Prometeu i els poetes
Èsquil (segles VI-V a.C.)
Prometeu encadenat
PROMETEU:
Escolteu la misèria dels mortals, als quals jo, d’infants
que eren,
vaig fer-ne éssers intel·ligents, proveïts de raó. [...]
Abans veien sense veure-hi, sentien sense escoltar
i, semblants a la imatge d’un somni, passaven la vida
refiats de l’atzar. No vivien en cases d’obra ni de fusta;
s’estaven sota terra, igual que les formigues,
en coves sense sol. L’hivern no comprenien.
ni la primavera florida ni l’estiu ple de fruits,
i obraven sense idees, fins que vaig ensenyar-los
a discernir la sortida dels astres i llur posta.
Després va venir la ciència dels nombres, la més alta
que jo vaig inventar per a ells, i l’escriptura,
que de tot és memòria: la mare de les Muses.
Vaig ser el primer d’enjovar el bestiar
perquè ajudés els mortals en els treballs més grans,
i vaig fermar al carro els cavalls dòcils a les regnes.
Ningú més sinó jo va inventar els vaixells,
que travessen el mar amb les ales de tela.
Pobre de mi, jo que he donat als mortals tantes eines,
no trobo avui ningú que m’alliberi del mal que pateixo. [...]
Si algú queia malalt, no tenien defensa ni untures
ni beuratges; i privats d’esperança es morien,
fins que els vaig ensenyar a fer remeis per guarir malalties.
Els vaig dir mil maneres de conèixer el futur:
distingir els veritables somnis dels falsos; entendre
els presagis dels sons i els encontres del camins;
interpretar el vol dels ocells, favorables o adversos,
i com viuen, s’estimen o odien damunt de la brancada;
i a distingir les vísceres, el lòbul i el fetge
i el fel, perquè als déus siguin agradables.
Vaig ensenyar-los a cremar les cuixes d’animals
i les espinades, ben untades de greix,
ensinistrant els mortals en un art misteriós,
i els vaig fer entendre ben clars els senyals de les flames,
que abans desconeixien. Heus ací la meva obra.
I tots els béns que la terra amagava als mortals,
bronze, ferro, or i plata, ¿qui, sinó jo, per a ells va
descobrir-los?
En un mot: totes les arts útils als humans vénen de
Prometeu.
Em proposo de fer una repassada sumària a alguns dels
poetes que han dedicat algun poema al personatge mític de Prometeu,
aquest tità que va gosar enfrontar-se a Zeus i robar-li el foc —que els
déus, per castigar la humanitat, s’havien quedat en exclusiva per a ells— i tornar-lo
als homes. Aquesta fóra la primera «desobediència» a una llei, per més inri
divina —equiparable a la poma del Paradís: si a Prometeu el mou la
solidaritat envers el gènere humà, Eva aspirava a posseir la ciència del
bé i del mal, és a dir, igualar-se a Déu. Tot i que potser en tots dos
casos el motor última va ser la curiositat i la picardia de veure què passa
quan transgredeixes una llei tan important. Com és sabut, el càstig de Prometeu
va ser individual i etern: Zeus el va encadenar a una roca, on una àliga
venia cada dia a menjar-se-li el fetge; però el fetge se li regenerava per tal
que l’ocellot pogués tornar a rosegar-lo indefinidament; per sort per al tità,
un dia Hèrcules va occir l’àliga i va alliberar el presoner. En canvi,
el càstig d’Adam i Eva va ser també etern, però col·lectiu,
extensiu als seus descendents fins avui: haver de treballar i haver de morir.
El mite de Prometeu varia molt segons les versions,
però sempre apareix com a benefactor de la humanitat (una versió el mostra com
a “creador” dels primers humans, que va modelar en fang), i és associat a la
institució dels sacrificis als déus, al robatori del foc per oferir-lo als
homes, a la invenció de les ciències dels nombres i de l’escriptura, la
medicina i l’endevinació, les arts i els oficis... En fi, un compendi de totes
les coses útils per a l’ésser humà.
Hesíode ja va parlar de Prometeu (‘Teogonia’
i ‘Els treballs i els dies’), però allà el càstig diví va ser per als
humans: la creació de Pandora, la primera dona, que va obrir la caixa
dels trons i va escampar les malvestats arreu del món.
