Jacint Verdaguer (1845-1902)
La pomerola (fragment)
[...] — I la roureda ombrívola? — És tallada!
— I el lledoner de l'era? — Ja no hi és.
— I l'om de la sarment enrinxolada?
— Encara jau vora l'aljub estès.
— A l'hort hi havia una pomera sola,
la regina dels arbres d'aqueix pla;
li deien los veïns la Pomerola:
al jou del temps son front no doblegà?
— Les tempestes darreres l'aterraren,
ja no alegra el quintà son front joliu.
Veu's aquí les estelles que en restaren;
acostau-vos-hi bé, fan bon caliu—. [...]
— Adéu, li diu, florida pomerola,
arbre on nià mon càntic més hermós;
ton front altiu no el doblegares sola:
destralejats a terra som tots dos.
Los aucells que es plavien en tes branques
cerquen perduts llur pavelló nadiu;
mos somnis i records d'aletes blanques
com los aucells se queden sense niu.
Adéu records i somnis que bressares,
adéu-siau, ma casa i mon bressol,
adéu amics, adéu germans i pares:
en vostre escó no hi vull plorar tot sol.
S'és aterrat mon santuari ombrívol
i solament me resta lo cel blau;
fins eix escó estimat trobo enyorívol,
puix tot en ell m'ha dit adéu-siau.
Mes de l'arbre gentil que el front abaixa,
los hermosos bocins no els cremeu tots;
si no n'hi ha prou per fer-me'n una caixa,
feu-ne una creu per coronar mon clot.
Penjau lo meu llaüt d'eixa creu santa
i al bes de l'aire oint-la sospirar,
direu: — Deu ser lo trobador, que canta
l'eterna primavera a l'apuntar.
Un trobador torna a la seva llar, després de molts anys. No coneix ningú, ningú no el reconeix. Pregunta pels seus familiars i coneguts: tots són morts. Aleshores s’interessa pels arbres i, en especial, per la pomera, enfilat a la qual, de jove, havia començat a compondre poemes i a cantar —el correlat objectiu, diríem, del seu paradís perdut i el símbol del seu art i de l’arrelament a la terra pairal. La pomera va caure en una tempesta, i en van fer estelles i tions per a la llar de foc que ara l’escalfa: el penúltim servei del símbol abatut. Llavors, el trobador plora, i explica la seva vida, la seva infantesa, els seus jocs prop d’aquell arbre que ara serveix per fer foc, i encara demana que la seva fusta serveixi per a una última finalitat: que se’n faci la creu de la seva tomba, de la qual penjarà el seu llaüt, a fi que continuï sonant quan bufi el vent.
* * *
 |
| Verdaguer, carbó de Ramon Casas |
Verdaguer va escriure aquest poema l’any 1896, quan ja es trobava immergit en els seus greus problemes personals: marginat socialment, rebutjat per la jerarquia eclesiàstica, reclòs i publicant els seus emotius articles En defensa pròpia. Aquest poema reflecteix el seu estat d’ànim: un poeta trobador que torna a casa seva i ningú no el reconeix, ni ell reconeix les persones i les coses d’un temps passat en què havia estat feliç. El símbol del seu art i de la seva felicitat juvenil —aquesta imaginària pomerola— ja no existeix, però encara servirà per fer que el seu record passi a la posteritat, gràcies al cant del llaüt penjat a la creu de la seva tomba. Verdaguer va enviar aquest poema als Jocs Florals de 1896, on el jurat —que presidia Narcís Oller— no el va premiar.
Així, el poema va restar inèdit, en un manuscrit, amb el títol de La pomerola, conservat a la Biblioteca de Catalunya; després, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona se’n va trobar una versió posterior, amb el nom de Primavera. L’erudit Ricard Torrents el va publicar per primera vegada a Verdaguer: estudis i aproximacions (Eumo Editorial, Vic 1995). No figura, per tant, a les Obres Completes del poeta ni a la majoria de les antologies anteriors a aquesta data.
 |
| Tomba de Verdaguer al cementiri de Montjuïc |
Fa poc en va sortir una edició crítica a càrrec de dos grans estudiosos verdaguerians, Ricard Torrents i Bertrana i M. Àngels Verdaguer i Pajerols: Jacint Verdaguer, La Pomerola. Primavera. A cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer. Obra completa, sèrie B, vol. 30. Verdaguer Edicions, Folgueroles 2013.
Vegeu-ne també un fragment comentat pel mateix Torrents:
I encara, un comentari de Llorenç Capdevila:
 |
| El dibuix de Casas, portada a l'edició de Canigó, de 1901 |
Agraeixo a l’amic Joan Vilamala, també un gran verdaguerià, que em parlés d’aquest poema que jo desconeixia. En Vilamala és autor ell mateix de diverses antologies de l’altre poeta de Folgueroles (perquè ell també és natural d’aquest poble osonenc), entre les quals: Jacint Verdaguer: Antologia poètica i alguns fragments de prosa (Hermes-Castellnou Edicions, Barcelona 1999); Antologia de Jacint Verdaguer (Barcanova, Barcelona 1997; quatre edicions) i Antologia de Jacint Verdaguer (Antaviana Jove, 2002). També m'envia una vinyeta de l'artista Jaume Gubianas amb la imatge de Verdaguer, que forma part de l'Auca del Pi de les Tres Branques. Gràcies, Joan.
![]()
 |
| Monument a Verdaguer. Santuari de la Mare de Déu del Mont |
El dibuix de Ramon Casas és al MNAC, també de domini públic, com la portada de 'Canigó' de 1901. I també ho és la foto de la tomba deVerdaguer al cementiri de Montjuïc, declarada bé cultural d'interès local (BCIL).
La foto del monument de la Mare de Déu del Mont és de Davidian Skitzov, domini públic per llicència de Creative Commons. Totes les il·lustracions, excepte la portada de l'antologia, han estat tretes de la Viquipèdia.
Els esments a obres de Ricard Torrents, M. Àngels Verdaguer, Llorenç Capdevila o Joan Vilamala no són pas fetes amb l'ànim d'usurpar-los cap dret; al contrari, són per recomanar-vos que compreu els seus llibres.
Els esments a obres de Ricard Torrents, M. Àngels Verdaguer, Llorenç Capdevila o Joan Vilamala no són pas fetes amb l'ànim d'usurpar-los cap dret; al contrari, són per recomanar-vos que compreu els seus llibres.