Ortuinus Gratius
Laus Petandi
(fragment)
Car saber petar bé i guardar les formes
és tot un art, ric de secrets i normes:
saber del ventre tots els tripijocs,
que un pet «amb borles» no és un pet «amb flocs»,
ni un pet de monja no és cap «pet-de-monja»,
llamí bufat de pasta dolça i flonja,
i no oblidar que per fer un pet «rodó»
cal tenir nervi, empenta i virior.
Per ço els romans solien designar
amb el nom de «decrèpit» l’ancià
que un ‘crepitus’ sonor ja no pot fer
per manca d’energia en el femer.
Un llibre ben curiós i molt divertit, que tinc en l’edició de Pòrtic (Barcelona 1970), amb pròleg i notes del «Llicenciat Petau». Ortuinus Gratius (Hardouin de Graes, o Hardwin von Grätz, mort el 1542) va ser un humanista i filòsof alemany del segle XVI, a qui Rabelais va atribuir —encara en vida!— una imaginària “Ars honeste petandi in societate” que Pantagruel hauria trobat suposadament a la biblioteca de l’abadia de Saint-Victor.
Pel text, es veu d’una hora lluny que aquest
poema no és renaixentista o barroc —sense deixar de banda que, a part de molts
referents clàssics sobre l’art de fer pets, n’hi ha prou de moderns: esments o al·lusions
a Voltaire, a Kierkegaard, al Diccionari d’Oxford de 1960, a Salvador
Espriu, Pere Quart, Josep Pla i Salvador Dalí…
No se n’ha parlat gaire, del seu autor
real. Anton M. Espadaler l’atribueix a “un conocido editor barcelonés”; Mireia Sopena, a Editar la memòria: l’etapa
resistent de Pòrtic (1963-1976), PAM 2006, pàg. 104, explica que l’editor, Jordi
Fornas, va dir que l’autor era un exmonjo de Montserrat que se’n va
retractar i no va deixar reeditar més el seu llibre. Pel que sembla, l’autor
era l’erudit historiador Joan Riera i Simó (1903-1988), efectivament un exmonjo
montserratí, que el va publicar per primer cop a València (Llibres de la Xibeca,
1951), gairebé trenta anys abans que Pòrtic el reedités. És un text breu però
molt divertit, i amb notes erudites de gran interès.
Segons explica el «Llicenciat Petau»
citant el DCVB, un pet «rodó» és el que és molt sorollós; un pet «amb borles»
és el que es deixa anar amb diverses detonacions seguides; i un pet «amb flocs»
és el que surt acompanyat d’una mica de matèria sòlida… No cal dir que un «pet
de monja» és tota una altra cosa, més gustosa, gairebé diríem que és «mamella
de monja».
Imatge: portades de La Xibeca (1951) i de Pòrtic (1970). A dalt: Lucas Cranach el Vell: ‘El Belvedere del Papa’:
pagesos tirant-se pets davant la butlla del papa Pau III contra Martí
Luter. Del llibre de Luter ‘Descripció del Papat’ (1545). En el dibuix, el papa
diu: “Heu d’obeir les nostres sentències, encara que siguin injustes”, i els
pagesos responen: “Condemació! Mireu, gent rabiüda, els nostres culs. Oh, Papa,
aquest és el meu Belvedere” (al·ludint al Cortile Belvedere, palauet vaticà; literalment,
“bel vedere” vol dir “bella vista”).