Joan Vilamala (1949)
Auca del Pi de les Tres
Branques
Aquesta auca fa memòria
d’un arbre que ha fet
història,
tot i que és un esquelet
que amb dignitat s’alça
dret,
com si fos una escultura
al bell mig de la natura.
El vell pi, però, reviu
en un pi jove i altiu.
Amb tres branques i un
sol tronc,
es troba al Pla de
Campllong,
al terme de Castellar,
al bell mig del Berguedà.
Ha fet ombra a mil
ramats,
rodamóns i homes armats,
i ha estat símbol gloriós
de la Pàtria, i religiós.
Un emblema trinitari,
tant o més que un
santuari,
icona d’eternitat
i de catalanitat.
Segons conta Verdaguer,
vora seu Jaume I,
una nit plena d’encís
es veié rei d’un país
que en tres regnes
s’eixamplava.
I més li caigué la bava,
quan Guillem de
Mont-rodon
li llegí el somni pregon
en què ens sabíem germans
els catalanoparlants.
A finals, doncs, del XIX,
l’arbre prengué un sentit
nou.
I des del XX una festa
commemora aquesta gesta,
malgrat les dificultats
d’adversaris i exaltats.
Per això, pel juliol,
ens trobem al seu redol
amb la gent d’aquests
verals
per cantar el «Bon cop de
falç».
I al peu de l’arbre
sagrat,
els que som del
Principat,
de la Franja d’Aragó,
de l’Alguer i el
Rosselló,
de Balears i València
afirmem amb persistència
que tant avui com abans
som Països Catalans.
Dibuixos de Jaume
Gubianas
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Lo pi de les tres branques (fragment)
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa;
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus,
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc,
que s’esbadia en tres branques,
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama: […]
—He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aquest,
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques:
foren tres regnes en un;
ma corona els coronava. […]
Preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la Pàtria.
 |
| El Pi de les Tres Branques l'any 1905. Foto: Cèsar A. Torras |
El Pi de les tres branques, o com
Verdaguer es rellegia
El pi de les tres branques és una de les poesies
patriòtiques de Verdaguer més llegides i celebrades. Llegida i celebrada per
ell mateix. Sí, molts poetes s’han rellegit i autocomentat els propis versos.
És el cas de Verdaguer i d’aquesta poesia. La va compondre l’any 1887 després
de recórrer el Berguedà. La va publicar l’any següent a Barcelona en revista i
la va incloure a primera fila del llibre Pàtria, però deu anys més tard, el 1897,
la va publicar i actualitzar en un opuscle amb comentaris on es llegeixen
afirmacions com aquestes:
«El pi de
les tres branques, aquella magnífica meravella de la naturalesa, és el
símbol vivent i misteriós del reialme de Don Jaume, arbre gegant de tres
branques, que es diuen Catalunya, Mallorca i València.
És avui
encara el símbol immusteïble de nostra llengua catalana, en los tres sobredits
regnes parlada i, gràcies a Déu, cada dia més volguda i millor conreada.
Avui que el simbolisme està de moda
i té escola oberta en els grans centres, per què els veritables aimadors de
nostra terra, per què els catalanistes no l’han pres per sagrada divisa? El cel
no fa les coses endebades i menys coses tan belles, harmonioses i
significatives.»
Això era l’any 1897, quan Verdaguer, «calumniat» i «perseguit»,
escrivia les desafiants cartes En defensa pròpia i
resistia heroicament un setge que fins i tot li negava la capacitat de poeta.
Però cinc anys més tard encara tornaria als seus versos de «l’arbre sagrat de
la pàtria» i, just un any abans de morir, el juny de 1901, en el Discurs
del Certamen Literari de Berga tornava a invocar els seus propis dos
versos afortunats:
Preguem
que sia aqueix Pi
l’arbre
sagrat de la Pàtria,
alhora que convocava els catalans a l’alegria, perquè
la nostra pàtria té un símbol gloriós i digne d’ella i perquè «com tots
sabeu, darrerament, en l’Assemblea de Terrassa, sos generosos amos n’han feta
voluntària oferta a la Unió Catalanista. Alegrau-vos-en, catalans de França i
d’Espanya. Gaudiu-vos-en fills d’Ausiàs March i de Ramon Llull.»
