Vet ací tres llibres altament recomanables que —si no us
els ha cagat ja el tió— podeu demanar als Reis de l’Orient, en cas que hàgiu
fet prou bondat. Jo prou que ho provaré, per si de cas. Per poder començar
l’any llegint cosa bona.
![]()
![]()
Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un –Oh!– tot empassant l'alè
[D'Auques i ventalls, 1914]
![]()
William
Shakespeare:Versions a peu d’obra. L’excel·lent versió de Joan Sellent de
deu obres teatrals de William Shakespeare (que se suma a les traduccions
ja clàssiques de Josep M. de Sagarra i a les ja bastant clàssiques de Salvador
Oliva). Esperem que el traductor ens continuï fornint més material del “Cigne de l’Avon”.
Vegem-ne un tast:
William
Shakespeare
El
Rei Lear
(fragment)
Aquest home
el perdono. ¿De què se t’acusava?
¿D’adulteri?
No moriràs. ¿Morir per adulteri? No.
El pardalet ho fa, i la mosca daurada
fornica davant meu. Deixem
que la copulació prosperi, perquè el fill bastard
de Gloster era més afectuós
amb el seu pare que les meves filles,
engendrades entre llençols legítims.
Vés treballant, luxúria, i sense mirar prim,
que a mi em falten soldats!
Mireu aquella dama, que somriu
amb una cara de beneita que és presagi
de neu entre les cuixes, que fingeix virtut
i que fa escarafalls quan sent el nom
del plaer!
Ni la bagassa ni el cavall més fart
s'hi entreguen amb una ànsia més desenfrenada...
Centaures de cintura cap avall
i dones per la part de dalt.
Només fins a la faixa és propietat dels déus:
¿D’adulteri?
No moriràs. ¿Morir per adulteri? No.
El pardalet ho fa, i la mosca daurada
fornica davant meu. Deixem
que la copulació prosperi, perquè el fill bastard
de Gloster era més afectuós
amb el seu pare que les meves filles,
engendrades entre llençols legítims.
Vés treballant, luxúria, i sense mirar prim,
que a mi em falten soldats!
Mireu aquella dama, que somriu
amb una cara de beneita que és presagi
de neu entre les cuixes, que fingeix virtut
i que fa escarafalls quan sent el nom
del plaer!
Ni la bagassa ni el cavall més fart
s'hi entreguen amb una ànsia més desenfrenada...
Centaures de cintura cap avall
i dones per la part de dalt.
Només fins a la faixa és propietat dels déus:
d’aquí en
avall, tot pertany al maligne.
[Versió de Joan Sellent]
Josep
Carner:
Llibres de poesia 1904-1924. Vet ací el primer
dels vuit volums que han de formar l’edició crítica de l’obra completa de Josep
Carner, a cura de Jaume Coll: una obra altament necessària i molt
esperada per poder recuperar les versions originals del “Príncep dels poetes
catalans”. Vegem-ne un tast:
Josep Carner (1884-1970)
La galant noia
Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.
Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.
Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un –Oh!– tot empassant l'alè
[D'Auques i ventalls, 1914]
Institut
d’Estudis Catalans: Gramàtica de la Llengua Catalana.Aquest
és un llibre necessari per estudiar les innovacions normatives amb què l’IEC
ens ha obsequiat aquest any, i així posar-nos al dia. Vegem-ne us fragment de descripció:
La Gramàtica
de la llengua catalana dóna
continuïtat a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918,
i es presenta més completa i actualitzada. No introdueix, doncs, canvis
substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica
de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va
apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades
per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per
part de la norma. N’és un exemple l’acceptació dels usos que fa cada parlar de
les preposicions per i per a davant d’infinitiu quan expressen finalitat —Ho fan per viure i Ho fan per a viure.
La Gramàtica de la llengua catalana es caracteritza perquè presenta
la norma partint de la descripció gramatical i atenent al marc geogràfic ―els parlars―
i social ―és a dir, els diferents registres―, així com, més esporàdicament, a
la dimensió oral i escrita. També presenta, en primer terme i d’una manera
neutra, els fets generals que són vàlids en tots els territoris del domini
lingüístic català i en tots els registres, i concreta en quins parlars i
registres són vàlids els restants, i si una determinada forma és acceptable o
no.
Un exemple del tractament de formes pròpies de territoris
diferents pot ser el que fa referència a l’expressió de les fraccions horàries.
La Gramàtica de la llengua catalana recull la pròpia dels parlars del
Principat ―el sistema anomenat de campanar, i que és
específic de la llengua catalana: un quart de vuit, dos
quarts de sis, tres quarts de quatre―, i la
dels parlars valencians i baleàrics ―el sistema de
rellotge: les set i quart, les
set i mitja, les vuit menys quart. Cal
entendre, en aquest cas, que el sistema que és propi d’uns territoris és
inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris.
Un exemple del tractament de formes pròpies de registres
diferents pot ser el de les combinacions pronominals. Són acceptables
combinacions com li’n i li ho —Li’n
falta una i Li
ho diré— o n’hi i l’hi —N’hi
falta una i L’hi
diré—, encara que en els registres formals són més habituals li’n i li ho.
La reducció de l’accent
diacrític a quinze únics mots ha estat objecte de sarcasmes i crítiques
—moltes, val a dir-ho, per part de gent que no se’ls sabia pas tots, ni de bon
tros—; jo personalment no els hauria tocat, però posats a fer-ho n’hauria
deixat tan sols dos: què/que i sí/si. I no hauria
baixat la guàrdia en normes com la de la caiguda de les preposicions davant la
conjunció que, per exemple. En general, opino que les reformes s’han fet
amb bona intenció, però a la llarga deixaran via franca a la sistematització de
manlleus i formes més properes a les castellanes, en detriment de les
autòctones. Però les llengües són éssers vius que evolucionen, i els acadèmics
sempre hi van moltes passes enrere. Cal acceptar l’autoritat de l’IEC i
estudiar-nos bé, d’aquesta nova gramàtica, què és obligatori i què és opcional,
i en aquest darrer cas, escollir allò amb què ens sentim més còmodes.
Però els llibres, els
hem de comprar. Aquests, i molts més. Bon any!