Lou Reed (1942-2013)
Perfect day
What a perfect
day,
drink sangria
in the park.
Later, when it gets dark,
Later, when it gets dark,
we go home.
Oh such a perfect day,
feed animals in
the zoo,
then later a movie too,
then later a movie too,
and then home.
It's such a
perfect day,
I'm glad I
spend it with you.
Such a perfect day
Such a perfect day
you just keep
me hanging on.
Oh such a
perfect day,
problems all left
alone.
Just a perfect
day,
weekenders on
our own.
It's such fun!
It's such fun!
Such perfect day
you made me
forget myself.
I thought I was someone else,
I thought I was someone else,
someone good.
Oh, it's such a
perfect day,
I'm glad I
spent it with you.
Such a perfect day
Such a perfect day
you just keep
me hanging on.
You're going to
reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow.
You're going to reap just what you sow.
Oh what a
perfect day, oh such a perfect day.
Dia perfecte
Quin dia més perfecte, bevent sangria al parc.
Després, quan es fa fosc, anem a casa.
Quin dia tan perfecte, donar menjar a les bèsties del zoo,
després al cine i després a casa.
Quin dia tan perfecte, el que he passat amb tu,
quin dia tan perfecte, em tens penjat per tu.
Quin
dia tan perfecte, he aparcat els problemes.
Ben
bé un dia perfecte: estar sols tot el cap de setmana
és
tan divertit!
Quin
dia tan perfecte, m’has fet oblidar de mi,
m’he
pensat que era un altre, que era una bona persona.
Quin dia més perfecte, el que he passat amb tu,
quin dia tan perfecte, em tens penjat per tu.
Ara
collirem el que hem sembrat.
Oh,
quin dia tan perfecte.
Ahir va morir Lou Reed, una icona
del rock alternatiu i contracultural nord-americà; un artista intransigent amb
la seva llibertat creativa, cosa que va fer que es barallés sovint amb
productors, discogràfiques, crítics i companys, sense importar-li que aquesta
exigència l’aboqués de vegades a la marginalitat. Ja sé que avui tothom n’ha
parlat, i que passa sovint que, quan algú ha estat oblidat pels mitjans i per l’opinió
pública, en ocasió de la seva mort es revifa un sentiment de culpabilitat que
ens mou a dedicar-li panegírics necrològics tardans, abans de tornar-li a fer
passar una nova travessia del desert potser definitiva. Tot això ja ho sé, però
de tota manera el vull recordar, perquè sí; com diria l’Ovidi, «perquè vull». El
vull recordar, no tan sols pel seu art en si, sinó pels lligams de simpatia que
va tenir i va demostrar envers Catalunya.
Va venir per primer cop a Barcelona
el 1975 per cantar al Palau dels Esports i va tornar a actuar-hi el 1980 a la
plaça de les Arenes. Després va venir molt més cops: el 1998 per la Mercè, el
2002 al Grec, el 2006 al Primavera Sound, el 2009 a la Porta Ferrada... També
per presentar-hi llibres, com el 2008 amb Travessa el foc (Empúries),
recull de lletres de cançons seves traduïdes al català, i el 2010 per presentar
El cuervo (Alfabia).
Entremig, l’any 2007, en el marc de
la setmana de promoció de la cultura catalana que l’Institut Ramon Llull va organitzar
al Baryshnikov Arts Center de Manhattan, Lou Reed, juntament amb la seva
companya Laurie Anderson i l’actriu Patti Smith, tres figures de
l’escena musical novaiorquesa, van fer dos recitals de poemes de Josep Carner,
Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Miquel Barceló, Pere Gimferrer i Miquel
Martí i Pol traduïts a l’anglès.
En ocasió d’aquest recital, el dibuixant
i dissenyador català Xavier Boronat va fer un retrat de Lou amb
barretina i unes muntanyes que recorden les de Montserrat al fons. Al cantant
li va agradar tant, que el passat Nadal va fer servir aquest dibuix per felicitar
els seus fans, amb un text que deia ‘Jingle all the way’, un vers de la
popular nadala Jingle Bells, i un enllaç a la seva cançó The Bells,
de l’àlbum de 1979 que portava aquest mateix títol. Després va penjar el seu
retrat amb barretina a la seva pàgina de facebook.
 |
| Dibuix de Xavier Boronat, 2007 |
Dit això, em sembla oportú transcriure l’article d’Iu
Forn avui al diari ‘Ara’:
Hem patit una sobredosi de Lou
Reed?
IU FORN – Ara, 29/10/2013
Finals del franquisme. Lou Reed
publica l'elapé Rock'n'roll animal. A la cara B hi ha la peça Heroin.
Als censors els sembla massa fort que una cançó sobre la droga aparegui en un
disc, i perpetren un nyap gloriós consistent a treure-la i posar al seu lloc
cançons d'una altre elapé de Reed, Transformer. Aquí un servidor va
ser un dels que van anar a Andorra a comprar la versió sense censurar i també
va ser un dels que van sentir la llegenda que afirmava que la versió espanyola,
de la qual encara conservo un vinil, anava molt buscada pels col·leccionistes
europeus. Amb això vull dir que Lou Reed ha sigut un músic que m'ha interessat,
cosa que, però, no m'ha evitat una certa sorpresa per la reacció mediàtica que
ha provocat la seva mort. Em temo que Reed va ser un símbol per a la generació
que ara mateix decideix els continguts en molts mitjans, i que això explica
aquesta petita sobredosi, però era un desconegut per a les generacions
següents, que no entenen res des de fa dos dies. Com, per exemple, que el TN
vespre de diumenge obrís amb aquest tema i hi dediqués cinc minuts (de
rellotge). "¿Tan important era Lou Reed?", em preguntava ahir una
persona amb un cert interès per la música, però que pràcticament no sabia qui
coi era el novaiorquès. I la resposta que se m'acut és: aquesta persona i
d'altres com ella, ¿com podien no conèixer-lo i valorar-lo si realment era tan
bo com ara diu tothom? Quant feia que no sonava a la ràdio o que no el vèiem a
la tele? Cada dia parlem de Lady Gaga, que està molt bé, però al món global
podríem globalitzar-ho tot, no? Inclosa la nòmina de músics a conèixer.
![]()
