Any Espriu
Primera història d’Esther (fragments)
[Apoteosi d’Assuerus]
BIGTAN —Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític,
i àdhuc apoplètic
i arterioscleròtic.
REI —La son ja no agafo,
ni prenent hipnòtic,
excitat en veure’m
tan apoteòtic.
MEMUCAN —Oh senyor despòtic,
fel·loplàstic, mític!
El vil fang demòtic
et saluda extàtic,
mefític, luètic.
REI —Un perill ben crític
del trasbals eròtic.
MEMUCAN —El teu jou sincrètic,
paternoasiàtic,
fins permet que un òptic
sigui matemàtic.
COR DE TITELLES —Sobirà estrambòtic;
sense accent emfàtic
ni tampoc escèptic,
entonem un càntic
d’amor patriòtic.
Que puguis, oh màstic
elàstic!, al pòrtic
del palau fantàstic,
seure majestàtic,
per mil anys de fàstic,
com avui, simpàtic
jorn apoteòtic.
UN TITELLA —Tic, tic.
[Dansa de la Mort]
AMAN —Atzucac, catric-catrac,
rerialles! En escac
m’engarjolen dins el sac
als abissos del parrac,
malsonyós, enmig de brac,
perquè s’arrigoli el drac.
LA VEU D’ALGÚ —Esdernec, des de gojat
m’esbarrava, lluny d’esbat,
a timberes de maldat.
Aviat esmaixellat,
giravolto, sense aflat,
pel requint del xafarnat.
CAF —Ganyó gueto, guenyo, quec,
magriscolis, barbamec,
dels meus nítols el llefec
del benguí n’és ben sedec.
Com m’embroca l’abonyec
del batzac del catacrec!
LA VEU D’ALGÚ —Pel baptisme, cristià.
Pels sentits, pilloc pagà.
Per la pega, català.
La carota, d’albardà.
I aquest morro, de senglar
barrigant rere la gla.
LAMED —El renoc raucava al rec
florilegis de renec,
francesilles per al llec,
mentre corbs de cuitós bec
amb esquírria em deixen cec,
tot xautant-se del meu prec.
MEM —La mulé, xupa, cuïc,
per ninou, malgrat l’abric,
m’endinyava, sense explic,
un pessic dins el melic.
Ai, joell, brèvol xemic,
prou xauxino al ritme inic!
NUN —A l’ombreta d’un aloc
m’adormia com un soc
—per capçal només un roc—,
quan m’escarrabillo al toc
repelenc i, pell al noc,
m’esfetgego, tan renyoc!
SÀMEC —Un parell de mots amb «sóc»
rimaré, i àdhuc amb «jóc».
Més de «boc» i «moc», no puc:
vejam tu, versista ruc.
AIN —Pel meu lluc, massa feixuc:
ni ho trauria per retruc.
Repussall, xaruc, matxuc,
en belar perdo el remuc.
BANYETA —Amb tentines d’embriac
de mistela i de conyac,
la cataifa del rebrec
dirigeixo. Cap rebec,
tanmateix, al meu repic,
no replica mai, ni un xic.
I si ho fa, fort o pioc,
d’un carxot el torno a lloc
(també tusto algun maluc
amb varetes de saüc).
Sentiràs d’arreu el xac.
Atzucac, catric-catrac!
[Cançó d’Esther]
ESTHER —Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.
Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.
Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.
Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.
[Anatemes d’Eliasib (fragments)]
Anatema contra el qui mercadeja amb les coses santes i converteix la religió en puntal de l'opulència o en via practicable tan sols pels cretins.
Anatema contra el tip que no socorre la fam d'altres genives.
Anatema contra el savi insensible al sofriment del dèbil, que es tanca a la torre de vori d'una serenor cruel.
Anatema contra l'escriba que ven la ploma a rossins victoriosos i s'envileix a exalçar, per or o per temença, el sabre i el triomf.
[Himne al Jutge i Arquer]
REI —El teu arc, sagitari,
enlaira la vilesa
del llot a vol harmònic
vers la pau pressentida.
ESTHER —Israel edifica
al cim dels mil·lenaris
miratges d'esperança,
quan el plor regna fora.
MARDOQUEU —De lluny governes,
braç secret, la perfecta
corba del temps, immòbil
poder indefugible.
ESTHER —Alçàrem una casa
d'aconseguida calma.
A l'entorn, captiveri
d'hostils ones amargues.
MARDOQUEU —En la nit acompleixes
aquell etern designi
que agermana la cursa
de l'home i de l'estrella.
REI —Negre llac. No penetren
vents del desert ni l'alba
el mur subtil, la vida
del cristall sense imatges.
COR —Tu que veus la sofrença
del nostre esforç inútil,
jutge i arquer, retorna'ns
a l'alta llum que ens guia.