Aquí recullo la versió d’Èsquil, en què Prometeu,
encadenat i torturat per l’àliga, s’enorgulleix d’haver estat l’alliberador de
la raça humana.
Imatge superior: Heinrich Friedrich Füger, ‘Prometeu portant el foc als humans’, oli sobre tela (1817). Imatge de sota: Hèrcules allibera Prometeu i mata
l’àliga, en una ceràmica grega.
Johann Wolfgang
von Goethe (1749-1823)
Prometheus
Bedecke deinen Himmel,
Zeus,
Mit Wolkendunst
Und übe, dem Knaben gleich,
Der Disteln köpft,
An Eichen dich und Bergeshöhn;
Mußt mir meine Erde
Doch lassen stehn
Und meine Hütte, die du nicht gebaut,
Und meinen Herd,
Um dessen Glut
Du mich beneidest.
Mit Wolkendunst
Und übe, dem Knaben gleich,
Der Disteln köpft,
An Eichen dich und Bergeshöhn;
Mußt mir meine Erde
Doch lassen stehn
Und meine Hütte, die du nicht gebaut,
Und meinen Herd,
Um dessen Glut
Du mich beneidest.
Ich kenne nichts Ärmeres
Unter der Sonn als euch, Götter!
Ihr nähret kümmerlich
Von Opfersteuern
Und Gebetshauch
Eure Majestät
Und darbtet, wären
Nicht Kinder und Bettler
Hoffnungsvolle Toren.
Unter der Sonn als euch, Götter!
Ihr nähret kümmerlich
Von Opfersteuern
Und Gebetshauch
Eure Majestät
Und darbtet, wären
Nicht Kinder und Bettler
Hoffnungsvolle Toren.
Da ich ein Kind war,
Nicht wußte, wo aus noch ein,
Kehrt ich mein verirrtes Auge
Zur Sonne, als wenn drüber wär
Ein Ohr, zu hören meine Klage,
Ein Herz wie meins,
Sich des Bedrängten zu erbarmen.
Nicht wußte, wo aus noch ein,
Kehrt ich mein verirrtes Auge
Zur Sonne, als wenn drüber wär
Ein Ohr, zu hören meine Klage,
Ein Herz wie meins,
Sich des Bedrängten zu erbarmen.
Wer half mir
Wider der Titanen Übermut?
Wer rettete vom Tode mich,
Von Sklaverei?
Hast du nicht alles selbst vollendet,
Heilig glühend Herz?
Und glühtest jung und gut,
Betrogen, Rettungsdank
Dem Schlafenden da droben?
Wider der Titanen Übermut?
Wer rettete vom Tode mich,
Von Sklaverei?
Hast du nicht alles selbst vollendet,
Heilig glühend Herz?
Und glühtest jung und gut,
Betrogen, Rettungsdank
Dem Schlafenden da droben?
Ich dich ehren? Wofür?
Hast du die Schmerzen gelindert
Je des Beladenen?
Hast du die Tränen gestillet
Je des Geängsteten?
Hat nicht mich zum Manne geschmiedet
Die allmächtige Zeit
Und das ewige Schicksal,
Meine Herrn und deine?
Hast du die Schmerzen gelindert
Je des Beladenen?
Hast du die Tränen gestillet
Je des Geängsteten?
Hat nicht mich zum Manne geschmiedet
Die allmächtige Zeit
Und das ewige Schicksal,
Meine Herrn und deine?
Wähntest du etwa,
Ich sollte das Leben hassen,
In Wüsten fliehen,
Weil nicht alle
Blütenträume reiften?
Ich sollte das Leben hassen,
In Wüsten fliehen,
Weil nicht alle
Blütenträume reiften?
Hier sitz ich, forme
Menschen
Nach meinem Bilde,
Ein Geschlecht, das mir gleich sei,
Zu leiden, zu weinen,
Zu genießen und zu freuen sich,
Und dein nicht zu achten,
Wie ich!
Nach meinem Bilde,
Ein Geschlecht, das mir gleich sei,
Zu leiden, zu weinen,
Zu genießen und zu freuen sich,
Und dein nicht zu achten,
Wie ich!
Prometeu
Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.
No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.
Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.
¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?
Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?
¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?
Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!
(Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert i Wolf.
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.
No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.
Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.
¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?
Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?
¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?
Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!
(Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert i Wolf.
J. W. Goethe, Poesies. A cura de
Miquel Desclot. Proa, 2000)
En aquest poema, Goethe pren
partit per Prometeu, a qui fa adreçar-se a Zeus i als altres déus
olímpics desafiant-los i retraient-los la seva cruel insensibilitat davant el
dolor i les misèries dels homes; encara més, afirma que els déus són fruit de la
ignorància dels humans, i defensa una humanitat alliberada, creadora del món i
senyora del seu futur, que accepta les alegries i tristeses que li pervinguin
sense enganyar-se amb falses esperances.
Vídeo: Siegfried Lorenz canta 'Prometeus' de Schubert. Llicència Youtube.
Percy Bysshe Shelley (1792-1822)
Prometheus unbound
Remit the anguish of that lighted stare;
Close those wan lips; let that thorn-wounded brow
Stream not with blood; it mingles with thy tears!
Fix, fix those tortured orbs in peace and death,
So thy sick throes shake not that crucifix,
So those pale fingers play not with thy gore.
Oh, horrible! Thy name I will not speak--
It hath become a curse. I see, I see
The wise, the mild, the lofty, and the just,
Whom thy slaves hate for being like to thee,
Some hunted by foul lies from their heart's home,
An early-chosen, late-lamented home,
As hooded ounces cling to the driven hind;
Some linked to corpses in unwholesome cells;
Some--hear I not the multitude laugh loud?--
Impaled in lingering fire; and mighty realms
Float by my feet, like sea-uprooted isles,
Whose sons are kneaded down in common blood
By the red light of their own burning homes. [...]
Ah woe! Alas! pain, pain ever, forever!
I close my tearless eyes, but see more clear
Thy works within my woe-illumèd mind,
Thou subtle tyrant! Peace is in the grave.
The grave hides all things beautiful and good.
I am a God and cannot find it there,
Nor would I seek it; for, though dread revenge,
This is defeat, fierce king, not victory.
The sights with which thou torturest gird my soul
With new endurance, till the hour arrives
When they shall be no types of things which are.
Prometeu desfermat
Calma l’angoixa d’aquest esguard meu encès,
tanca aquests pàl·lids llavis; del front voltat d’espines
no regali més sang: se’t barreja amb les llàgrimes!
Fixa aquests ulls orbats en la pau i en la mort,
i que la teva agonia no sacsegi la creu,
i aquests dits lívids no juguin més amb sang.
Oh, horrible! No vull pronunciar el teu nom,
que és ja maledicció. Ja els veig, ja els veig,
els savis i els humils, els il·lustres i els justos,
que els teus esclaus odien perquè els odies tu:
uns, perseguits per vils mentides nascudes als seus cors,
uns cors triats ben d’hora i tardanament plorats;
d’altres, lligats a cadàvers dins de presons insanes,
com linxs encaputxats que s’arrapen a un cérvol;
d’altres —¿és que no sento les multituds mofant-se’n?—
empalats en foc etern; i imperis poderosos
esllavissant-se sota els meus peus, com illes desarrelades,
els fills dels quals són modelats en la sang de tothom,
sota la llum rogenca de llurs cases que cremen. [...]
Ai, ai de mi! Dolor, sempre dolor i per sempre!
Prou tanco els ulls, eixuts, però les veig més clares,
les teves obres, dins la meva raó que il·lumina la pena.
Tirà subtil! La pau jeu a la tomba-
La tomba amaga tot allò que és bell i és bo:
jo sóc un déu i allà no puc trobar-ho,
ni ho vull buscar; car, malgrat la teva dura revenja,
aquesta és la teva derrota, rei cruel, no pas cap victòria.
Les visions amb què has torturat la meva ànima
m’han armat de nova endurança, fins que no arribi l’hora
en què ja no seran models de coses que existeixin.
