Sonnet 71
No
longer mourn for me when I am dead
Than you shall hear the surly sullen bell
Give warning to the world that I am fled
From this vile world, with vilest worms to dwell.
Than you shall hear the surly sullen bell
Give warning to the world that I am fled
From this vile world, with vilest worms to dwell.
Nay,
if you read this line, remember not
The hand that writ it, for I love you so
That I in your sweet thoughts would be forgot,
If thinking on me then should make you woe.
The hand that writ it, for I love you so
That I in your sweet thoughts would be forgot,
If thinking on me then should make you woe.
O, if, I say, you look upon this verse
When I perhaps compounded am with clay,
Do not so much as my poor name rehearse.
But let your love ev’n with my life decay,
Lest the wise world should look into your moan
And mock you with me after I am gone.
 |
| Rafa Xambó |
71 (T’estimo
tant)
No ploris més per mi quan sigui mort,
quan sentis la campana amb tocs virils
dient al món que sóc tan sols record
d’aquest món vil i visc amb cucs més
vils.
Ni recordis, si veus aquest escrit,
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.
O si potser em llegeixes quan només
el meu cos sigui fang mesclat amb fang,
no evoquis el meu pobre nom i fes
que es podreixi l’amor dins de la sang,
no fos que el savi món al morir jo
rigués mentre despulla el teu dolor.
Traducció de Txema Martínez (Eumo Editorial. Jardins
de Samarcanda, 2010), amb la col·laboració de Pere Rovira.
Rafa Xambó "T'estimo tant" Sonet 71 Shakespeare. Traducció de Txema Martínez i Pere Rovirafrom Rafa Xambó on Vimeo.
71
No llores
por mí cuando haya muerto
y oigas las
lúgubres campanas
anunciar al
mundo que he partido
del vil
mundo a morar con vil gusano.
Si lees
esta línea, no recuerdes
qué mano la
escribió. Tanto te amo
que
prefiero me entregues al olvido
a que
sufras dolor por recordarme.
Si miraras,
acaso, estos versos
cuando yo
en la arcilla esté disuelto,
olvida el
eco humilde de mi nombre
y deja que
tu amor también se pudra.
No vea el
sabio mundo tu congoja
y se burle
de ti por culpa mía.
http://media.wix.com/ugd/1329ce_92a581199a9c36730a27cdf01794762a.pdf lletres del disc de R. Xambó en anglès antic i
modern, català i castellà.
Ja sabeu que tinc una flaca pels Sonets de Shakespeare, als
quals sempre torno i torno. Per això m’ha agradat molt de veure que Rafa Xambó
ha publicat un disc posant música i veu a dotze sonets del gran poeta, en
versions de Txema Martínez (amb la col·laboració, en el cas d'aquest sonet, de Pere Rovira). M’afanyo a fer-ne propaganda, oi més en veure que
avui el PP ha engegat, des del diari ‘Las Provincias’ i des del twitter, una
campanya de desprestigi contra el cantant d’Algemesí. Podeu veure la notícia —i
el text del diari valencià— en aquest enllaç de Vilaweb:
Com en ocasions anteriors, em plau d’oferir-vos altres
versions d’aquest sonet de Shakespeare, en la forma i grafia en què foren
publicats (l’edició parcial de Joan Triadú no el recull):
LXXI
No’m
portis dòl, quan siga jo finat,
per més
temps, que’l que duri el sò planyent
del
bronzo anunciador de que he volat
al món
dels cucs, fugint del de la gent.
Llegint-me
oblida fins la mà que ha escrit
aquestes
ratlles; car m’ets tan preciós,
que’m
fóra grat, venint de tu, l’oblid,
si
hagués d’esser-te mon record penós.
Créu-me
bé : si els ulls tornes a passar
per’quets
versos quan siga cendra lleu,
no’m
nomenis sovint : deixa apagar,
junt
amb ma vida,’l bon afecte teu.
Quí sap
si, quan me mori, el món seriós,
oïnt ton
plany, ens befaría als dos.
[Versió de Magí Morera i Galícia, Oliva impressor,
Vilanova i la Geltrú, 1913]
LXXI
Més
llargament no em ploris, un cop mort,
que el
bronze amarg no sentis ressonar
fent
part al món de ma roïna sort
i d’havê
anat amb vils cucs a habitar.
No sentis
cap recança, això llegint,
d’aquell
qui ho escriví; t’amo talment,
que
millor vull l’oblit, de tu venint,
que no
saber-te mon record, punyent.
