Joan Crosas (1947)
Torna, torna, Serrallonga
Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet.
Des de Sau a la Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrancaran les pedres,
que la terra ens robaran.
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet.
Des de Sau a la Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrancaran les pedres,
que la terra ens robaran.
Del
disc d’EsquirolsTorna, torna, Serrallonga (Edigsa, 1980)
http://www.youtube.com/watch?v=SPvWuPpE6go Homenatge a Esquirols. Amb el grup Sciurus. Auditori de Barcelona, 2010
http://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA Esquirols (1980)
 |
| Esquirols |
Esquirols fou un grup de música català nascut
al poble de l’Esquirol, al cor del Collsacabra (Osona), que va actuar entre
els anys 1968 i 1986. Esquirols es va caracteritzar per fer unes cançons
compromeses amb el seu temps, tant per les lletres —a voltes satíriques, a
voltes emotives i contundents— com per la seva voluntat d'arribar a un públic
majoritari. Les influències inicials de la cançó de muntanya i el folk
nord-americà van deixar pas, de mica en mica, a un estil propi i elaborat, i a
una sonoritat plena de matisos instrumentals i vocals.
El
grup edità sis discos de llarga durada amb Edigsa: Cants al vent (1973), Fent
camí, Colze amb colze (1976), Licor d'herbes bones (1978), Torna,
torna Serrallonga (1980), Com un anhel (1982), tots reeditats
per Picap l’any 2007. El 1984 van enregistrar amb Rafael Subirachs el
disc El comte Arnau, que encara resta inèdit [Dades de la
Viquipèdia].
 |
| Esquirols. Manresa, sala Loyola, 1980 |
Les
cançons d'Esquirols van formar part de la banda sonora d'una generació.
Molts joves d'aquells anys les vàrem adoptar per cantar-les, a cop de guitarra,
en trobades, excursions, festivals i actes reivindicatius. Algunes d'aquelles
cançons, adaptades, popularitzades i convertides gairebé en himnes han anat
passant a les generacions més joves, i han format part dels cançoners bàsics
d'escoles, grups excursionistes, agrupaments escoltes i esplais, alhora que han
estat reinterpretades per altres conjunts musicals.
 |
| Esquirols. Barcelona, teatre Romea, 1979 |
El
grup va estar format, entre altres, per Joan Crosas, Joan Vilamala,
Dolors Roca, Josep Casadesús i Ramon Estrada.
 |
| Manel Camp |
Fa
ben poc, el 13 de setembre de 2013, a Balsareny vam poder gaudir dels poemes i
cançons d’El Comte Arnau, un espectacle realment brillant, amb la
veu de Joan Crosas i la música de Manel Camp al piano, en un dels
actes commemoratius del cinquantenari de la Coral Sant Esteve. Tot un luxe! I en
acabar, com a bisos, ens van oferir dues de les cançons més emblemàtiques d’Esquirols:
Arrels i Torna, torna Serrallonga.
* * *
Joan Sala i Ferrer, conegut com Joan de Serrallonga, va
ser un bandoler català del segle XVII. Nascut a Viladrau el 1598 de família
nyerra, es va casar amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga
de Querós, prop de Sant Hilari Sacalm, d’on li ve el sobrenom. Van tenir cinc
fills. El 1623 ja comanava una partida de bandolers que van assaltar diversos
masos; el 1627 va ser proscrit pel rei Felip III d’Aragó (IV de Castella) i va
fugir al Rosselló —que aleshores encara formava part de la Corona d’Aragó—; el
1628 va robar una posta que transportava diners de l’Estat. Es diu que cap al
1633 vivia amb una altra dona, Joana Torrelles, dita Joana la
Massissa.
 |
| Joan de Serrallonga i Joana Torrelles. Gravat del segle XIX |
També formaven la seva partida els seus germans Segimon i Pere
Sala, així com bandolers amb noms tan suggestius com Tallaferro,
Tallafusta, Toca-sons, Xafa-roques, Xicopanarra, el Fadrí de Sau, el Negre, el
Guerxo, el Vermell, l’Astut, el Marxant, el Petit Gornès, en Pere Blau, Peret
Xinxola, Petit Comí, Tallaferro, Xocopanarra, Fadrí de Sau, Vermell, Rocamora, el
Tendret, el Magall d’Artés, el Monget de Tona o el Garçó de Caldes, entre
altres. Capturat a Santa Coloma de Farners, va ser torturat al castell de
Savassona i va morir penjat públicament a Barcelona el 8 de gener de 1634.
Vegeu en aquest enllaç una biografia excel·lent del personatge:
La
llegenda el recorda com a lladre que robava diners als rics per donar-ne als
pobres, i com a rebel defensor del poble contra el poder establert. Ja n’havien
parlat autors castellans contemporanis seus, com Antonio Coello, Francisco
de Rojas i Luis Vélez de Guevara; però va ser el Romanticisme que el
va mitificar en aquest sentit, a l’estil de Robin Hood, el Tempranillo o Diego
Corrientes, gràcies sobretot al drama teatral i a la novel·la de Víctor
BalaguerDon Joan de Serrallonga i a l’òpera homònima que el
mestre Enric Morera en va escriure i estrenar després.
 |
| Ball d'en Serrallonga. Vilanova i la Geltrú |
 |
Ball d'en Serrallonga. Vilafranca del Penedès Ball d'en Serrallonga. Tarragona |
El
1974, el grup teatral Els Joglars, liderat per Albert Boadella,
va estrenar Àlias Serrallonga, un espectacular muntatge teatral
sobre aquest bandoler. Jo vaig tenir la sort de poder-lo veure a Manresa el
1975. Hi intervenien el mateix Albert Boadella, que feia de Serrallonga, juntament
amb Anna-Rosa Cisquella, Fermí Reixach, Ferran Rañé i Jaume
Sorribas, entre altres. No m’oblido pas de la gran actriu Glòria Rognoni,
qui, tanmateix, ja no va poder actuar a Manresa, perquè poc abans, el març de
1975, havia sofert, tot representant aquesta obra, un greu accident que la va
deixar impossibilitada. Aviat, però, es va reincorporar al grup com a ajudant
de direcció.
L’obra
dramatitzava episodis de la vida del bandoler des de dos àmbits: un teatrí a l’escenari, que figurava la cort del
rei Felip IV de Castella i del comte-duc d’Olivares, i un espai que figurava el
poble, enmig del públic, amb un
entarimat i una plataforma elevada en forma de torre de cinc metres d’alçada —des
d’on va caure, infortunadament, Glòria Rognoni.
Hi
havia text recitat, cançons, mim i danses, i cap al final entrava enmig del
públic una colla de segadors brandant les falçs i tocant l’himne homònim
—aleshores encara prohibit— amb una tenora. Tanmateix, l’obra no acabava així,
sinó amb una mena de dansa burlesca on Serrallonga feia un strip-tease al
teatrí reial i es quedava amb uns eslips amb les quatre barres. Suposo que
Boadella volia així desmitificar el seu personatge de les connotacions
romàntiques que n’havien fet un símbol patriòtic. Però ara, amb el pas dels
anys, em pregunto si aquell final no tenia potser quelcom de premonitori.
Versió castellana de la cançó:
Vuelve, vuelve, Serrallonga
 |
| Joan Crosas |