Dante Alighieri (1265-1321)
Divina Commedia. Purgatorio, XXIV (fragment)
«Ma dì s'i' veggio qui colui che fore
trasse le nove rime, cominciando
‘Donne ch'avete intelletto d'amore’».
E io a lui: «I' mi son un che, quando
Amor mi spira, noto, e a quel modo
ch'e' ditta dentro vo significando».
«O frate, issa vegg' io», diss' elli, «il nodo
che 'l Notaro e Guittone e me ritenne
di qua dal dolce stil novo ch'i' odo!
Io veggio ben come le vostre penne
di retro al dittator sen vanno strette,
che de le nostre certo non avvenne;
e qual più a gradire oltre si mette,
non vede più da l'uno a l'altro stilo»;
e, quasi contentato, si tacette.
Purgatori, XXIV (fragment)
«Mas dì’m si jo veig çay lo trobador
qui la cançó féu qui diu, començand,
Dones q·avets enteniment d’amor».
E jo a luy: «Jo són bé un qui, quand
Amor me spira, no, e a ·quell mou
que dicte dins, vaig fors signifficand».
«O frare», dix, «ara veig jo lo nou
que·l Notari, Guitone e mi tench
del dolç estil qu· ací oig ara nou!
Jo veig bé com los vols del vostre rench
derrera ·l dictador se’n van estret,
que dels nostres cert jamay no avench;
e qui ha bé guardar pus oltra ·s met,
no veu pus de la un a l'altre stil»;
e, com bé contentat, axí ·s callet.
[Dant
Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb rima
d’Andreu Febrer, any 1429. Ed. a cura d’A. M. Gallina. «Els
nostres clàssics», 116, Ed. Barcino, Barcelona 1980. Lèxic: çay,
occitanisme, ‘ací’; no (estrofa 2), probable errada per ‘noto’; mou
(estrofa 2), ‘manera’]
Purgatori, XXIV (fragment)
«Mes, digues si jo veig en tu l’autor
que ha tret les noves rimes, començant
‘Dones que haveu enteniment d’amor’».
I li contesto: «Jo sóc un que, quan
amor m’inspira, escric, i a la manera
que ell dicta dins, jo vaig significant».
I em diu: «Germà, ja veig què ens deixa
/ enrera
i el Notari i Guittone, amb mi, reté
lluny del dolç estil nou que en tu prospera.
Com van les vostres plomes, veig ben bé,
seguint just el dictat d’aquell que us guia,
ço que les nostres no saberen fer.
I el qui mirant-ho a fons esmerça el dia,
res més no veu, de l’un a l’altre estil».
I, quasi satisfet, ell emmudia.
[Dante
Alighieri, La Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb
rima, de Josep Maria de Sagarra. Ed. Alpha, Barcelona, 1950-52]
Purgatori, XXIV (fragment)
«Però digues si veig ací l’autor
d’aquelles rimes noves que comencen:
‘Dones que coneixeu què és l’amor’».
I jo a ell: «Només sóc un que, quan
l’Amor m’inspira, escric, i ho manifeste
com ell mateix m’ho dicta dintre el cor».
«Germà», em digué, ara és quan veig el nuc
que impedia al Notari, a mi, i Guittone,
el pas al dolç estil nou que ara escolte!
Ara sí que veig com les vostres plomes
van directes seguint aquell que us dicta,
cosa que mai no passava amb les nostres;
i qui vulga buscar enllà d’això,
no veurà res entre un estil i l’altre»;
i semblà satisfet, i va callar.
[Dante
Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en tercets lliures, de
Joan Francesc Mira. Ed. Proa, setembre 2000. Tercera edició (revisada):
abril 2002. Cinquena edició, març 2009]
Purgatorio, XXIV (fragmento)
«Pero
dime si veo a quien compuso
aquellas
nuevas rimas que empezaban:
‘Mujeres que el Amor bien
conocéis’.»
Y yo le
dije: «Soy uno que cuando
Amor me
inspira, anoto, y de esa forma
voy expresando aquello que me
dicta.»
