Carles Riba(1893-1959)
IX
Per a Pompeu
Fabra
Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un
/ mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres;
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
—ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.
Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un
/ mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres;
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
—ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.
Vet aquí un cant
extraordinari a la llibertat i a l’esperança que Carles Riba va expressar,
utilitzant la Grècia clàssica com a correlat objectiu de l’ideal de
civilització, que ressorgeix davant dels intents dels bàrbars per anorrear-lo,
gràcies a la força dels ciutadans que se senten lliures i capaços de defensar
els seus drets.
En aquesta cèlebre elegia,
Riba contraposa l’eufòria de la victòria de Salamina (480 aC, consegüent a la
de Marató, després de l’heroica defensa del pas de les Termòpiles, contra la
barbàrie que representava la invasió dels perses) amb la tristor de la derrota
de Queronea (338 aC, derrota que va propiciar la pèrdua de les llibertats i de la
independència d’Atenes sota el jou de l’imperialisme macedoni de Filip i
després del seu fill Alexandre el Gran).
Riba —que escrivia això l’agost
de 1941, des de l’exili, acabant de pair l’ensulsiada dels seus ideals d’una
Catalunya culta, pròspera i democràtica davant la força bruta de la guerra i de
la repressió subsegüent sota el franquisme— va saber confegir «el més
resplendent cant civil... de la
Catalunya d’avui, una magistral lliçó d’orgullosa emoció democràtica que és
alhora manifest de la inevitable opció contra la dictadura i confiat missatge
en el destí dels homes», en paraules de Giuseppe Sansone.
«La dedicatòria a Pompeu
Fabra és evidentment simbòlica... Fabra representava a la Catalunya moderna...
un impuls de redreçament i d’afirmació, d’organització i d’ordre, de
recuperació i d’actualització de la llengua, un impuls de reconstrucció
nacional en suma, aleshores esfondrat a la pàtria dominada per les armes.» Ara
qui parla és Enric Sullà, autor d’Una interpretació de les ‘Elegies de
Bierville’ de Carles Riba, Les Naus d’Empúries, 1993.
Sullà contextualitza aquest
cant a la llibertat fent esment a un fragment d’un discurs de Pèricles durant
la Guerra del Peloponès, citat per Tucídides: «La llibertat, si amb el nostre
esforç reeixim a salvaguardar-la, ens farà recobrar fàcilment aquestes pèrdues;
mentre que, aquell que se sotmet a un altre, sol veure disminuir fins i tot
allò que abans tenia.»
Vegem com Sullà resumeix l’onzena
elegia: «S’hi poden distingir les parts
següents: 1) la introducció i descripció dels llocs, vv. 1-6; 2) la reflexió
sobre el naixement personal i civil en relació amb les batalles que s’hi van
escaure, vv. 7-14; 3) la reflexió es generalitza, perquè l’individu es realitza
plenament en la llibertat del grup, en la democràcia, vv. 15-24; 4) el poeta
considera seva l’herència de llibertat i democràcia i la declara irrenunciable,
vv. 25-34; i 5) quan la llibertat és oprimida, encara viu l’esperança, vv.
35-40.»
D’aquesta elegia en destaco
l’afirmació que, per esdevenir allò que els seus déus esperaven d’ells, els atenesos «consentissin a fer-se, ells diversos!, iguals en les armes / i
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis / i a la força...
oposessin la raó». També la constatació que els homes lliures, descendents
d’aquells «homes que vau mesurar i
acomplir accions més que humanes / per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos
humans..., / no fórem fets per a un
destí bestial». Després, que «la llibertat conquerida..., / on sigui del món
que és salvada, se salva / per al llinatge de tots els que la volen guanyar; /
i que, si enlloc és vençuda... , / tota la terra en sofreix». Finalment, que «l’esperança...
arrenca de tots els exilis... / i, al seu crit, els batuts van retrobant-se
soldats».
En efecte, la llibertat
s’ha d’assolir per a tota la col·lectivitat, treballant colze a colze per
guanyar-la primer, i tot seguit dotar-se d’uns drets i uns deures acordats
democràticament per poder avançar cap a un benestar més gran i una distribució
més justa dels recursos i de les obligacions. I, un cop assolida aquesta fita,
continuar treballant aferrissadament per consolidar-la i millorar-la; i, no cal
dir-ho, per defensar-la contra tots aquells que voldrien tornar enrere i reduir-nos
a «un destí bestial».
