tercer, però el conjunt de les Tristes i les Pòntiquesés un testimoni
colpidor. Alguns exegetes han considerat aquests llibres “menors”, inferiors a
les Metamorfosis, els Fastos o l’Art Amatòria, però en
aquestes obres d’exili s’hi expressa un sentiment real, personal: la tristesa del
poeta per la injustícia que se li ha fet, amanida amb lloances i adulacions a August
i Lívia, a qui els suplica en va que li permetin de tornar a la pàtria
o, almenys, de residir-hi més a prop. No podem jutjar malament aquestes
lloances atesa la seva situació personal: el poeta agraeix a l’emperador no
haver-lo fet assassinar, i haver permès a la seva muller i a les seves filles
de continuar residint a Roma i conservar llurs propietats. Certament, el càstig
podia haver estat pitjor. Però entre
línies, sota cada pretesa adulació, hi subjeu un retret amarg per l’arbitrarietat d’una
pena imposada sense donar audiència a l’acusat i sense garanties judicials de
cap mena. L’emperador era déu, i calia besar-li la mà que t’apunyalava en nom d’una
justícia no gens justa. Fa dos mil anys, d’això: Ovidi es va exiliar l’any
8 de la nostra era, i va morir a l’exili, a Tomis, l’any 18, sense que els
seus llibres li mereixessin pietat, ni per part d’August ni per part del
seu successor, Tiberi.
En el primer fragment, l’autor fa que parli
el mateix llibre que està escrivint, les Tristes; s’hi explica que l’Ars
Amatòria, titllat d’immoral, s’havia vist exclòs de les biblioteques
públiques de l’Imperi i havia estat la causa de l’exili forçat del seu autor,
que ara es veu obligar a censurar-lo i odiar-lo, tot i que en altres poemes
defensarà que no hi va escriure res de dolent. El nou llibre explica que tan sols
conté tristesa i no parla pas d’afers eròtics; però tem veure’s també rebutjat
dels estaments oficials, i demana per tant que les mans de la gent del poble
l’acullin i el llegeixin. El manuscrit, diu, té lletres borroses per les
llàgrimes que hi ha vessat el poeta; i pel que fa als versos coixos, és —a part
d’una captació retòrica de benvolença— una manera de dir que el poema és escrit
en dístics elegíacs, que combinen alternadament versos de sis peus amb versos de
cinc, els quals, per tant, essent més curts que els altres, semblen coixos.
El segon fragment és el conegut “epitafi”
que el poeta s’escriu per a si mateix avançant-se a la seva mort. Ovidi escriu
a la seva tercera esposa —de la qual no sabem el nom, i sí només que pertanyia
a la família Fàbia—, demanant-li que, quan serà mort, reclami les seves
despulles per poder-les enterrar prop de Roma, a la seva pàtria. I li demana
que hi posi aquest epitafi. Tot seguit es mostra orgullós de la seva obra
poètica, que farà que sigui recordat molts anys després d’haver mort; malgrat
que algun dels seus llibres li hagués “fet mal” —és refereix, és clar, a l’Ars
Amatòria.
I el tercer fragment va adreçat a un amic innominat
—a les Tristes, Ovidi no esmenta els seus amics pel nom, tement
de comprometre’ls; més tard, a les Pòntiques, sí que ho farà, ja que
devia constatar que això no els perjudicaria. Els erudits creuen que podria
tractar-se del jove Carus, preceptor dels fills de Germànic—nebot de Tiberi, germà del futur emperador Claudi i pare del
successor d’aquest, Neró— i autor d’una Heracleida que s’ha
perdut. Ovidi li agraeix que fos un dels pocs que li va donar suport moral
en la seva aflicció, acomiadant-se’n amb plors sincers, i que en l’actualitat defensava
a Roma el bon nom de l’amic exiliat. El nom, és a dir el prestigi: l’únic d’ell
que ha restat lliure.
Imatges:
a) ‘Ovidi’, monument d’Ettore Ferran a la plaça del Mercat de Constança,
Romania, on el poeta va morir; b)
‘Ovidi’, monument a Sulmona, els Abruços, Itàlia, ciutat natal del poeta; c)
J. M. W. Turner, ‘Ovidi desterrat de Roma’, oli sobre tela (1838); d) ‘August
de Prima Porta’, marbre d’Octavi August trobat a la vil·la de Lívia a Prima
Porta, prop de Roma /(segle I), Museu Vaticà.
Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi
Sánchez i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó
ignominiosa. I que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí,
Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. I en defensa de la llengua i la cultura catalanes, i perquè els pobles puguem conviure en pau, justícia i llibertat.