[Versió lliure meva]
El poeta romàntic anglès Shelley va escriure un llarg
poema dramàtic, o “drama líric”, sobre Prometeu, a qui mostra, ja
alliberat de les cadenes, com a vencedor d’un estat ancestral d’odi i
violència, i l’instaurador d’un nou món on regnaria la pau, l’amor, les arts i
l’harmonia entre els humans i la natura. Com a detall curiós, el jove poeta
explica que va escriure bona part d’aquest text l’any 1819 a Roma, concretament
a les Termes de Caracal·la. El poema fou publicat el 1820, amb
alguna errada que el mateix Shelley va lamentar; pòstumament, el 1839, va ser
reeditat, amb altres poemes, a cura de la vídua del poeta, la també escriptora Mary
Shelley, qui hi va adjuntar diverses notes i comentaris. Val a dir que Mary
havia escrit el 1818 la cèlebre novel·la ‘Frankenstein’, que portava justament
com a subtítol ‘El modern Prometeu’.
Imatge: ‘Prometeu encadenat’, de Josep Campeny i
Santamaria (1858-1922), a la plaça de Sant Miquel d’Igualada.
Salvador Espriu (1913-1985)
Prometeu
El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre al meu cant dolorós
M’he compadit dels homes, de la freda tristesa
de l’estrany temps dels homes, endinsats en la mort
i els portava cristall i cremor de paraules
clarosos noms que diuen els vells llavis del foc
Àguila, vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com és pensada la blancor de la neu,
cerca per a la llum la més secreta vida.
Obriràs amb el bec eternament camins
a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do.
[De ‘Les hores’, 1952]
Espriu fa servir el mite de Prometeu d’una manera personal.
Es fixa en el paper filantròpic del personatge mitològic: creador de la
humanitat, impulsor de les arts i les ciències, benefactor fins al punt de
plantar cara als déus i sacrificar-se per la humanitat. Espriu hi veu
paral·lelismes amb la funció del poeta en la societat: el seu somni —desig— de
llibertat va vinculat estretament al seu cant i al seu sofriment. El poeta
ofereix als homes “cristall i cremor de paraules”, és a dir, poemes alliberadors,
i el càstig de l’àliga, que procedeix dels orígens del llamp, obre camins a una
sang que el poeta s’avé a oferir com a preu, a canvi del do de la poesia a la
humanitat.
Imatge: ‘El turment de Prometeu’, de Gioacchino Assereto
(1600-1649). Oli sobre tela, Musée de la Chartreuse, Douai, França.
Ramon Carreté (1951)
Prometeu
Perquè una ofrena tal em va fer lliure
he d’agrair-te aquell present llardós?
Pel furt ardit, de l’extotpoderós,
abjecte el més mortal se’n pot ben riure.
Avui, però, l’horror no em deixa escriure
perquè el teu foc s’ha alçat esgarrifós
a humanes mans de príncep rancorós
i ens extermina —o ens condemna a viure.
De l’ocellot ajunta al vil rosec
l’agonia punyent de no comprendre
com folguem, cecs, de l’hecatombe a frec.
Ja hem fet atots, si no hem volgut aprendre:
d’ira ve el jorn, i al forn tornarem cendra,
de l’últim déu sota el darrer esbufec.
[De ‘Hibris’, 1990]
Acabo aquesta minisèrie sobre Prometeu—last, but least—
amb un poema meu de quan era (més) jove. A diferència d’Èsquil, Goethe, Shelley
i Espriu, en què el tità parla, ja sigui per adreçar invectives a Zeus o per reflexionar
sobre el seu sacrifici, aquí és un humà qui s’adreça al seu benefactor, i ho
fa, paradoxalment, amb un retret. Perquè, si Prometeu, amb el foc i la
tecnologia, ens va donar la llibertat, els humans no hem estat capaços
d’aprofitar la part bona d’aquells dons, ans els hem fet servir per millorar
les tècniques de guerra i sembrar mort, opressió i desigualtat. La ceguesa dels
homes, per fi alliberats de la servitud als déus, ens està menant a un risc
cert d’extermini; per això Prometeu, alhora que pateix pel càstig que Zeus li
va imposar, es desespera veient el mal ús que els humans hem fet del seu do.
Imatge: ‘Prometeu robant el foc’, de Jean Cossiers
(1600-1671). Museo del Prado, Madrid.
Totes les imatges són amb llicència de Wikimedia Commons. Els textos i les traduccions són citats des de l'admiració, sense cap ànim de lucre, ans didàctic i per incitar-ne la lectura, i seran retirats a indicació.
