Arcipreste de Hita (segle XIV)
Libro de Buen Amor(fragment)
Enxiemplo de la propiedat que el dinero ha
Mucho faz
el dinero, e mucho es de amar, | |||
al torpe
faze bueno e omne de prestar, | |||
faze
correr al coxo, e al mudo fablar; | |||
el que
non tiene manos, dineros quier’ tomar. |
491 | Sea un omne
nesçio e rudo labrador, | ||
los
dineros le fazen fidalgo e sabidor, | |||
quanto
más algo tiene, tanto es más de valor: | |||
el que
non ha dineros non es de sí señor. |
492 | Si
tovieres dineros, avrás consolaçión, | ||
plazer e
alegría, del papa raçión; | |||
comprarás
paraíso, ganarás salvaçión: | |||
do son
muchos dineros, es mucha bendiçión. |
493 | Yo vi en
corte de Roma, do es la santidat, | ||
que todos
al dinero fazen gran omildat; | |||
grand
honra le fazían con grand solenidat: | |||
todos a
él se enclinavan, como a la magestat. |
494 | Fazié
muchos priores, obispos e abades, | ||
arçobispos,
doctores, patriarcas, potestades; | |||
a muchos
clérigos nesçios dávales dinidades; | |||
fazié verdat
mentiras, e mentiras verdades. |
495 | Fazía
muchos clérigos e muchos ordenados, | ||
muchos
monges e mongas, religiosos sagrados: | |||
el dinero
los dava por bien examinados; | |||
a los
pobres dezían que non eran letrados. |
496 | Dava
muchos juïzios, mucha mala sentençia: | ||
con
muchos abogados era su mantenençia | |||
en tener
pleitos malos e fazer abenençia; | |||
en cabo,
por dineros avía penitençia. |
497 | El dinero
quebranta las cadenas dañosas, | ||
tira
çepos e grillos e presiones plagosas; | |||
el que
non tien’ dineros, échanle las esposas: | |||
por todo
el mundo faze cosas maravillosas. |
498 | Vi fazer
maravillas do él mucho usava; | ||
muchos
meresçían muerte, que la vida les dava; | |||
otros
eran sin culpa, e luego los matava; | |||
muchas
almas perdía e muchas [las] salvava. |
499 | Fazié
perder al pobre su casa e su viña, | ||
sus
muebles e raízes todo lo desaliña; | |||
por todo
el mundo cunde su sarna e su tiña; | |||
do el
dinero juega, allí el ojo guiña. |
500 | Él faze
caballeros de neçios aldeanos, | ||
condes e
ricosomnes de algunos villanos; | |||
con el
dinero andan todos omnes loçanos; | |||
quantos
son en el mundo le besan hoy las manos. |
501 | Vi tener
al dinero las mejores moradas, | ||
altas e
muy costosas, fermosas, e pintadas, | |||
Castiellos
e heredades e villas entorreadas; | |||
al dinero
servían, et suyas eran compradas. |
502 | Comié
muchos manjares de deviersas naturas, | ||
vistié
los nobles paños, doradas vestiduras, | |||
trayé
joyas preçiosas en viçios e folguras, | |||
guarnimientos
estraños, nobles cavalgaduras. |
503 | Yo vi a
muchos monges en sus pedricaciones | ||
denostar
al dinero et a sus tentaçiones, | |||
en cabo,
por dinero, otorgan los perdones, | |||
asuelven
el ayuno e fazen oraçiones. |
504 | Pero que
le denuestan los monges por las plaças, | ||
guárdanlo,
en convento, en vasos e en taças: | |||
con el
dinero cumplen sus menguas e sus raças, | |||
más
condesijos tienen que tordos nin picaças. | |||
Comoquier
que los fraires non toman los dineros, | |||
bien les
dan de la çeja do son sus parçioneros; | |||
luego les
toman prestos sus omes despenseros: | |||
pues que
se dizen pobres, ¿qué quieren thesoreros? |
506 | Monges,
clérigos e fraires, que aman a Dios servir, | ||
si
barruntan que el rico está ya para morir, | |||
quando
oyen sus dineros que comiençan reteñir, | |||
quál d’ellos
lo levará comiençan luego a reñir. |
507 | Allí
están esperando quál avrá más rico tuero; | ||
non es
muerto e ya diçen ‘Pater Noster’, mal agüero, | |||
como los
cuervos al asno, quando l’desuellan el cuero, | |||
cras,
cras, nos lo avremos, que nuestro es ya por fuero. |
508 | Toda
muger del mundo, et dueña de alteza | ||
págase
del dinero et de mucha riqueza, | |||
yo nunca
vi fermosa, que quisiese pobreza: | |||