Monòleg final de l’Altíssim:
ALTÍSSIM: Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. La Neua es prepara a passar la safata, com us he promès, sols als volenterosos d’amollar-li uns cèntims. Als dits de l’Eleuteri, els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa, en una barreja immòbil. Després del que heu sentit, els jueus varen occir –ho afegeix la crònica- setanta-cinc mil adversaris del seu poble i commemoraren amb dos dies solemnes, que Israel celebra periòdicament des d’aleshores, la intercessió d’Esther i el terme dels dejunis i del clamor. I el rei imposà tributs a l’imperi i a les illes allunyades en la boira de l’horitzó, i Mardoqueu governà en nom seu, sota el dictat d’Esther, imagina’t com, procurant, sembla, això sí, una mica de bonança per a la nissaga de Jacob. I un altre príncep va succeir més tard Assuerus en el tron de Susa i tornà potser a perseguir les tràgiques tribus del Trànsit. I continuà la cadena monòtona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estultícia esclavitza des de sempre l’home i fa de la seva història un mal somni de dolor tenebrós i àrid. I de què et servirà furgar, Salom, contra aquesta imprescriptible llei, en el misteri de les paraules, anhel d’insensatesa, cavalleria desbocada que t’arrossega a la destrucció? Maleït tu, orgullós foll perdedor de tot, excepte d’una estèril tristesa lúcida, que amb rictus de desdeny i amb precària burla trepitges el teu cor en la solitud. Ai, vosaltres, els morts espectadors, compadiu, però, el gos assedegat que es llepa fugint els trencs de pedrots i vergassades, apiadeu-vos del qui s’endinsa sense retorn pels presidis de l’enyorança i dels anys. I no te’n riguis, Tianet, i escolta la veu feble que s’adreça, amb preferència, a tu i els teus companys de joc, des de l’ambó momentani. Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores —car ningú no sap si l’alè de vida de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra—, que pregui avui pels difunts de Sinera. Pregueu pels ximples de la vila, dinastes incomparables sota el prestigi d’en Tric-trac, els mendicants que captaren de porta a porta, per places i carrers, una minsa i reganyosa caritat, durant generacions senceres. I per les opulentes famílies, ja extingides, dels Tries i els Pasqual, dels Pastor i els Vallalta. I per la senyora Maria Castelló, que va seure llegint en una cadira ranca. I per la dama dels Antommarchi, l’estugosa Angèlica, de professió malalta, condemnada fins al seu traspàs, des de la infància a una senectut extrema, a endrapar cada dia, amb un cert desmenjament aristocràtic, un parell de pollastres capons, únic requisit d’escaiença a les seves delicadeses. I per l’Esperanceta Trinquis, colgada per la neu en un clot, prop de la via del tren. I per l’Escombreta, proferidora dels espinguets més aguts que mai s’hagin llançat de llarg a llarg de la costa. No oblideu tampoc els Torres, que anaven i venien a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que varen emular-los. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances. I els compares i macips de sant Roc, que veremaven les nostres vinyes i desfilaven a les processons, quan el raïm verola. Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca. I pel notari, pel bisbe, el nebot i l’oncle, abans amos d’aquest jardí, que varen posseir un talent claríssim i una enorme personalitat autoritària i bondadosa. I pel metge Miquel, i el ric Xifré, i el filòsof Moles, i la resta innumerable. I per l’Eleuteri, i per mi, i pels amics dels jueus, i pels jueus i els seus enemics.
* * *
Ja sabeu que Espriu és un dels poetes més habituals del meu bloc. En aquest any Espriu hi faré diverses entrades, procurant no posar-hi els poemes més coneguts —els que li canta Raimon— sinó altres.
He volgut començar amb alguns fragments en vers de la Primera història d’Esther —dos d’esperpèntics, amb rimes difícils i jocs de paraules rebuscats, i dos de lírics— i un en prosa, que és l’extraordinari monòleg final de l’Altíssim (un captaire cec de Sinera que fa de narrador de la representació de titelles).
Salvador Espriu va escriure Primera història d’Esther el 1948. Una representació de titelles al Jardí dels cinc arbres de Sinera, escenificant la història bíblica d’Esther, serveix per fer un paral·lelisme entre la persecució dels jueus a Babilònia amb la nostra guerra civil. I la bíblica venjança dels jueus serveix per fer un cant a la pau, al perdó i a la tolerància (ho remarco en vermell en el monòleg final). L’obra alterna prosa amb vers, un temps i un lloc actuals (Sinera, 1948) amb un temps mític (Susa, 500 anys abans de Crist) i moments esperpèntics amb escenes líriques, dramàtiques i còmiques; lingüísticament, barreja un català molt popular amb un de molt culte, farcit de modernismes i arcaismes, i també alguns mots en llengua caló, i vol ser un homenatge a les possibilitats immenses de la llengua si la coneguéssim bé (o unes «exèquies» davant les negres perspectives que hi havia per al català el 1948). Avui és reconeguda con un autèntic monument literari. Per a mi, una meravella; això sí, s’ha de llegir sencera i a poc a poc.
