Salvador Espriu (1913-1985)
Missatge
De llunyanes riberes glaçades,
de la memòria fidel de la nit, on no
arrela
el somni vagarós de l’esperança,
ve per tu, ve per tu, petit home.
Mira com et volta el triomf dels
asfòdels,
mira com avança la dama
sense ulls, la barca
del vell solitari.
Ve per tu, ve per tu. A mostrar-te,
per tot el silenci del mar, el reialme
fidel de la nit, on floreixen
pàl·lidament, en triomf, els asfòdels.
[De Les hores,
1952]
 |
| Asfòdels |
Ulisses (Odissea XI, 539) viatja al país
dels morts per invocar els esperits dels herois i dels seus avantpassats. Allà pot
parlar amb l’ombra d’Aquil·les, qui li confessa que «preferiria
servir de llogat a la gleva d’un altre, / d’un senyor sense herència, que a
penes tingués per a viure, / que no pas ésser el rei de tots els morts que
finaren». Tot seguit, content de saber que el seu fill Neoptòlem
havia sobreviscut a la guerra de Troia, se’n torna al seu racó, a pas viu, a
través del Prat dels Asfòdels.
Aquest prat mític era a
l’Hades, a les ribes de l’Aqueront, el riu subterrani infernal. L’asfòdel és
una planta de la família de les liliàcies, que els antics relacionaven amb el
culte als morts. Segons Plini el Vell (XXI, 68), hom posava asfòdel a
les tombes perquè servís d’aliment als morts; d’altres s’emprava per a guarnir
les tombes [notes de Francesc J. Cuartero a l’edició de L’Odissea
de la FBM, versió de Carles Riba, 2011]. Espriu parla novament dels
asfòdels a Les roques i el mar, el blau (1981).
 |
| Espriu, per Pla Narbona |
Acabem l’any Espriu
amb aquesta reflexió tan seva. Però continuarem llegint-lo, perquè la seva veu
no s’ha d’acabar en els estrictes límits d’un any commemoratiu. És un poeta
universal que sempre ens interpel·larà.
