Giordano
Bruno(1548-1600)Tres
sonets de ‘De gli eroici furori’
Muse,
che tante volte ribbutai
Muse, che tante volte ributtai,
Importune correte a' miei dolori,
Per consolarmi sole ne' miei guai
Con tai versi, tai rime e tai furori,
Con quali ad altri vi mostraste mai,
Che de mirti si vantan ed allori;
Or sia appo voi mia aura, àncora e porto,
Se non mi lice altrov'ir a diporto.
O monte, o dive, o fonte
Ov'abito, converso e mi nodrisco;
Dove quieto imparo ed imbellisco;
Alzo, avvivo, orno il cor, il spirto e fronte,
Morte, cipressi, inferni
Cangiate in vita, in lauri, in astri eterni.
[Part I, diàleg I, poema 1]
Oh,
Muses, que tants cops he refusat
Oh Muses que tants cops he refusat,
importunes correu als meus dolors,
tan sols per consolar-me en els meus mals
amb versos tals, i rimes, i furors,
que a ningú més no haveu mai demostrat,
ni als que de murtres i llorers es vanten:
que tingui aire a prop vostre, àncora i port,
si no trobo altre lloc pel meu conhort.
Oh mont, deesses, font
on resideixo i parlo i em nodreixo,
on plàcid puc aprendre i m’embelleixo,
i aixeco el cor, i orno esperit i front;
oh, mort, xiprers, inferns:
torneu-vos vida i llor, astres eterns.
Chiama per suon di tromba il capitano
Chiama per suon di tromba il capitano
Tutti gli suoi guerrier sott'un'insegna;
Dove s'avvien che per alcun in vano
Udir si faccia, perché pronto vegna,
Qual nemico l'uccide, o a qual insano
Gli dona bando dal suo campo e 'l sdegna:
Cossí l'alma i dissegni non accolti
Sott'un stendardo o gli vuol morti, o tolti.
Un oggetto riguardo;
Chi la mente m'ingombra, è un sol viso.
Ad una beltà sola io resto affiso,
Chi sí m'ha punto il cor, è un sol dardo,
Per un sol fuoco m'ardo,
E non conosco piú ch'un paradiso.
[Part I, diàleg I, poema 3]
Crida al so de corneta el capità
Crida al so de corneta el capità
tots els seus combatents sota una ensenya;
mes s’esdevé que, per a algun, en va
es fa sentir, perquè no prou s’afanya,
i l’enemic el mata, o un insà
l’expulsa del seu bàndol i el desdenya:
així, l’ànima els designis no aplega
sota un penó, i els vol ferits o morts.
Un sol objecte esguardo:
qui m’obstrueix la ment és un sol rostre.
A una sola beutat resto enganxat;
qui així m’ha fes el cor és un sol dard;
per un únic foc cremo,
i no conec sinó un sol paradís.
Gentil
garzone
Gentil garzone, che dal lido scioglieste
La pargoletta barca, e al remo frale,
Vago del mar, l'indotta man porgeste,
Or sei repente accorto del tuo male.
Vedi del traditor l'onde funeste
La prora tua, ch'o troppo scende o sale;
Né l'alma, vinta da cure moleste,
Contra gli obliqui e gonfii flutti vale.
Cedi gli remi al tuo fiero nemico,
E con minor pensier la morte aspetti,
Che per non la veder gli occhi ti chiudi.
Se non è presto alcun soccorso amico,
Sentirai certo or or gli ultimi effetti
De tuoi sí rozzi e curiosi studi.
Son gli miei fati crudi
Simili a' tuoi, perché, vago d'Amore,
Sento il rigor del piú gran traditore.
[Part II, diàleg I, 12]
Gentil
minyó
Gentil minyó, que al port vas deslligar
la barqueta tan fràgil, i el seu rem,
ebri de mar, guiaves amb mà indocta,
i ara de sobte et trobes en perill.
Mirant del traïdor el funest onatge,
la teva proa adés s’enfonsa o s’alça;
i el seu ànim, retut de tants treballs ,
ja no hi pot res contra la mar inflada.
Cedeix els rems al teu fer enemic,
i sense pensar més, la mort espera,
que per no veure-la et tancarà els ulls.
Si no hi ha a punt algun socors amic,
sentiràs ara els últimes efectes
dels teus escassos, inútils estudis.
Són els meus fets tan crus
semblants als teus, perquè, enfebrit d’Amor,
sento el rigor del més gran traïdor.
