Ventura Gassol (1893-1980)
La presó de Lleida. Glossa
En la
mort de MacSwiney, alcalde de Cork (1920)
A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són, de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un temps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava,
palau de llum i avui negra presó.
—Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.
—Com cantaríem ara
si estem a la presó?
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor;
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor;
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor;
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.
A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca,
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda,
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons.
MacSwiney l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes
és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.
A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
MacSwiney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els don ardor.
I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.
La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se n'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.
I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l'hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.
MacSwiney, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil·la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil·la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de MacSwiney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs, tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus?
L’agost de 1920, l’alcalde de Cork, el dramaturg i poeta Terence
MacSwiney (en gaèlic, Tordhealbhach Mac Suibhne), de 41 anys, va ser
detingut a Dublín per les autoritats ocupants britàniques, acusat de “possessió
de documents favorables a la sedició”. Al cap de quatre dies va ser jutjat sumàriament
per un tribunal militar i va ser condemnat a dos anys de presó. MacSwiney era
diputat del Sinn Féin, el partit independentista irlandès, i feia pocs dies que
havia estat elegit alcalde de Cork en substitució de l’anterior, que havia
estat assassinat pels unionistes. A la presó anglesa de Brixton va començar una
vaga de fam, a la qual es van afegir onze presos independentistes més. La vaga va
tenir gran ressò internacional, a Alemanya, França, Austràlia, els Estats Units
i diversos països sud-americans, i va despertar onades de solidaritat envers la
causa irlandesa. 
També a Catalunya: el CADCI va promoure campanyes per l’alliberament
de MacSwiney: quize dies després de l’empresonament, ja va enviar al govern
britànic una petició de llibertat. Però Londres no va cedir a les pressions,
al·legant que l’alliberament dels presos causaria “efectes desastrosos” en la
moral de les tropes angleses. MacSweney va morir el 25 d’octubre, després
de 74 dies de vaga. Pocs dies després, el dia de Tots sants, el CADCI organitzà
a Barcelona una manifestació multitudinària de protesta, en la qual el poeta Ventura
Gassol (que més endavant seria Conseller de Cultura de la Generalitat
republicana) va recitar aquest poema, publicat el 1923 en el volum ‘Les tombes
flamejants’.
Imatges: a) Ventura Gassol; b) Fotografia de Terence MacSwiney;
c) bust de Terence MacSwiney a l’Ajuntament de Cork; d) Ventura Gassol, a la dreta de la
fotografia, amb Lluís Companys, Joan Comorera i altres membres del Govern de la
Generalitat, empresonats el 1934.
Llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats i
els processats, i solidaritat amb llurs famílies i amb tots els qui pateixen amb
tanta dignitat.
