Jordi Fàbregas
Anònim (segle XIX)
Au jovent
Au, jovent, deixeu la feina,
preparem-nos a sortir,
esmolem de pressa l'eina
per quan toquin a ferir.
Per donar lo crit d'alerta
la campana està amatent,
i abans d'hora ja es desperta
dins del cor l'enardiment.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
Eixa gent entravessada
que ho té tot empudegat:
eixa trepa ens ha robada
nostra pau i llibertat.
Mes ja els ve l'hora darrera,
ja els arriba l'escarment;
sortim tots a la cacera
d'aquests llops sens planyiment.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
Nostres feixes adobades
amb afany hem conreat,
fins que, a còpia de suades,
hi hem fet créixer el nostre blat.
Aquell blat nos és la vida,
la família hi té el sustent,
i aquells lladres, en partida,
la collita ens van prenent.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
preparem-nos a sortir,
esmolem de pressa l'eina
per quan toquin a ferir.
Per donar lo crit d'alerta
la campana està amatent,
i abans d'hora ja es desperta
dins del cor l'enardiment.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
Eixa gent entravessada
que ho té tot empudegat:
eixa trepa ens ha robada
nostra pau i llibertat.
Mes ja els ve l'hora darrera,
ja els arriba l'escarment;
sortim tots a la cacera
d'aquests llops sens planyiment.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
Nostres feixes adobades
amb afany hem conreat,
fins que, a còpia de suades,
hi hem fet créixer el nostre blat.
Aquell blat nos és la vida,
la família hi té el sustent,
i aquells lladres, en partida,
la collita ens van prenent.
Au, jovent!
Via fora!
Via fora, sometent!
http://www.youtube.com/watch?v=H76IRmAphZ0 Jordi Fàbregas i
el grup Mesclat. Palau Sant Jordi, 2008
Vet ací una cançó popular del
segle XIX amb un component bel·licós que penso que cal explicar.
El Sometent
va ser un cos civil armat, típicament català, amb què els pagesos
s’organitzaven per defensar-se dels bandolers. A toc de campana (fent soroll = metent so = so metent), quan es detectava un perill, els membres del Sometent es concentraven al crit de «Via fora!» i sortien a la captura dels eventuals malfactors. Una mica com a les pel·lícules de l’Oest quan els cowboys s’aplegaven i sortien a cavall a encalçar algun facinerós.
No tinc clar fins a
quins límits legals arribava l’autoritat del Sometent d’abans del XIX, però
m’imagino que ningú no la hi devia discutir, donat el cas. En tot cas, almenys
sobre el paper, estava organitzat jeràrquicament, amb un general en cap per a
tot Catalunya.
En temps de guerra també
s’organitzava per a la defensa dels pobles i masies. Durant la Guerra de
Successió els sometents es van posar de part dels austriacistes, i per tant
van perdre la guerra com la resta de catalans. Felip V els va desarmar i va fer
torturar i executar el seu general, el cèlebre Josep Moragues, el cap
del qual va estar exhibit durant dotze anys dintre una gàbia, al Portal del Mar
de Barcelona, com a escarni.
A finals del segle XVIII
el govern central va autoritzar de nou el Sometent perquè ajudés l’exèrcit
regular a la Guerra Gran contra França (1795) i després en la Guerra
del Francès (1808-1814). Durant la Primera Carlinada (1833-1839),
els sometents van lluitar contra els carlins, i també contra els bandolers que
aprofitaven el desori general en benefici propi.
El 1855 es van
reorganitzar com un cos civil, al servei del govern per mantenir l’ordre
públic, juntament amb la Guàrdia Civil, i defensar els propietaris rurals
contra els atacs dels bandolers. Feien un jurament que es deia «Sagramental»
i el seu lema era «Pau, pau i sempre pau!». Cobraven un sou a càrrec de
les arques municipals i tenien a casa un trabuc que havia d’estar sempre en
bones condicions.
La Primera República
(1873) va dissoldre el cos, però la Restauració monàrquica (1874) el va
tornar a implantar per tal que lluités contra els carlins en la Tercera
Carlinada (1872-76). Sempre a les ordres del govern establert, van
intervenir en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909).
 |
| Un Sometent el 1934 |
La Dictadura
de Primo de Rivera (1923-1930) els va utilitzar per reprimir vagues i
manifestacions socials; el dictador, fins i tot, va pensar a estendre el Sometent
a tot l’Estat espanyol, però la idea no va quallar. La Segona República (1931-39) va introduir canvis en l'estructura i ordenances del cos, que va ser suprimit de manera fulminant arran dels fets del Sis d'Octubre de 1934. El franquisme el va restaurar novament,
ara perquè ajudés l’exèrcit i la Guàrdia Civil en la lluita contra els maquis.
Finalment, l’any 1978 el Sometent va ser dissolt definitivament (vaja, almenys fins
ara).
