Hugo
von Höffmanstal / Richard Strauss
Elektra
(fragment)
KLYTÄMNESTRA:
Tag und Nacht, wenn ich mit offnen Augen lieg',
ein Etwas hin über mich.
Es ist kein Wort, es ist kein Schmerz,
es drückt mich nicht, es würgt mich nicht.
Nichts ist es, nicht einmal ein Alp, und dennoch,
es ist so fürchterlich, daß meine Seele sich wünscht,
erhängt zu sein, und jedes Glied
in mir schreit nach dem Tod,
und dabei leb' ich und bin nicht einmal krank:
du siehst mich doch: seh' ich wie eine Kranke?
Kann man denn vergehn, lebend, wie ein faules Aas?
Kann man zerfallen, wenn man gar nicht krank ist?
Zerfallen wachen Sinnes, wie ein Kleid,
zerfressen von den Motten?
Und dann schlaf' ich und träume,
träume, daß sich mir das Mark in den Knochen löst,
und taumle wieder auf, und nicht der zehnte Teil der
Wasserruhr ist abgelaufen,
und was unterm Vorhang hereingrinst
ist noch die Fackel vor der Tür, die gräßlich zuckt,
wie ein Lebendiges
und meinen Schlaf belauert.
Diese Träume müssen ein Ende haben.
Wer sie immer schickt, ein jeder Dämon läßt von uns,
sobald das rechte Blut geflossen ist.
[Escena V: el somni de Clitemnestra]
Dia i nit,
mentre jec amb els ulls oberts,
sento que
alguna cosa s’arrossega damunt meu.
No és una
paraula. Tampoc no és un dolor.
Ni em fa mal
ni m’ofega: no és res,
ni tan sols
un malson; però és tan terrible,
que la meva
ànima desitja la mort
i tots els
membres del meu cos volen morir,
i tanmateix,
visc, i no estic malalta.
Tu, que em
veus, creus que estic malalta?
És possible,
morir tot vivint, com una bèstia podrida?
És possible,
podrir-se en vida, sense estar malalta?
Podrir-se
conscientment, com un parrac arnat?
Llavors,
dormo i somio… Somio
que el moll
dels ossos se’m desfa,
i em
desperto amb espant i veig amb horror
que la clepsidra
no ha avançat ni una desena part,
i que la
claror sota les cortines no és encara l’albada, no,
sinó la llum
de les torxes que vigilen l’entrada,
una llum tremolosa,
com un monstre que assetja el meu son.
Ha
d’haver-hi un final, per a aquests somnis!
El qui els
inspira, el dimoni, ens abandonarà
un cop s’hagi
vessat la sang que ens exigeix.
Versió lliure meva. L’òpera Elektra,
estrenada el 1909, es basa en la tragèdia de Sòfocles del mateix nom. Els
fets del mite micènic són ben coneguts, i ja se’ns conten amb detall a L’Odissea.
L’esposa d’Agamèmnon, Clitemnestra, amb el seu amant Egist,
va assassinar el seu marit, rei de Micenes, el mateix dia que tornava a casa,
victoriós, de Troia, i en van usurpar el tron. Els seus fills, Orestes i
Electra, vengen la mort de llur pare matant llur pròpia mare juntament
amb l’usurpador. En aquest fragment, Clitemnestra explica els seus
malsons, que creu que es podrien expiar matant alguna bèstia en sacrifici als
déus; només per sentir la resposta d’Electra, que li vaticina que la
sang que es vessarà serà la de la reina.
El llibret de von Höffmanstal
segueix molt fidelment l’obra de Sòfocles, llevat del final, que en la
tragèdia grega és molt sobtat: s’acaba amb la mort d’Egist; el Cor canta
tres únics versos d’alleujament per la fi de les desgràcies del casal de
Micenes i l’obra acaba així. En l’òpera, Electra, veient per fi
acomplert el seu anhel de venjança que la mantenia viva, balla una dansa d’alegria
frenètica abans de caure morta als peus d’Orestes.