I si et
fos grat mon vers, per gran atzar,
quan no
seré res més que cendra lleu,
per’xò,
no preïs mon talent per rar!,
que
mori amb mi el bon afecte teu.
Jo
mort, el món, furgant en el teu dol,
de mes
errors t’acusaria sol.
[Versió de Carme Montoriol, Barcelona 1928 (Figueres,
1980)]
LXXI
Ploreu
per mi tan sols —un cop finat—
mentre
duri el so trist dels campanils
proclamant
a tothom que me n’he anat
d’aquest
vil món a viure entre els cucs vils.
I, si
em llegiu, no us recordeu d’aquell
que
això va escriure, jo que us estimava
tant
com per ser oblidat pel cor més bell,
si
pensar en mi dolor us ocasionava.
Oh
—dic—, si aquests poemes contempleu
llavors
que en pols jo m’hagi convertit,
no
repetiu el dissortat nom meu
i anem
el vostre amor i jo a l’oblit.
No es burli el món del vostre amarg
lament,
sent jo la causa i no sent jo present.
[Versió de Gerard Vergés. Columna, 1994]
71
No
ploris més per mi quan sigui mort; no més
que el
temps que duri el toc de la campana clara
que
dirà a tots que me n’he anat per sempre més
d’aquest
vil món per viure amb cucs més vils encara.
Ni et
vulguis recordar, si aquest vers has llegit,
de qui
el va fer: t’estimo
tan intensament
que si,
pensant en mi, t’has de veure afligit,
prefereixo
no estar dins el teu pensament.
O si
llegeixes aquest vers, potser amb enyor,
quan el
meu cos ja estigui barrejat amb el fang,
no
pronunciïs el meu nom: que el teu amor
s’escoli
com s’haurà escolat la meva sang,
no fos
que el savi món, veient el teu lament,
se te’n
burlés, per causa meva, essent jo absent.
[Versió en vers de Salvador Oliva, Ed. 62 –
Empúries, 2002]
71
No
ploris més per mi quan sigui mort, / no més que el temps que sentis que la
imperiosa i solemne campana toca / per dir al món que jo ja me n’he anat / d’aquest
món miserable per viure amb els cucs, més miserables encara.
Ni, si llegeixes aquest vers, no et
recordis / de la mà que l’ha escrit; perquè t’estimo tant, / que, en els teus
dolços pensaments, preferiria ser oblidat / si és que pensar en mi et portés
tristesa.
O si, em dic, llegeixes aquest vers / quan
jo ja estigui barrejat amb la pols, / ni tan sols pronunciïs el meu pobre nom,
/ ans deixa que el teu amor mori amb la descomposició de la meva vida,
no fos cas que el savi món examinés el teu
dol / i es burlessin de tu per culpa meva quan ja fos mort.
[Versió literal en prosa de Salvador Oliva, loc.
cit.]
LXXI
No lloréis por mí, cuando haya fallecido, más tiempo del
que dure el fúnebre clamor de la campana, anunciando al mundo que he abandonando
este vil mundo para habitar con los más viles gusanos.
Antes bien, si
leéis estas líneas, no os acordéis de la mano que las ha escrito; pues os
aprecio tanto, que quisiera hallarme sepulto en el olvido de vuestros dulces
pensamientos si hubiese de causaros dolor el pensar en mí.
¡Oh!—digo—, si miráis estos versos cuando yo esté quizá
mezclado con la arcilla, no repitáis ni aun mi pobre nombre; permitid, por el
contrario, que vuestro amor perezca con mi vida.
No sea que el
avisado mundo escudriñe vuestros gemidos y se mofe de vos por causa mía, cuando
yo no aliente.
[Versión de Luis Astrana Marín,
Aguilar, 1932 (1974)]
LXXI
No hagas más duelo, cuando muerto esté, por mí
que en lo que oigas a los broncos campaniles
al mundo dar aviso de que me partí
del vil mundo a morar con los gusanos viles.
Y aun si este verso lees, no des en remembrar
qué mano lo escribió; porque te amo tanto
que en tus memorias dulces muerto quiero estar
si de pensar en mí ha de brotar tu llanto.
Oh, si echas —digo— una mirada a este renglón,
cuando yo acaso con la arcilla ya me amase,
no llegues de mi pobre nombre a hacer mención,
sino deja tu amor que con mi vida pase,
no sea que el docto mundo, si llorar te ve,
de ti por mí se burle, cuando yo no esté.
[Versión de Agustín García
Calvo, Anagrama, 1974 (2007)]