do son
muchos dineros, ý es mucha nobleza. |
509 | El dinero
es alcalde et juez mucho loado, | ||
éste es
consejero et sotil abogado, | |||
alguaçil
et merino, bien ardit, esforzado: | |||
de todos
los ofiçios es muy apoderado. |
510 | En suma
te lo digo, tómalo tú mejor, | ||
el dinero,
del mundo es grand rebolvedor: | |||
señor faze
del siervo, de señor servidor, | |||
toda cosa
del siglo se faze por su amor. |
http://www.youtube.com/watch?v=qhqa2YdjqYs Paco Ibáñez
* * *
Vet ací un dels textos més
importants de la literatura castellana medieval. Se’n conserven tres còpies
manuscrites del segle XIV, datades entre 1368 i 1381, còpies que difereixen
entre elles i per tant pressuposen un arquetip original anterior. Les diferents
edicions reflecteixen aquestes variants de text, i també els diferents criteris
a l’hora de desenvolupar les abreviacions dels manuscrits o d’actualitzar
l’ortografia i la puntuació originals. Així l’edició completa que podeu trobar
a l’enllaç de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (i que, malgrat que no
ho indica, penso que prové del manuscrit de Salamanca, la còpia més moderna de
totes tres) veureu que difereix de la que publico aquí, basant-me en l’edició
de Jacques Joset, que compara els tres manuscrits i les diferents
edicions impreses, i les adapta també als criteris editorials d’Espasa Calpe.
En tot cas, moltes edicions modernes han optat per una actualització del text
que no tan sols afecta la grafia, sinó fins i tot el lèxic, cosa que ja em
sembla més discutible.
L’obra, a més d’un pròleg en
prosa i de diversos poemes lírics religiosos de mètrica diversa, consta de
1.633 estrofes de «quaderna vía», compostes cada una de quatre versos
alexandrins amb la mateixa rima, normalment consonant. D’aquesta estructura,
quan estudiàvem, en deien «tetrástrofos monorrimos» (estrofa de quatre
versos amb una sola rima, és clar); aquest sintagma ens feia molta gràcia i el
fèiem servir per insultar-nos els uns als altres, però bàsicament per
referir-nos al «padre» que ens feia Literatura. Els alexandrins, en mètrica
castellana, són versos compostos de dos hemistiquis de 7 síl·labes (incloent la
que va després de l’últim accent, o comptant com a doble la síl·laba final si
és accentuada), de manera que cada alexandrí hauria de constar de 7+7
síl·labes; però també hi trobem molts versos de 8+8 i, en menor mesura,
combinacions híbrides de 7+8 i 8+7. No cal dir que la prosòdia permet jugar amb
la sinalefa o l’elisió i amb l’hiat o la dièresi per comptar, si convé, dues
vocals en contacte com si fossin una sola síl·laba o com si en fossin dues.
Julio Cejador va fer una edició crítica del Libro de Buen Amor
el 1913, que va servir durant molts anys de font per a altres edicions. El
1964, l’italià Giorgio Chiarini en va fer una nova edició crítica i, poc
després, el 1967, el nostre il·lustre filòleg Joan Coromines en va fer
una altra. L’edició de Coromines incloïa un estudi molt interessant de les
característiques de l’obra; amb tot, hom li ha retret que, en la creença que
tots els versos havien de mantenir una estructura mètrica fixa, va reconstruir
versos afegint o suprimint síl·labes ope ingenii, sense admetre la
possibilitat que l’original fos fluctuant i no pas tan matemàticament rigorós.
No sabem qui va ser l’Arcipreste.
Sabem, perquè ell ho diu, que es deia Juan Ruiz i que va ser arxiprest
de la parròquia d’Hita, província de Guadalajara, abans de l’any 1351
(perquè en aquesta data l’arxiprest documentat ja era un altre). I que era un
home alegre i bon vivant, que li agradaven el vi i les dones: ell mateix
explica els seus amors (ficticis o reals) amb monges, vídues, casades, dones de
bona família, mores i pageses (serranas), sempre ajudat per una
celestina mitjancera, la cèlebre Doña Urraca, àlies la Trotaconventos.
