Àngel Guimerà (1845-1924)
Indíbil i Mandoni (fragments)
INDÍBIL: Sobre del
món jamai. Que a cada poble
lo comandin los seus, que torni el dia
en què Roma es resigni sols amb Roma
i Cartago amb Cartago, i que aquí siga
només pels ilergetes, i amb Mandoni
los terrers ausetans se vegin lliures. […]
Vosaltres no sabeu de com se migra
mon esperit veient la nostra raça,
un temps, oh ràbia!, dels romans joguina,
un altre de Cartago, i jo i Mandoni
ara ajudant els uns per l’embranzida
dels altres aturar, ara amb los altres
per ventejar als uns! … I amb l’odi a dintre
per tots igual ahir, i avui, i sempre.
Mes lo Sícoris corre com lo dia
primer del món: aital que la sang nostra.
I el Sícoris, si l’aigua cristallina
li pertorba el mal temps, brossam i runes
ho llença avall escumejant amb ira;
i el riu de sang que corre per nosaltres
brossam i runa s’endurà pels segles!
[Acte I, escena IV]
MÀXIM: Mes,
què vol l’ilergeta? Nostres armes
l’han vençut
en camp ras i a dins les viles.
SERVILI: Lo
cos sí, mes no l’ànima; i prou Roma
sap que a
sota la calma aquí es conspira,
i no és lluny
lo moment en què s’aixequin
revoltats
altre cop. Ells fantasien
dies i nits,
anys i més anys, llençar-nos
per lladres
d’esta terra.
[Acte
I, escena VI]
INDÍBIL: No mor en terra
lo fruit caigut de l’arbre i que es mustiga,
que amunt demà s’aixecarà un nou arbre
amb fruit igual, perquè és igual sa vida.
Morim; mes no la raça, i en mi es troba
lo primer home i lo de l’últim dia.
[Acte
I, escena VII]
INDÍBIL: Calla, que
no puc més. Tan sols les porta
les cadenes de flors l’esclau indigne,
que més rebaixen, sent de flors, que els ferros.
Aquí tot s’ha creat per ésser lliure,
i fins les roques s’alçaran per treure-us,
i els boscos s’encendra, i ses reïnes
vos cremaran les carns, i els rius per sobre
de vostres mars vos dragaran per sempre.
I els temps vindran que als nins en les tranquil·les
vores del mar los hi durà l’escuma
un capell o un escut com a petxines
de peixos que s’han mort. I si a l’orella
la conca hi posen sentiran a dintre
brogit de guerra al lluny, mentre la mare
amb lo tros d’una llança potser escriga,
amb ells feliç, sobre l’eterna sorra,
lo nom tot glòria de la pàtria lliure.
[Acte
I, escena IX]
INDÍBIL: Si en la lluita
finéssim jo i Mandoni, per les ombres
dels boscos, apressades, sense témer
les bèsties salvatgines, més piadoses
que els cors de Roma, feu camí fins Ausa.
I sigueu, fins la mort del nostre poble,
talment com heu nascut i us emmotllàrem;
sense estrafer ni un punt lo tirat vostre
per lo d’altres nissagues estrangeres.
Enorgulliu-vos de com sou. Esposes,
a l’espòs estimant, i fidels sempre;
feinateres tot temps, i aplegadores
per l’hivern quan arribi. Amb senzillesa
dintre del cor, mai urc; aimant al pobre
i a sos nins emparant; sens fantasies
que ubriaguen com lo vi, ni amb penses boges..
I així se us veu, amb serenor puríssima,
que us fa els ulls lluminosos, i us ho dóna
la llum del nostre cel, com l’hermosura
de vostra cara i dignitat és tota
a semblança dels déus, que d’ells vinguéreu.
[Acte
II, escena II]
INDÍBIL: Ah, prou, companys! Tothom ben a la vora!
Que som molts i som un: tan sols un arbre
que es perd amunt i les arrels enfonsa
fins al cor de la terra que és la pàtria.
[Acte
II, escena X. Mort d’Indíbil]
MANDONI: Són nostres los portals. Un nen que anava
dalt de tot de la torre, la primera
porta ha obert, i jo he entrat. mentre que hi hagi
infants que han alletat en les mamelles
de dones de la raça que és la nostra,
sobre de tot, malgrat segles i segles,
caient, i alçant-nos més amunt encara,
poble serem, i els peus en nostra terra.
