Josep
Palau i Fabre (1917-2008)
Poemes
de l’Alquimista (selecció)
Senyera 1942
Ets blava en
el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
[1942. Publicat a ‘Imitació de
Rossello-Pòrcel’ (1945), i després a ‘L’alienat’, dins dels ‘Poemes
de l’Alquimista’ (1952)]
Cant espiritual
No crec en
tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que
sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després
em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan,
Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré
algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable
vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en
tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no
és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en
tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una
vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu
amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu
ésser pugui dir-te: Ets.
[De 'Poemes de l'Alquimista', 1952]
https://www.youtube.com/watch?v=Rb0mDgBRmpE Palau i Fabre recita el 'Cant espìritual'
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
[De ‘Poemes de
l’Alquimista’, 1952]
https://www.youtube.com/watch?v=XjPEH4fJu1k En la veu de Maria del Mar Bonet (Barcelona, Plaça del Rei, 1991).
La
sabata
He donat el
meu cor a una dona barata.
Se'm podria
a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les
escombraries una vella sabata
fa el mateix
goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les
noies fines que ronden a ma vora
no han tingut
la virtut de donar-me el consol
que dóna una
abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls,
plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho
sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau
no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de
mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.
No vull més
ficcions al voltant de la vida.
Aquella
mascarada ha durat massa temps.
Com que us
angunieja que us mostri la ferida,
per això
deixo encara la sabata en els fems.
[De ‘Càncer’ (1946), dins ‘Poemes
de l’Alquimista’ (1952)]
Commemorem aquest any el centenari de Josep Palau i Fabre.
Poeta, dramaturg, contista i assagista, va ser també un excel·lent crític d’art,
especialitzat en l’obra de Pablo Picasso, gran amic seu, a qui va dedicar
una quinzena de llibres, traduïts a diverses llengües. A mitjans dels anys
trenta va començar la seva activitat literària a la revista La Humanitat.
Acabada la guerra, va estudiar Lletres a la Universitat de Barcelona, i va
tenir una destacada actuació en la represa clandestina de les activitats
literàries i culturals en llengua catalana. Ja el 1941 organitzà lectures poètiques
en el marc dels “Amics de la Poesia”; el
1944 va fundar la revista Poesia; i el 1945 va fundar l’editorial La
Sirena 8que publicaria obres de Salvador Espriu, entre altres) i va
participar en la creació de la revista Els Amics de les Arts. El
desembre d’aquell any va aconseguir una beca del govern francès per estudiar a
París, on es va traslladar. Un cop allà, va renunciar a la nacionalitat
espanyola, va aconseguir l’estatus de refugiat polític i es va quedar a viure a
França. El 1971 va tornar a Catalunya i es va establir a Llançà. Entre 1976 i
1978 va presidir el PEN Club català.
En poesia, va publicar Balades amargues, L’aprenent
de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel i Càncer, obres que,
reelaborades i amb l’addenda de poemes nous i de comentaris sobre la pròpia
obra, van constituir els Poemes de l’Alquimista (1952), el seu recull
més emblemàtic. El 2001 va publicar també Les veus del ventríloc: poesia de
teatre. Entre la seva obra narrativa, destaco La tesi doctoral del diable,
Amb noms de dona i Les metamorfosis d’Ovídia. En teatre, Homenatge a Picasso,
La tràgica història de Miquel Kolhas i Teatre de Don Joan. I en assaig, Antonin
Artaud i la revolta del teatre modern, Quaderns de l’Alquimista i Vides
de Picasso, entre els seus nombrosos estudis sobre el pintor.
Avui tothom reconeix la importància
de la seva obra. Però val a dir que per assolir aquest reconeixement va haver
de superar molts obstacles: els obvis de la situació política sota el franquisme,
però també el rebuig de sectors catalanistes conservadors que trobaven “irreverents”
alguns dels temes que tocava i la forma desinhibida amb què els tractava.
Precisament un dels poemes que he seleccionat aquí, ‘La sabata’, després
de la primera —i clandestina— lectura en públic que l’autor en va fer l’any
1943, va ser objecte de crítiques molt dures per part d’alguns intel·lectuals “benpensants”
i puritans, que avui ens farien somriure, si no pena o llàstima. Ja se sap, com
bé deia Brassens: “Non, les braves gens n’aiment pas que / l’on suive una
autre route qu’eux”. Som i sempre hem estat així.
A Caldes d’Estrac hi ha la seu de la
Fundació Palau, que recull i divulga el fons artístic i documental de Palau
i Fabre, incloses diverses obres de Picasso.