Giordano Bruno va ser un gran filòsof humanista,
comentador de les obres de Ramon Llull, que va morir a la foguera de la
Inquisició per heretge. Molts anys després, en temps de Joan Pau II, l’Església
va reconèixer que l’execució havia estat un error. Un pèl tard...
S’ha dit que va ser condemnat per les seves idees
copernicanes sobre el moviment dels astres; i és cert que va defensar
públicament la teoria de Copèrnic, però també el van acusar de tenir
idees heterodoxes sobre les naturaleses divina i humana del Crist, de la Verge
i de l’Esperit Sant; sobre la Transsubstanciació; sobre la transmigració de les
ànimes; sobre l’existència d’altres mons... De fet, va viatjar molt per Europa i arreu
acabava mal vist tant pels catòlics com per calvinistes i per luterans. Detingut
a Venècia el 1592, va empresonat set anys abans que li fessin judici. Com que
es va negar a abjurar de les seves idees, el van condemnat a morir públicament
«de forma piadosa, sense efusió de sang» (una ben galdosa manera de referir-se
a la foguera!). Quan el van condemnar va dir a l’inquisidor cardenal Bellarmino: «Maiori forsan
cum timore sententiam in me fertis quam ego accipiam», és a dir:
«teniu més por vosaltres dient la sentència que no pas jo escoltant-la». El van
portar a la foguera amb la llengua travada perquè no pogués parlar a la
multitud, i el van cremar viu al Campo dei Fiori, a Roma, on avui hi té un
monument. Les seves cendres van ser llançades al Tíber. El 1603, tots els seus
escrits van ser inclosos a l’Índex de llibres prohibits.
El corpus de la seva obra és filosòfic, però va escriure
tres espessos tractats de teologia en hexàmetres llatins —no els he pas
llegits, ho confesso, quina mandra—, però va deixar un bon nombre de poemes,
bàsicament sonets, en italià, comentats i argumentats, en el seu llibre ‘Dels
furors heroics’ —i aquest, en canvi, per a mi sí que fa de bon llegir. Són
poemes en què Bruno experimenta amb certes llibertats formals; per
exemple, en els tres sonets que he triat s’hi combinen hendecasíl·labs i
heptasíl·labs, i en el tercer hi ha també un estrambot (tres versos afegits al
final del sonet); en altres poemes, tercets i quartets estan barrejats, i fins
i tot n’hi ha un que és un diàleg entre
dos personatges que alternen frases monosíl·labes. El llibre es divideix en dos volums, amb cinc
diàlegs cada un; cada diàleg és entre dos personatges que debaten sobre filosofia
(l’ésser humà, el coneixement, la raó, les passions, l’amor...) i s’hi tracta
també d’història, literatura i belles arts; i cada diàleg és amanit amb
diversos poemes que serveixen als personatges (és a dir, a l’autor) per exposar el seu pensament. Amb la
particularitat que el desè diàleg el mantenen dues dones, amb un nivell de
coneixements igual o superior que el dels seus predecessors; també en això es
veu la modernitat de Bruno, qui en el pròleg ho subratlla fent veure que se
n’excusa, ja que les dones —diu— «segons costum del meu país, no està bé que
comentin, argumentin, desxifrin, sàpiguen molt i siguin doctoresses, usurpant
així als homes l’ofici d’ensenyar i donar instrucció, normes i doctrina; ans
[els està bé] que endevinin i profetitzin sempre que se’n trobin l’esperit al
cos; però ja els ha bastat de fer-se només recitadores de la figura, deixant a
l’enginy mascle el pensament i la tasca d’aclarir la cosa significada». En
aquells temps i en altres de no pas tan llunyans —que , ai las, sembla que
tornen— calia anar amb peus de plom per evitar de contradir les idees
prefixades de l’autoritat. Bruno, com Galileu 42 anys més tard—
no se’n va pas sortir.
Narcís Comadira va traduir alguns d’aquests tres
poemes, no cal dir que molt millor que jo; la meva versió, molt lliure, ha
partit de l’original italià i s’ha basat en la versió anglesa, també lliure, de
Louisa Williams (dos volums, Londres 1887-1889), sense defugir òbviament
la consulta a la versió catalana.