No sona això d’«assemblea» i d’«unió catalanista»?
Llegir avui com Verdaguer, llegint-se, sentia en els propis versos el
creixement de la força simbòlica del Pi de les tres branques és
més que una simple lectura o relectura del símbol que ell mateix havia creat
per a referir-se a la llengua catalana i als seus territoris. Era a
començaments del segle XX i la Unió Catalanista reunia les assemblees que
acabarien trobant-se en el moviment de Solidaritat Catalana, el primer moviment
unitari català creat a partir del fet nacional català.
Avui, el 2014, en impacient espera i ardorosa
esperança, a més d’un alliçonador exercici d’Història, és un goig llegir El
pi de les tres branques com el rellegia el seu propi autor. En els
temps que l’Assemblea Nacional Catalana, ACN, ha plantat a Folgueroles un
plançó d’aquell mateix pi simbòlic, els catalans sentim créixer la força del
símbol: la plenitud política de la pàtria, esdevinguda un Estat de la Unió
Europea.
Ricard Torrents
President de la Societat Verdaguer i patró de la
fundació Jacint Verdaguer
http://www.verdaguer.cat/
 |
El Pi de les Tres Branques l'any 2005 |
Diumenge, 20 de juliol
de 2014
Castellar de Riu
(Berguedà)
El Pi de Les
Tres Branques és el símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.
Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats
en les tres branques que surten del tronc comú d'aquest pi monumental, que és,
des que Verdaguer el va immortalitzar en el seu poema Lo pi de les
tres branques, una metàfora de la unitat de tots els Països Catalans. En
el poema, el rei Jaume I, l’any 1214, de camí des de Montpeller cap a les Corts
de Lleida, somia al peu del Pi el seu regne i les futures conquestes de Mallorca
i València.
Situat al Pla
de Campllong (Berguedà), el Pi, amb més de 25 metres d'alçada, presideix
una esplanada i al seu voltant s'organitza cada any un aplec de contingut
patriòtic i reivindicatiu de la unitat dels Països Catalans. L’arbre va ser
vist al segle XVIII com un símbol de la Santíssima Trinitat i, al XIX, va ser
testimoni de les guerres carlines. A finals del XIX, amb la Renaixença i l’auge
de l’excursionisme, esdevé centre d’aplecs i cantades.
A principis
del segle XX, s'hi comencen a celebrar trobades de joves patriotes
separatistes, majoritàriament de la Unió Catalanista, a qui el
propietari del lloc, Tomàs Campà, en va cedir la titularitat l’any 1901.
A partir de 1904, cada any s’hi celebrà
un aplec patriòtic fins que, sota la dictadura de Primo de Rivera, l'acte fou
prohibit el 1924. Represa la celebració de l'Aplec amb la República, fou altre
cop prohibit amb la dictadura del general Franco, que coincideix amb la mort de
l'arbre. Salvat diverses vegades d'ésser talat, va esdevenir un símbol de
lluita per les llibertats nacionals.
Malgrat la
mort de l'arbre, ja fa més de 50 anys, s'hi continua celebrant cada any el
tradicional Aplec del Pi de les Tres Branques. A uns 200 metres d'on es
troba situat el Pi, hi ha un altre pi amb tres branques, conegut popularment
com el Pi Jove, amb prop de 20 metres d'alçada i que encara viu, i simbolitza
la renascuda lluita de les noves generacions per la unitat del nostre territori
nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
 |
| El Pi Jove |
Enguany,
diversos motius fan especial l’Aplec: és el Tricentenari de la pèrdua de les
llibertats nacionals catalanes; és l’any de la consulta del 9-N; fa 800 anys de
l’arribada, amb 6 anys d’edat, del rei En Jaume a Catalunya; i es farà un acte
de desgreuge de la bretolada del passat mes de maig, en què li van tallar una
branca.