[Acte
III, escena VI]
MANDONI: Oh, terra
dels passats, i d’aquells que un altre dia
lliures seran, que en heretatge es queda
la meva ànima amb tu… Vindrà una albada
que el sol que surt te veurà gran, eterna,
venjada d’homeiers, i guardadora
de llibertat, d’honor, d’independència!
[Acte
III, escena XII i última]
Avui parlem de l’última tragèdia d’Àngel Guimerà,
escrita als 72 anys, de la qual l’any passat es podia haver celebrat el
centenari, ja que va ser editada i estrenada el 1917. Posteriorment, el
dramaturg va escriure i estrenar encara cinc drames.
L’obra és de tema històric, referida als orígens ancestrals
de Catalunya: té lloc en el marc de la Segona Guerra Púnica, l’any 205 abans de
Crist, i passa entre Ilerda i Tarraco (Lleida i Tarragona). Els romans volen
ocupar Lleida, com ja han ocupat Tarragona i després Ausa (Vic), i els ibers
ilergetes, juntament amb altres tribus iberes (ausetans, ceretans, laietans,
ilercavons, cossetans…) lluiten per alliberar-se del jou romà com abans ho
havien fet contra els cartaginesos; de fet, aliant-se ara amb els uns adés amb
els altres segons les vicissituds de la contesa.
Guimerà ja havia escrit un poema amb el mateix títol l’any
1875, que va ser premiat amb un accèssit als Jocs Florals i va tenir molt èxit. El 1917, en
plena efervescència patriòtica arran de la constitució de la Mancomunitat de
Catalunya, va voler traslladar aquest episodi al teatre, només que
l’experiència no va acabar de reeixir. Per què? Potser perquè el 1917 el tema
ibèric es veia molt llunyà en el temps; potser perquè al final (el poeta no
podia pas reescriure la història) els cabdills ilergets moren, llur resistència
contra l’invasor fracassa i llur terra acaba caient sota el domini de Roma.
Guimerà, romàntic al capdavall, barreja els fets i
personatges històrics —força ben documentats— amb una trama de triangle amorós
entre la filla d’Indíbil i dos pretendents seus, un ilerget i un romà.
Val a dir que la desfeta final del poble iber s’atenua amb la unió de la filla
del cabdill amb el noble romà, que obre la porta a un futur en què la terra
s’assimilarà la nova civilització llatina a l’ensems que conserva les arrels
autòctones. Sí que hi ha alguns anacronismes que avui ens fan somriure —els
ilergets ballen una sardana, dansa que es diu que fou importada a Empúries, via
Marsella, des de Grècia; i aixequen un castell humà davant els murs de
Tarraco—, però cal remarcar l’esforç de l’autor per incloure en la tragèdia
noms de personatges històrics, topònims reals (per exemple, els rius Sícoris i
Rubricatus, és a dir el Segre i el Llobregat) i antropònims ibers creïbles. Al
final, per raons d’estructura dramàtica, fa que després de la derrota i mort d’Indíbil,
Mandoni continuï la resistència durant un any més, abans de ser vençut i
executat; en realitat, poc després de la batalla en què va morir el primer
cabdill, l’altre va ser fet presoner i crucificat arran de la traïció dels seus
mateixos homes —detall aquest que hauria resultat prou contraproduent en una
obra de tanta exaltació patriòtica.
Jo he volgut recordar les paraules del nostre gran
dramaturg, perquè —salvant les distàncies, les estètiques, els estils, els
matisos, els entorns variables i els arguments caducs, com ara les reiterades
apel·lacions etnicistes—, els sentiments de pertinença romanen, o haurien de
romandre, trobo, inalterats. Tant si es vol com si no es vol.
[Dec la majoria de les idees d’aquest comentari a
l’excel·lent estudi de Maridés Soler (Universität Trier): “La Catalunya
ibèrica a ‘Indíbil i Mandoni’ d’Àngel Guimerà”, dins Journal of
Catalan Studies, 2015-2016]
Imatges:
‘Àngel Guimerà’, carbó de Ramon Casas (1903).
Barcelona, MNAC.
‘Monument a Indíbil i Mandoni’, grup escultòric de Medard
Sanmartí (1884), originalment de guix i titulat “Crit d’independència”. El
1946 se’n va fer una rèplica en bronze. Lleida, plaça d’Agelet i Garriga, sota
l’Arc del Pont.
Autògraf d'una pàgina d'Indíbil i Mandoni (1917)
Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”.