Un poema sospitós
Ja que parlem de Bruno, no puc deixar de fer esment
d’un fet curiós. A diversos blogs i altres llocs d’internet es troba un poema
que hom titula de diverses formes, però bàsicament com a «Giordano Bruno a
su verdugo» i hom l’atribueix a Bruno sense pensar-s’hi gaire. És un text que, de debò, està prou bé; pretén
transmetre unes suposades paraules del filòsof al seu botxí —o, metafòricament,
al papa Climent VIII, que el va fer condemnar.
Ara bé, jo dubto molt que sigui un poema escrit per Bruno,
que altra feina devia tenir un cop va ser condemnat. La versió que hom copia i
recopia a la xarxa és un poema en llengua castellana, mètricament perfecte i
amb bones rimes consonants. És evident que Bruno l’hauria escrit en italià o en
llatí; i entre els poemes italians i llatins que he furgat no l’hi he sabut pas
trobar. Altrament, posat que el poema —llatí o italià— fos del filòsof++, qui
seria l’autor de la versió espanyola? No ho he trobat enlloc, tampoc: hom
accepta i repeteix acríticament la pretesa autoria, com s’esdevé amb altres
poemes que circulen falsament atribuïts a Neruda i a altres poetes
moderns. Jo m’abstinc de
reproduir-lo mentre no en sàpiga
l’autor; el primer vers fa així: «Decid, ¿cúal es mi crimen? ¿lo sospecháis siquiera?», i googlejant
el podeu localitzar fàcilment si us abelleix.
De Bruno hi ha, això sí, un sonet traduït a l’anglès
pel filòsof escocès Thomas Davidson (1840-1900),
que el reprodueix al diari The Index de la FRA (Free Religious
Association, Syracuse, Nova York), al vol. 6, datat el 4 de març de 1886. En
aquest cas sí que és la versió lliure d’un poema de Giordano, que
contempla metafísicament la seva mort, però no té res a veure amb l’ignominiós
martiri que va patir:
Since i have spread my wings to purpose high,
The more beneath my feet the clouds I see,
The more I give the winds my ‘pinions free,
Spurning the earth and soaring to the sky.
Unwarned by Icarus' sad fate to ply
My flight near earth, I farther heavenward flee.
That I shall sink in death, I know must be;
But with that death of mine what life will die?
Across the air, I hear my heart's voice cry:
Where dost thou bear me reckless one? Descend!
Such rashness seldom ends but bitterly'
'Fear not the lofty fall' I answer 'rend
With might the clouds, and be content to die,
if God such a glorious death for us intend.
Encara voldria citar, entre altres molts, un poema que va
escriure el poeta victorià Swinburne el 1889, amb motiu d’erigir-se el
monument que encara avui commemora el suplici del filòsof al Campo dei Fiori on
va ser tan vilment executat:
Algernon Charles
Swinburne (1837-1909)
The Monument of
Giordano Bruno
I
Not from without us, only from within,
Comes or can ever come upon us light
Whereby the soul keeps ever truth in sight.
No truth, no strength, no comfort man may win,
No grace for guidance, no release from sin,
Save of his own soul's giving. Deep and bright
As fire enkindled in the core of night
Burns in the soul where once its fire has been
The light that leads and quickens thought, inspired
To doubt and trust and conquer. So he said
Whom Sidney, flower of England, lordliest head
Of all we love, loved: but the fates required
A sacrifice to hate and hell, ere fame
Should set with his in heaven Giordano's name.
II
Cover thine eyes and weep, O child of hell,
Grey spouse of Satan, Church of name abhorred.
Weep, withered harlot, with thy weeping lord,
Now none will buy the heaven thou hast to sell
At price of prostituted souls, and swell
Thy loveless list of lovers. Fire and sword
No more are thine: the steel, the wheel, the cord,
The flames that rose round living limbs, and fell
In lifeless ash and ember, now no more
Approve thee godlike. Rome, redeemed at last
From all the red pollution of thy past,
Acclaims the grave bright face that smiled of yore
Even on the fire that caught it round and clomb
To cast its ashes on the face of Rome.
(June 9, 1889)
Imatges (Wikimedia Commons): Efígie de Giordano Bruno,
moderna, a partir d’un gravat d’una edició del segle XVIII del ‘Livre du
recteur’ (1578, Universitat de Ginebra).
Monument a Giordano Bruno al Campo dei Fiori, a
Roma. Bronze d’Ettore Ferrari (1889). Detall del cap del monument.
Placa de bronze d’Ettore Ferrari al pedestal del
monument del Campo dei Fiori, que reprodueix el judici de Giordano Bruno.
