Yeats - Poemes sobre Irlanda lliure

Know, that I would accounted be 

True brother of a company 

That sang, to sweeten Ireland's wrong, 

Ballad and story, rann and song; 

Nor be I any less of them, 

Because the red-rose-bordered hem 

Of her, whose history began 

Before God made the angelic clan, 

Trails all about the written page. 

When Time began to rant and rage 

The measure of her flying feet 

Made Ireland's heart begin to beat; 

And Time bade all his candles flare 

To light a measure here and there; 

And may the thoughts of Ireland brood 

Upon a measured quietude. [...]

While still I may, I write for you 

The love I lived, the dream I knew. 

From our birthday, until we die, 

Is but the winking of an eye; 

And we, our singing and our love, 

What measurer Time has lit above, 

And all benighted things that go 

About my table to and fro, 

Are passing on to where may be, 

In truth's consuming ecstasy, 

No place for love and dream at all; 

For God goes by with white footfall. 

I cast my heart into my rhymes, 

That you, in the dim coming times, 

May know how my heart went with them 

After the red-rose-bordered hem.

What need you, being come to sense, 

But fumble in a greasy till 

And add the halfpence to the pence 

And prayer to shivering prayer, until 

You have dried the marrow from the bone; 

For men were born to pray and save: 

Romantic Ireland’s dead and gone, 

It’s with O’Leary in the grave.

Yet they were of a different kind, 

The names that stilled your childish play, 

They have gone about the world like wind, 

But little time had they to pray 

For whom the hangman’s rope was spun, 

And what, God help us, could they save? 

Romantic Ireland’s dead and gone, 

It’s with O’Leary in the grave. 

Was it for this the wild geese spread 

The grey wing upon every tide; 

For this that all that blood was shed, 

For this Edward Fitzgerald died, 

And Robert Emmet and Wolfe Tone, 

All that delirium of the brave? 

Romantic Ireland’s dead and gone, 

It’s with O’Leary in the grave. 

Yet could we turn the years again, 

And call those exiles as they were

In all their loneliness and pain, 

You’d cry, ‘Some woman’s yellow hair 

Has maddened every mother’s son’: 

They weighed so lightly what they gave. 

But let them be, they’re dead and gone, 

They’re with O’Leary in the grave.

Què més necessiteu, ara que teniu seny,

sinó furgar dintre el calaix llardós

i als penics afegir mitjos penics

i afegir precs als tremolosos precs

fins que el moll de l’os se us assequi?

Perquè heu nascut per resar i estalviar:

la Irlanda romàntica ja s’ha mort,

ara és a la tomba amb O’Leary.   

En canvi, eren de mena ben diferent

els noms que us paraven els jocs infantils;

se’n van anar d’aquest món com el vent,

però van tenir poc temps per resar

quan la corda del botxí giravoltava.

I valga’ns Déu, què podien estalviar?

La Irlanda romàntica ja s’ha mort,

ara és a la tomba amb O’Leary.   

Fou per això que els ànecs salvatges obrien

les ales grises damunt de les onades?

Fou per això, que es va vessar tanta sang?  

Per això va morir Edward Fitzgerald

i Robert Emmet i Wolfe Tone,

i tot aquell anhel de gent valenta?

La Irlanda romàntica ja s’ha mort,

ara és a la tomba amb O’Leary.   

Tanmateix, si poguéssim fer anar el temps enrere,

i cridar aquells exiliats tal com estaven,

amb tota la seva solitud i dolor,

cridaríeu: «El cabell ros d’alguna dona

ha fet embogir tots els fills de mare»:

ells preaven tan poc allò que us van donar.

Però deixem-ho estar: ells no hi són, ja són morts,

 són a la tomba amb O’Leary.

I think it better that in times like these
A poet's mouth be silent, for in truth
We have no gift to set a statesman right;
He has had enough of meddling who can please
A young girl in the indolence of her youth,
Or an old man upon a winter’s night.

Em sembla que és millor, en temps com aquests,

que la veu del poeta estigui muda, 

car  certament no podem oferir

res a un home d’estat; ja en té prou, de manefles 

que poden plaure a una noia indolent

o a un home vell en una nit d’hivern.

I  know that I shall meet my fate 

Somewhere among the clouds above; 

Those that I fight I do not hate, 

Those that I guard I do not love; 

My country is Kiltartan Cross, 

My countrymen Kiltartan’s poor, 

No likely end could bring them loss 

Or leave them happier than before. 

Nor law, nor duty bade me fight, 

Nor public men, nor cheering crowds, 

A lonely impulse of delight 

Drove to this tumult in the clouds; 

I balanced all, brought all to mind, 

The years to come seemed waste of breath, 

A waste of breath the years behind 

In balance with this life, this death.

Sé que hauré de trobar el meu destí

en algun lloc, a dalt, enmig dels núvols;

aquells contra els qui lluito, no els odio,

aquells a qui defenso, no els estimo.

El meu país és a Kiltartan Cross,

els meus paisans, els pobres de Kiltartan.

Cap possible final no els farà perdre

ni els farà més feliços que abans.

Cap llei, cap deure m’ha ordenat que lluiti,

cap home públic ni la gent que anima; 

un solitari impuls de voluntat

m’ha dut aquí, en aquest combat als núvols.

Ho vaig sospesar tot, i meditar: 

els anys futurs no valdrien la pena

ni la valen tampoc els anys viscuts.

Balanç d’aquesta vida, aquesta mort.

She that but little patience knew, 

From childhood on, had now so much 

A grey gull lost its fear and flew 

Down to her cell and there alit, 

And there endured her fingers' touch 

And from her fingers ate its bit. 

Did she in touching that lone wing 

Recall the years before her mind 

Became a bitter, an abstract thing, 

Her thought some popular enmity: 

Blind and leader of the blind 

Drinking the foul ditch where they lie? 

When long ago I saw her ride 

Under Ben Bulben to the meet, 

The beauty of her country-side 

With all youth's lonely wildness stirred, 

She seemed to have grown clean and sweet 

Like any rock-bred, sea-borne bird: 

Sea-borne, or balanced in the air 

When first it sprang out of the nest 

Upon some lofty rock to stare 

Upon the cloudy canopy, 

While under its storm-beaten breast 

Cried out the hollows of the sea.

Ella que tenia tan poca paciència

des de la infantesa, ara en tenia tanta,

que una gavina grisa va perdre la por i va volar

avall, cap a la seva cel·la, i hi va entrar,

i va aguantar el contacte dels seus dits 

i dels dits en va menjar unes engrunes.  

Quan ella va tocar aquella ala solitària,

¿va recordar aquells anys, abans que la seva ment

esdevingués una cosa armarga i abstracta,

i el seu pensament un enemic públic?

Cega i guiant els cecs,

bevent en el fètid fossat on ells jeien? 

Quan fa molt temps la vaig veure marxant  

sota Ben Bulben cap a la manifestació,

la bellesa del seu país es va revoltar

amb tota la fúria solitària del jovent.

Semblava que havia crescut neta i dolça,

com un ocell roquer transportat des del mar:

portat pel mar o balancejant-se a l'aire

el primer cop que va sortir del niu,

sobre un penyal elevat per mirar

sobre un mantell de núvols,

mentre a sota del seu pit, batut per l’oratge,

ploraven els avencs del mar.

                             * * *