Ja es veu, doncs, que
aquesta cançó del segle XIX no té de cap manera connotacions polítiques
vinculables amb el nacionalisme català (seria un anacronisme, en aquella
època). Més aviat hem de pensar que es tracta d’un cant de guerra («quan
toquin a ferir», «l’hora darrera», «l’escarment», «la
cacera d’aquests llops»), i que els enemics innominats («eixa gent
empudegada», «aquests llops» que ens han robat «la pau i la
llibertat») devien ser els invasors francesos —més que no pas els carlins.
Hi ha una altra cançó
anònima, també del segle XIX, més explícita en delimitar la lluita contra els
bandolers que roben els pagesos «amb l’excusa de carlins»:
Via fora
Via fora i vagin fora,
causadors d'infinit mal!
Via fos sagramental!
Nova gent ara ens ha eixida
que, amb l'excusa de carlins,
els diners o bé la vida
ens demanen pels camins.
Escombrem-los de seguida,
si no, ens posen el dogal.
Via fos sagramental!
Com si no fos prou la guerra,
ara ens porten nous perills
aquests lladres de la terra
i del pa dels nostres fills.
En són plens el pla i la serra,
els barrancs i el camí ral.
Via fos sagramental!
Vagin fora i sens ajuda
tant de lladre i mala gent,
que emprendran la correguda
en sentir el Sometent.
Correm tots a la batuda,
amb garrot, forca o destral!
Via fora i vagin fora,
causadors d'infinit mal!
Via fos sagramental!
La cançó ‘Au jovent’
va ser recuperada el 1976 pel grup de folk Coses, liderat pel meu amic Jordi
Fàbregas, amb Ton Rulló i Miquel Estrada. Els vaig veure
actuar en diverses ocasions, però els recordo especialment cantant a les
mítiques Sis hores de Cançó a Canet l’any 1976, amb l’estret camí
d’accés al Pla d’en Sala envoltat de «grisos» i «verds». El grup va publicar tres discs: Via
Fora (1976), Ara és demà (1977) i Perquè no
s’apagui l’aire (1978).
Vegeu un resum del que van
ser les Sis hores de la Cançó a Canet en aquest article:
 |
| Les Sis Hores de Canet, 1976 |
Ara, aquesta cançó la
canta el grup Mesclat, format per Joan Reig, bateria d’Els Pets,
de Constantí; Francesc Ribera ‘Titot’, cantant de Brams, de Berga; Carles
Belda, acordió de Pomada, de Sabadell; Marcel Casellas, contrabaix
de Casellas Sextet Folk, d'Esplugues de Llobregat; Pep Toni Rubio,
xeremier i fabioler de Ximbomba Atòmica, Música Nostra i Xeremiers de sa
Calatrava, de Mallorca; i David Rosell, guitarra de Skipjack, de
Manresa.
Versió castellana de les cançons
Venga, chicos
Venga, chicos,
dejad el trabajo, / preparémonos a salir, / afilemos deprisa la herramienta /
para cuando toquen a herir. / Para dar el grito de alerta / la campana está
a punto, / y antes de tiempo ya se despierta / dentro del corazón el ardor. / ¡Venga,
chicos, rápido, a la calle el somatén!
// Esa gente atravesada / que lo tiene todo emponzoñado, / esa pandilla
nos ha robado / nuestra paz y libertad. / Mas ya les viene su última hora, / ya
les llega el escarmiento; / salgamos todos a la caza / de estos lobos sin
remordimientos. / ¡Venga, chicos, rápido,
a la calle el somatén! // Nuestros
campos abonados / con afán hemos cultivado, / hasta que, a fuerza de sudor, /
ha crecido nuestro trigo. / Este trigo nos da vida, / de la familia es
sustento, / y esos ladrones, en partida, / la cosecha nos van quitando. / ¡Venga,
chicos, rápido, a la calle el somatén!
A la calle
¡A la calle,
de prisa, y que se vayan, / causantes de infinito mal! / ¡A la calle,
sacramental! // Nueva gente ahora ha salido / que, con la excusa de los
carlistas, / el dinero o bien la vida / nos roban por los caminos. / Echémoslos
enseguida / o nos pondrán el dogal. / ¡A la calle, sacramental! // Por si no basta
la guerra, / ahora nos traen nuevos peligros / estos ladrones de la tierra / y
del pan de nuestros hijos. / De ellos están llenos el llano y la sierra, / los
barrancos y el camino real. / ¡A la calle, sacramental! // Que se vayan y sin ayuda, / gente tan ladrona
y mala, / que emprenderán la huida / al oír el somatén. / Corramos todos a
batirlos, / con garrotes, horcas o hachas. / ¡A la calle, de prisa, y que se
vayan, / causantes de infinito mal! / ¡A la calle, sacramental!
 |
| Jordi Fàbregas |