Safo (segles VII-VI aC)
El més bonic de la
terra
[fragment 16]
Ο]ἰ μὲν ἰππήων στρότον οἰ δὲ πέσδων
οἰ δὲ νάων φαῖσ’ ἐπ[ὶ] γᾶν μέλαι[ν]αν
ἔμμεναι κάλλιστον, ἔγω δὲ κῆν ὄτ -
τω τις ἔραται
πά]γχυ δ᾽εὔμαρες σύνετον πόησαι
πάντι τ[ο]ῦτ᾽, ἀ γὰρ πόλυ περσκόπεισα
κάλλος [ἀνθ]ρώπων Ἐλένα [τὸ]ν ἄνδρα
τόν [πανάρ]ιστον
καλλ[ίποι]σ’έβα’ς Τροΐαν πλέοισα,
κωὐδ[ὲ πα]ῖδος οὔδε φίλων το[κ]ήων
πά[μπαν] ἑμνάσθη, ἀλλὰ παράγαγ᾽αὔταν
[πῆλε φίλει]σαν
Ὠρος. εὔκ]αμπτον γὰρ [ἀεὶ τὸ θῆλυ]
[αἴ κέ τις] κούφως τ[ὸ πάρον ν]οή[σῃ]ν.
οὐδὲ νῦν, Ἀνακτορίας, ὀνέμναι -
σ’οὐ παρειοῖσας.
τᾶ]ς κε βολλοίμαν ἔρατόν τε βᾶμα
κἀμάρυχμα λάμπρον ἴδην προσώπω
ἢ τὰ Λύδων ἄρματα κἀνὄπλοισι
πεσδομ]άχεντας
[εὶ μεν ἴδαμεν οὔ δύνατον γένεσθαι
λῷστ᾽ ὀν᾽ ἀνθρώποις, πεδέχην δ᾽ ἄραστηαι,
τῶν πέδειχόν ἐστι βρότοισι λῷον
λελάθεσθαι.]
οἰ δὲ νάων φαῖσ’ ἐπ[ὶ] γᾶν μέλαι[ν]αν
ἔμμεναι κάλλιστον, ἔγω δὲ κῆν ὄτ -
τω τις ἔραται
πά]γχυ δ᾽εὔμαρες σύνετον πόησαι
πάντι τ[ο]ῦτ᾽, ἀ γὰρ πόλυ περσκόπεισα
κάλλος [ἀνθ]ρώπων Ἐλένα [τὸ]ν ἄνδρα
τόν [πανάρ]ιστον
καλλ[ίποι]σ’έβα’ς Τροΐαν πλέοισα,
κωὐδ[ὲ πα]ῖδος οὔδε φίλων το[κ]ήων
πά[μπαν] ἑμνάσθη, ἀλλὰ παράγαγ᾽αὔταν
[πῆλε φίλει]σαν
Ὠρος. εὔκ]αμπτον γὰρ [ἀεὶ τὸ θῆλυ]
[αἴ κέ τις] κούφως τ[ὸ πάρον ν]οή[σῃ]ν.
οὐδὲ νῦν, Ἀνακτορίας, ὀνέμναι -
σ’οὐ παρειοῖσας.
τᾶ]ς κε βολλοίμαν ἔρατόν τε βᾶμα
κἀμάρυχμα λάμπρον ἴδην προσώπω
ἢ τὰ Λύδων ἄρματα κἀνὄπλοισι
πεσδομ]άχεντας
[εὶ μεν ἴδαμεν οὔ δύνατον γένεσθαι
λῷστ᾽ ὀν᾽ ἀνθρώποις, πεδέχην δ᾽ ἄραστηαι,
τῶν πέδειχόν ἐστι βρότοισι λῷον
λελάθεσθαι.]
16
Diuen que és un exèrcit de genets
o un escamot a peu, o bé una flota
de naus, el més bonic que hi ha a la
terra:
jo dic que és la persona a qui t’estimes.
I és ben senzill fer entendre això a
tothom,
si penses que fins Hèlena, formosa
més que cap altra al món, va
abandonar
el seu espòs, poderós i honorable,
i a Troia va fugir, creuant la mar,
i es va oblidar fins i tot del seu
fill
i dels seus pares, i és que una
deessa
la va guiar pel camí de l’amor.
Afrodita en va ser la incitadora,
la que, invencible, li va encendre el
cor;
i això fa que em recordi d’Anactòria,
la meva amiga enyorada, que és lluny.
Jo més voldria veure el seu pas dolç
i el rostre com li lluu quan riu
alegre,
més que no pas els carros desfilar,
o els soldats amb les llances.
[Bé sabem prou que en un món com
aquest
no podem complir sempre els grans
desitjos;
però preguem que la Fortuna ens deixi
gaudir dels que puguem, mentre puguem.]
