Francesc Vallverdú(1935-2014)
Jurament
Per a Joaquim Molas i Alfons Quintà,
que me'l van 'descobrir' dues vegades
Jo juro no blasmar el meu país minúscul,
per no haver, freturós, eixamplat el seu múscul,
ni maleir tampoc aquesta parla estreta
que entenen solament quatre gats i el poeta.
Prometo no enyorar països menys mesquins,
ni lliurar fel amarg de Catalunya endins.
Per testimoni, tu, lector de català:
tal dia com avui la recança se'n va.
He mudat simplement l'escala de valors,
perquè els desigs d'adob floreixen en temps llords,
perquè, després de tot, de terra en tinc sols una
i si vull ser estranger només em val la lluna.
1959 [De Com llances, 1961]
Per a Joaquim Molas i Alfons Quintà,
que me'l van 'descobrir' dues vegades
Jo juro no blasmar el meu país minúscul,
per no haver, freturós, eixamplat el seu múscul,
ni maleir tampoc aquesta parla estreta
que entenen solament quatre gats i el poeta.
Prometo no enyorar països menys mesquins,
ni lliurar fel amarg de Catalunya endins.
Per testimoni, tu, lector de català:
tal dia com avui la recança se'n va.
He mudat simplement l'escala de valors,
perquè els desigs d'adob floreixen en temps llords,
perquè, després de tot, de terra en tinc sols una
i si vull ser estranger només em val la lluna.
1959 [De Com llances, 1961]
Complanta interrogativa
Ja ho he dit tot
en l'últim mot?
Rellegir versos
de temps diversos
em duu ofec
sovint a frec
de la ranera
o m'exaspera.
Dins el meu pit
creix un neguit
per les paraules
que amaguen maules,
per tants estramps
que eixorden clams,
per les complantes
a les marfantes,
pels cants de goig
amb toc de boig,
per haver escrit
i no haver dit.
Al capdavall,
un devessall
de sentiments
humils, prudents,
sincers, vulgars
o amb males arts,
sovint impúdics
o massa lúdics,
molt compartits,
però esvaïts,
sense la flama,
quan ens ablama
d'emoció.
¿El meu fogó
és massa vell
per l'atuell
que ha d'escalfar
l'urc català?
¿Veig la guspira
que a tots admira
lluny dels meus versos
banals, perversos,
obscurs o clars?
¿El meu compàs
té poca traça
i no percaça
el que la gent
més amatent
cerca en els llibres
els bateaux ivres
fogar de llum
no pas de fum?
¿La meva ment
és impotent
per endinsar-se
—eixint del càrcer
que és el meu món—
en el pregon
de l'existència
i la ciència?
¿Els meus sentits
són abaltits
quan els comparo
—si m'hi descaro—
amb els poetes
de clares metes,
la meva guia
i única via?
Em sento mut
quan se m'acut
aquesta pila
—i com s'enfila!—
de qüestions
tocant a fons.
He estat així,
i el meu camí
no mira enrere:
la carretera
és ja al final
per bé i per mal.
Vet aquí, doncs,
tots aquests ponts
que he anat bastint
—despert, dormint—
amb l'art d'escriure
i el clam de viure.
Ja ho he dit tot
en l'últim mot?
Rellegir versos
de temps diversos
em duu ofec
sovint a frec
de la ranera
o m'exaspera.
Dins el meu pit
creix un neguit
per les paraules
que amaguen maules,
per tants estramps
que eixorden clams,
per les complantes
a les marfantes,
pels cants de goig
amb toc de boig,
per haver escrit
i no haver dit.
Al capdavall,
un devessall
de sentiments
humils, prudents,
sincers, vulgars
o amb males arts,
sovint impúdics
o massa lúdics,
molt compartits,
però esvaïts,
sense la flama,
quan ens ablama
d'emoció.
¿El meu fogó
és massa vell
per l'atuell
que ha d'escalfar
l'urc català?
¿Veig la guspira
que a tots admira
lluny dels meus versos
banals, perversos,
obscurs o clars?
¿El meu compàs
té poca traça
i no percaça
el que la gent
més amatent
cerca en els llibres
els bateaux ivres
fogar de llum
no pas de fum?
¿La meva ment
és impotent
per endinsar-se
—eixint del càrcer
que és el meu món—
en el pregon
de l'existència
i la ciència?
¿Els meus sentits
són abaltits
quan els comparo
—si m'hi descaro—
amb els poetes
de clares metes,
la meva guia
i única via?
Em sento mut
quan se m'acut
aquesta pila
—i com s'enfila!—
de qüestions
tocant a fons.
He estat així,
i el meu camí
no mira enrere:
la carretera
és ja al final
per bé i per mal.
Vet aquí, doncs,
tots aquests ponts
que he anat bastint
—despert, dormint—
amb l'art d'escriure
i el clam de viure.
Estiu 2006 / Primavera 2008
[De Temps sense treva, 2009]
[De Temps sense treva, 2009]
Ha mort Francesc
Vallverdú i Canes, poeta barceloní que va començar escrivint en el marc del
realisme poètic dels anys 60, centrat en la temàtica social, i després va
evolucionar cap a temes més lírics, metafísics i existencials.
Autor,
entre altres, dels poemaris Com llances (1961), Qui ulls ha (1962), Cada paraula, un vidre (1968),
Retorn a Bílbilis (1974),
Leviatan i altres poemes (1984) i Encalçar el vent
(1995), la seva obra poètica completa es recull a Temps sense
treva (2009).
Va ser un gran
filòleg, especialitzat en sociolingüística, amb obres importants com L’escriptor
català i el problema de la llengua (1968), Dues
llengües, dues funcions? (1970), La normalització
lingüística a Catalunya (1979), Aproximació crítica a
la sociolingüística catalana (1980) i El català
estàndard i els mitjans audiovisuals (2000), entre altres.
Va presidir el
Grup Català de Sociolingüística i va dirigir la revista Treballs de
Sociolingüística; va ser cap dels serveis lingüístics de la CCRTV i membre
del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat. També va ser
traductor; en destaca la seva versió del Decameró de Boccaccio
al català.
Vegeu la seva
biografia, una antologia i comentaris a la seva obra aquí:
I una entrevista
que li va fer Alexis Llobet (2011):
Els poemes i les imatges són baixats d’internet (els poemes,
de l’enllaç que he citat). Es retiraran a indicació.