Al
vídeo, Waltraud
Meier (Klytämnestra) i Iréne Theorin (Elektra), a l’Òpera de Saltzburg el 2010. Imatge inferior:
Eurípides (segle V aC)
Electra (fragment)
Penells de
la dissort! S’han capgirat els vents,
i ara
amenacen d’ensorrar aquest casal.
Fa temps va
ser el meu rei, rei benamat,
que moria
assassinat en el seu bany.
El seu crit
va retrunyir a les voltes
i als
merlets del palau: “Dona cruel,
digues, per
què m’occeixes ara,
quan,
després de deu llargues anyades,
he retornat
per fi a l’estimada pàtria?”
Ara, en
reflux, la Justícia assetja
la dona que
va sollar el seu llit de noces.
Ai, quan el
malaurat espòs arribava
dintre
aquests murs que el Ciclops aixecaren,
ella,
brandant, miserable, a les mans
l’esmolada
destral de doble tall,
va matar el
seu espòs! Malaurada,
fos quina
fos la maledicció que l’empenyia!
Igual que
una lleona salvatge
que vagareja
pels erms i els turons,
així va
cometre el seu crim.
La penúltima escena de la cèlebre
tragèdia d’Eurípides, quan Orestes ja ha mort Clitemnestra
i ara ho vol fer amb Egist.
En aquesta tragèdia, que es creu escrita cap al 410 aC, Electra ha estat apartada del
palau i, per humiliar-la, la seva mare l’ha lliurada en matrimoni a un humil
pastor. Aquest, però, li respecta la virginitat. Electra viu en l’esperança
que torni Orestes per co9nsumar
la seva venjança. El germà arriba, acompanyat de Pílades, el fill del
rei de Fòcida que l’ha acollit durant la seva jovenesa, i demana allotjament a
la casa del pastor sense revelar qui és. Un vell servent, però, el reconeix per
una cicatriu, i Electra s’identifica al seu torn. Mentre el pagès va a
buscar Clitemnestra, fent-li creure que Electra ha tingut un
fill, Orestes va a palau i mata Egist. Quan torna a la cabana i
es troba cara a cara amb Clitemnestra, Orestes vacil·la, i és Electra
qui l’ha d’empènyer a occir sa mare, acció en la qual ella mateixa l’ajuda.
Finalment apareixen els Diòscurs (els herois Càstor i Pòl·lux,
fills de Zeus i, per part de sa mare Leda, mig germans de Clitemnestra,
ara deïficats), que els manen que vagin a purificar-se.
En català tenim la sort de comptar
amb l’excel·lent traducció en vers de Carles Riba. Jo, però, m’he fet la
meva, en un vers ben lliure que no segueix la mètrica original, partint d’una
versió al castellà de Lluís Nicolau d’Olwer (crec que dels anys 20, però
que tinc en una edició de 1974) i una a l’anglès (d’E. P. Coleridge,
1910), a més de la ribiana.
Imatge: ‘Electra, Orestes i Hermes
davant la tomba d’Agamèmnon’, vas de ceràmica de pintura vermella de Lucània,
segle IV aC. Museu del Louvre.
Sòfocles (segle V aC)
Electra
(fragment)
ELECTRA: —T’ho demano pels déus, no permetis a Egist
de dir res més, Orestes, que no ens faci un discurs.
Un home amb tants de crims al seu damunt, què en treu,
de viure uns moments més, sabent que ha de morir?
No, germà, mata’l ja, i deixa’l, un cop mort,
que l’enterrin com cal, però lluny, que no el vegem.
Tan sols així els meus mals per fi s’acabaran.
ORESTES: —Vés, afanya’t a entrar; que ara no es tracta
pas
de fer grans parlaments: ans de la teva vida.
EGIST: —Per què em vols fer entrar dins? Si el que vols
fer està bé,
has de fer-ho a les fosques? No pots matar-me aquí?
ORESTES: —Calla, que ja no manes. Entra a palau, al lloc
on vas matar el meu pare: és allà on moriràs. […]
COR: —Oh, nissaga d’Atreu, quant de temps has sofert
innombrables
destrets, abans no has arribat
per fi a alliberar-te amb aquest darrer esforç!