En aquell temps, no es filava
gaire prim. Per exemple, al Libro s’explica el cas dels capellans de
Talavera, que es van revolucionar quan l’arquebisbe els va voler imposar el
celibat forçós, i li recordaven que «todos somos carnales» (fins i tot el
rei mateix, que bé tenia concubines). I entre altres coses, manifesten:
Mantener a una huérfana es obra de
piedad,
lo mismo que a viüdas, esto es mucha verdad.
Si el Arzobispo dice que es cosa de maldad,
abandonad las buenas y a las malas buscad.
lo mismo que a viüdas, esto es mucha verdad.
Si el Arzobispo dice que es cosa de maldad,
abandonad las buenas y a las malas buscad.
El Libro vol ser alhora
didàctic, ensenyant als seus lectors el camí de la virtut, i lúdic, divertint-los
amb apòlegs, faules i contes moralistes, i amb històries festives, com ara els
amors de Don Melón i Doña Endrina, els diàlegs entre Don Carnal
i Doña Cuaresma o el debat entre l’arxiprest i Don Amor. També hi
ha sàtires, com aquest exemple del poder dels diners, o bé la història del
clergues de Talavera, o l’elogi de les dones baixetes. Hi incorpora elements cultes,
trets de Virgili i d’Ovidi i paròdies de cançons de gesta; també peces líriques
marianes (goigs, miracles, oracions, himnes) i populars (la «troba cazurra»),
que serien les primeres expressions de poesia lírica en castellà, ja que en
aquella època la lírica (Cantigas) s’expressava en la llengua
galaico-portuguesa.
Aquesta tria m’ha fet pensar en
l’Agustinet Catalan, el farmacèutic del meu poble, ja difunt, home
il·lustrat i molt catalanista, qui em va deixar llegir l’edició crítica del Libro,
a cura de Joan Corominas, quan jo devia tenir 16 o 17 anys. Després, a
l’enyorada llibreria d’en Josep Monte, me’n vaig comprar una edició més
econòmica; i ja més tard, quan estudiava a la Universitat, em vaig comprar
l’edició amb notes crítiques de Jacques Joset (deixeble del gran filòleg
Martí de Riquer, recentment traspassat), publicada a ‘Clásicos
Castellanos’, Espasa Calpe SA, Madrid 1974, d’on cito.
* * *
Trencant les raons, abans d’ahir
va morir Nelson Mandela i, com que quasi tots els bloguers que segueixo
li van voler dedicar un més que merescut record, m’hi adhereixo repescant el
poema Invictus, de W. E. Henley, que va servir de
leitmotiv per a la pel·lícula de Clint Eastwood, del mateix títol, sobre
Mandela, i que vaig recordar en aquest blog el juny de 2011:
http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/06/henley-invictus.html
Tant com abans havia estat perseguit i empresonat, després del seu triomf polític sobre l'apartheid, Mandela va ser objecte de campanyes denigradores diverses. Com sabem prou bé, aquest és el pa de cada dia dels serveis d'intoxicació, en un món tan globalitzat que fa difícil distingir on és la veritat i on les badomeries més grolleres. Tot s'hi val, per guanyar aquestes guerres propagandístiques: Goebbels en va ser el primer gran mestre, i ha tingut i té il·lustres deixebles a tots els serveis secrets del món. Però de vegades el cor del poble no es deixa enganyar. Així, gràcies al seu carisma, al poder del seu pensament i de les seves conviccions, i gràcies al fet que el poble va sintonitzar amb el seu lideratge, Mandela va poder guiar el seu país cap a la llibertat i al respecte dels drets humans; i ara ha mort estimat i venerat per una gran majoria de gent.
Certament, després, el país —i
el seu propi partit— han tingut problemes greus que cal resoldre. Però el seu
exemple em fa pensar en dues coses: primera, que en temps de Mandela l’apartheid
era constitucionalment legal; i segona, que el pas definitiu cap al canvi radical
del model d’estat va venir gràcies al seu carisma i a la seva capacitat de
lideratge, però també gràcies a la força de voluntat de la majoria del poble
que li va donar suport i no va defallir davant de les moltes adversitats que
uns i altres van anar-hi oposant. L’una cosa (el lideratge) sense l’altra (la
fermesa de la majoria del poble) segurament no hauria funcionat. Prenguem-ne
nota.