Jo no vaig poder veure l’estrena de l’obra, dirigida per Jordi Sarsanedas, al Palau de la Música l’any 1957, ni la primera versió de Ricard Salvat l’any 1962, en el Cicle de Teatre Llatí, amb decorats de Josep M. Subirachs i figurins de Fabià Puigserver; però sí la segona versió de Salvat, el 1968 al Romea, amb escenografia de Iago i Jordi Pericot, i que va anar després a Bilbao, Donostia i Perpinyà, així com al Festival de Nancy; el meu amic Josep Serra hi feia d'esquelet a la Dansa de la Mort. També vaig poder veure la tercera versió de Salvat, el 1977 al Teatre Grec, amb Maria Aurèlia Capmany en el paper de la portera Secundina («Talli qui talli el bacallà, una sempre es queda de portera»). Així mateix vaig veure, el 1982, al Romea, el muntatge de Lluís Pasqual, amb figurins de Fabià Puigserver i amb Imma Colomer fent d’Esther. I finalment, el 2007 vaig gaudir el muntatge trencador d’Oriol Broggi amb Joan Anguera i Àngels Poch.
Posats a fer inventari, cal dir que quan Ricard Salvat va muntar Ronda de mort a Sinera sobre diferents textos d’Espriu, va demanar al poeta que escrivís una auca que resumís la història de la reina Esther en pla de paròdia. Espriu s’hi va avenir i va escriure l’Auca d’Ester sense H, una versió reduïda integrada a l’obra en forma d’espectacle de titelles. Jo no vaig veure la primera versió de la Ronda, de 1965, amb escenografia d’A. Cardona Torrandell, i amb Carme Sansa, Manuel Trillas, Josep Minguell, Feliu Formosa, Núria Espert, Albert Boadella, Maria Aurèlia Capmany i Maruchi Fresno; però se’n va fer un enregistrament en tres discos de llarga durada (Edigsa, 1967), que vaig adquirir i escoltar devotament, alhora que llegia el llibre (Barrigòtic, 1966). Recordo que el grup de teatre La Lluerna de Balsareny en vam fer una audició al jardí de ca l’Orriols (que no era ben bé els jardí dels Cinc Arbres, però vaja, va fer el fet). Sí que vaig veure, ja ben documentat, el segon muntatge de Salvat de 1969 al Romea, amb Ovidi Montllor, Marina Noreg, Enric Majó, Carme Sansa, Elisenda Ribas, i Montserrat Carulla, entre altres; i també el tercer muntatge de Salvat, el 1975 al Teatre Grec, amb Josep Minguell, Josep Montanyès, Elisenda Ribas, Manuel Trilla i Joan Vallès. No vaig veure la quarta versió de Salvat, el 1980 amb motiu del Congrés de Cultura Catalana, a la plaça de Santa Maria del Mar per les festes de la Mercè i al Teatre Fortuny de Reus (tots quatre muntatges, amb la Companyia d’Art Dramàtic Adrià Gual); però sí la cinquena, ja amb la companyia del Teatre Lliure, també dirigida per Salvat, el 2002 al Teatre Fabià Puigserver, els figurins del qual per a l’Auca d’Ester sense H hi van tornar a ser utilitzats. Hi actuaven, entre altres, Enric Majó, Lloll Bertran, Roger Pera, Oriol Broggi, Imma Colomer, Eduard Farel·lo, Abel Folk, Teresa Gimpera, Carme Sansa i Oriol Tramvia.
Perdoneu-me aquest llarg esplai, però m’ha vingut de gust furgar en programes vells per deixar constància d’una llarga fidelitat. Als 16 anys ja em sabia fragments de la Ronda i de la Primera història i continuo embadalint-me davant el poder màgic del verb espriuà; i amb l’Anna Obradors, el Josep Torras i el Ramon Bessa hem representat moltes vegades, al llarg dels anys, la Conversió i mort d’en Quim Federal, que Salvat va posar d’entremès de la Ronda. Aprofitem aquest any del centenari d’Espriu per rellegir-lo (o per llegir-lo): val la pena. I no us espanteu perquè hagi començat per algun dels fragments més abstrusos. En vindran de més planers, paraula.
* * *
Aquí hi ha el text íntegre de la Primera història d’Esther en català i la seva versió a l’anglès per Philip Polack (bufa! Missió impossible, diria! Però vegeu que bé que se’n surt a adaptar fragments dificilíssims, com l’Apoteosi i la Dansa de la Mort):
http://www.anglo-catalan.org/op/monographs/issue06full.pdf
Vegeu també un escrit molt lúcid de Maria Aurèlia Capmany sobre la poesia d’Espriu:
http://www.ruedoiberico.org/libros/textos.php?id=31
* * *
Per cert, la resposta a la pregunta sobre Píndar era la pel·lícula La grande illusion, de Jean Renoir (1937, amb Jean Gabin i Erich von Stroheim). Premi per a l’amic Pere Criach, únic encertant (exclòs com estava en Joan Bargay, que quan era petit va caure a la marmita). Gràcies per suportar-me!