L’escena
final de l’‘Electra’ de Sòfocles, en versió lliure meva; hi ha,
és clar, en català la insuperable traducció de Carles Riba.
L’obra
de Sòfocles, escrita també cap al 410
aC —no se sap si abans o després que la d’Eurípides—, ens mostra una Electra que viu a palau, gairebé
presonera de la seva mare i d’Egist. La seva germana Crisòtemis tampoc
no és feliç, ja que el seu somni era casar-se, però això no és permès a cap de
les dues dones, per por d’introduir a la casa reial potencials enemics que,
reivindicant el dret de les filles d’Agamèmnon, facin fora els
usurpadors del tron. Arriba Orestes amb el seu amic Pílades i el
preceptor que l’havia educat a l’exili, i fan creure a tothom que el fill d’Agamèmnon
ha mort i que en porten les cendres a inhumar. Electra, en
sentir-ho, es desespera, i demana ajuda a Crisòtemis per executar la
venjança elles dues. La germana vol i dol, però acaba rebutjant la idea. Llavors,
Electra decideix actuar tota sola. Finalment, Orestes li revela
la veritat, i és ell tot sol qui mata, primer Clitemnestra i després Egist,
a qui mostren el cos mort de la reina fent-li creure que és el d’Orestes,
abans de fer-lo entrar a palau per matar-lo al mateix lloc on havien matat Agamèmnon.
Imatge:
John Singer Sargent, Orestes perseguit per les Fúries. Oli
sobre tela (1921). Museum of Fine Arts, Boston, Massachusetts.
Èsquil
(segle V a.C.)
Les
coèfores (fragment)
Els déus han fet caure damunt meu
la desgràcia de la meva pàtria:
m’han fet fora de casa, i m’han
reduït a un destí d’esclavatge.
He de resignar-me a contracor
a obeir els que tenen la força,
contenint l’amargor i la rancúnia.
Ploro sota els meus vels
la dissort del meu poble i la meva,
corglaçada pel mal que pateixo.
(èpode I, vv 74-83)
Fragment del cor de Les coèfores, on una de les esclaves
troianes, captives a Micenes, lamenta la seva dissort. Versió lliure meva.
La
trilogia d’Èsquil, L’Orestea, és la més antiga de les tragèdies
que se’ns han conservat sobre el cicle dels Atrides. Va ser representada a
Atenes l’any 458 aC. Electra se’ns hi presenta amb un caràcter fort i dominant;
amb tot, és a Orestes, com a autor material del matricidi, a qui persegueixen
les Fúries. La novetat és que, a Les Eumènides, Orestesés sotmès
a un judici popular a l’Areòpag d’Atenes. Així, una corrua de fets de sang
atribuïts al Destí acaba sent resolta democràticament, mitjançant el vot dels
ciutadans: mostra que la civilització de la Polis, basada en la justícia i la
raó, s’ha imposat definitivament sobre l’organització social antiga,
teocràtica, tribal i supersticiosa. De tota manera, a l’obra, qui decanta el
vot a favor de l’absolució d’Orestesés la deessa Atenea, que
consagra així des de l’antic Olimp el nou ordre jurídic de la ciutat-estat.
Les fotografies són del teatre de Dionís, al peu de
l’Acròpolis d’Atenes, on Èsquil, Sòfocles i Eurípides van estrenar les seves
tragèdies (amb més públic, suposo).
A part de l’òpera de Strauss, el tema de L’Orestea ha estat tractat modernament per nombrosos autors. Entre molts altres, recordaré Electra, de Benito Pérez Galdós (1901); Mourning becomes Electra, d’Eugene O’Neill (1931); Electra, de Jean Giraudoux (1938); The family reunion, de T.S.Eliot (1939); Les mouches, de Sartre (1943); i Electra, de Marguerite Yourcenar (1954). També hi ha una òpera de Serguei Tanèyev sobre L’Orestea (1894) i una de Flavio Testi, Il furore di Oreste (1956).
Imatges de Wikimedia Commons, i pròpies, que allibero, igual que tots els textos, versions i comentaris meus.