L’única font documental contemporània
sobre la persona de Safo són els seus propis poemes, que s’han conservat
molt fragmentàriament. Va viure a l’illa de Lesbos tota la vida, excepte un
temps en què es va haver d’exiliar a Sicília. Va ser contemporània i paisana del
poeta Alceu i del dictador Pítac, tots de Mitilene i que van
viure a cavall del segles VII i Vi abans de Crist. Es creu que Safo podia
haver nascut cap al 620 a.C. i que va arribar a vella. Se sap el nom dels seus
pares, dels seus tres germans i del seu marit, així com el d’una filla que va
tenir.
A Mitilene, Safo dirigia una
escola de noies (la «casa de les serventes de les Muses»), a les quals educava
en la música i el cant per a les festes religioses i nupcials. No era una secta
religiosa —tot i que sembla que veneraven Afrodita, la deessa de l’amor—,
sinó més aviat una escola que preparava per al matrimoni de noies de casa bona;
el grup era un esbart de noies joves que aprenien a fer corones i rams de
flors, i a recitar, cantar i ballar a les festes populars i de culte.
El paper de Safo en la
literatura és important perquè per primera vegada la poesia s’aparta de l’èpica
(narració de proeses de guerrers), de l’hímnica (himnes als déus) i de la cançó
popular (fins aleshores, molt senzilla: ritmes, danses i frases breus): obres
que normalment reproduïen textos més antics, anònims o atribuïts a autors
mítics. La poesia de Safo—hereva de la de Terpandre, poeta de
Lesbos del segle VII a.C., de qui tan sols s’han conservat fragments
escadussers, i relacionada amb la d’Alceu— és la primera en què un autor
expressa els propis sentiments, encara que els envolti de referències
mitològiques. I aquests sentiments són diversos. N’hi ha alguns de
convencionals, com les felicitacions als nuvis, i altres de més personals, com
les crítiques a rivals (en l’amor o mestres d’altres escoles). Però sobretot fa
poemes d’amor; poemes en què es parla de desig eròtic, de passions que no
deixen viure, de gelosies, de nostàlgia, de la bellesa física i del drama del pas
del temps, que porta a l’envelliment i a la mort. Poemes dedicats majoritàriament
a les noies de la seva colla, les quals estima amb un amor molt profund, sense
que puguem afirmar fins a quin punt depassa el que fóra purament l’amistat.
Dissortadament, només ens n’ha pervingut un poema sencer —una Oda a Afrodita—
i uns pocs poemes incomplets més o menys llargs; la resta que en coneixem són
fragments dispersos, o versos solts que ens han arribat a través de cites d’altres
autors posteriors.
En aquest poema a Anactòria (del qual almenys un
fragment s’ha perdut), aprofita el mite d’Hèlena de Troia, que va
abandonar l’espòs i la família moguda per l’amor, per explicar que no hi ha res
més bonic al món que la persona estimada, que l’amant troba molt més bonica que
un exèrcit de peu, a cavall o una flota naval (ho afirma en una societat molt
militaritzada, d’una illa que era una potència naval). I amb aquesta lloança genèrica de l’amor, de cop li
ve el record d’una noia «que és lluny» i de la qual evoca el pas dolç i la
lluïssor del seu rostre, que per a ella val més que tot un exèrcit de carros i
d’infanteria. L’última estrofa sembla apòcrifa: segurament és un afegit
posterior.
De
les nombroses traduccions de Safo que hi ha al mercat, conec —i
recomano— la de Maria Rosa Llabrés (La Magrana, 2006) en català, i les
de Joan Ferraté (Seix Barral, 1968) i Francisco Rodríguez Adrados
(Gredos, 1980). No tinc a mà la versió
de Josep Carles Rubio (L’Oronella, 2000), com tampoc la versió clàssica
de Menéndez Pelayo (reed. Torremocha, 2003). En tot cas, no faig servir
cap d’aquestes traduccions, per respecte als drets dels traductors i editors,
sinó que us presento una versió pròpia, absolutament lliure i sens dubte més
maldestra, però que he fet de franc i la cedeixo en domini lliure a qui en
vulgui disposar.
En
aquest enllaç
podeu trobar versions d’aquest poema: en italià, de Riccardo Venturi, Salvatore
Quasimodo i Gian Piero Testa; d’Odysseos Elytis en grec
modern, i de Bartleby en anglès:
El bust de Safo Eresia és una
còpia romana d’un original grec i es troba als Museus Capitolins, a Roma. El bust
amb el nas trencat, còpia hel·lenística d’un model anterior, es va trobar a Esmirna
i actualment és al Museu Arqueològic d’Istanbul. El vas en què està mirant una
noia que toca la lira és del 470 a.C., i el vas en què està llegint és del 435
a.C. El mosaic és de Pompeia. El quadre 'Safo tocant la lira'és de Jules-Élie Délaunay (1828-1891) i és al Museu de Belles Arts de Brest. Tot és tret de la Wikipedia, en domini lliure. El text grec del poema és baixat d'internet.