«¡Ah
hermano, ya comprendo —dijo— el nudo
que al
Notario, a Guiton y a mí separa
del dulce estilo nuevo que te
escucho!
Bien veo
ahora cómo vuestras plumas
detrás
de quien os dicta van pegadas,
lo que no sucedía con las
nuestras;
y quien
se ponga a verlo de otro modo
no
encontrará ninguna diferencia.»
Y se
calló bastante satisfecho.
[Dante
Alighieri, Divina Comèdia. Versió castellana en tercets lliures,
de Luis Martínez de Merlo. Ed. Cátedra, Madrid, 2006. L’he extret del
web Ciudad Seva, de Luis López Nieves:
En
aquest fragment del Purgatori, Dant, a qui acompanyen els poetes llatins
Virgili i Estaci, visita el cercle on fan penitència els goluts,
i es troba amb Bonagiunta de Lucca (+ca. 1297), qui, segons
Sagarra «fou poeta, però gens original,
i servil imitador dels trobadors de Provença».
Bonagiunta demana a Dant si és ell l’autor d’un poema que comença ‘Done
ch’avete inteletto d’amore’. Es tracta del primer vers de la primera cançó
del Canzoniere de Dant.
Dant li
respon dient que ell tan sols escriu inspirat per l’Amor, seguint el dictat del
seu cor. A la Vita Nuova explica que aquell primer vers li va sortir
de forma espontània, ja que «la seva llengua va parlar com moguda per ella
mateixa».
Buonagiunta se’n meravella, i comenta que justament això és el que fa que la poesia de
Dant, el «dolce stil novo», sigui tan diferent de la que escrivia
ell mateix i els seus amics, el notari Giacopo Sentini (+ca. 1250)
i Guittone d’Arezzo (+1294).
El
«dolç estil nou» s’oposava a l’estètica literària antiga per la seva
frescor expressiva, naturalitat i sinceritat. Tanmateix, l’únic tret
diferencial que el poeta en dóna és el fet que, segons ell, els versos li surten
directament del cor, dictats pel mateix Amor. Les encarcarades romanalles de la
poesia trobadoresca pecaven d’un esteticisme fred i buit de sensibilitat, i
cantaven de forma rutinària amors sovint imaginaris. En canvi, els stilnovisti
analitzaven apassionadament els seus propis sentiments i idealitzaven l’amor,
celebrant les dots intel·lectuals i el caràcter angelical de la persona
estimada, amb una poesia intel·lectual i refinada, que jugava amb el simbolisme,
les metàfores i la subtilesa de trobar dobles sentits a paraules i conceptes.
A
aquesta nova escola pertanyien els poetes florentins, com el mateix Dant,
Guido Guinicelli (que en fou, de fet, l’iniciador), Guido Cavalcanti
i Brunetto Latini (que també apareixen a la Commedia), Cino da
Pistoia, Lapo Gianno, Gianni Alfani, Dino Frescobaldi
i altres.
Les
fonts del nou estil són, d’una part, la mateixa poesia trobadoresca, l’excessiu
formalisme i fredor de la qual superen; el franciscanisme, amb el seu amor per
la sinceritat i l’harmonia amb la Natura; l’aristotelisme, dominant aleshores a
la Universitat de Bolonya; i l’escola poètica siciliana, precursora en l’ús de
la llengua vulgar com a vehicle poètic i creadora de noves estructures formals,
com el sonet, que va inventar Giacomo da Lentini.
L’interessant
d’aquest fragment de la Commediaés que Dant es mostra perfectament
conscient que ell i els seus seguidors estaven creant una manera nova de fer
literatura; que eren els capdavanters d’una escola innovadora que els segles
han consagrat amb el nom que ell —en boca de Buonagiunta— li donà en aquests
versos: el «Dolce stil novo». Dant explica en dues línies quina és l’essència
d’aquest estil, i posa en boca d’un dels representants del model antic —fent-lo
parlar, a més, en nom de dos altres poetes també difunts— el reconeixement
explícit de la superioritat de Dant i dels poetes moderns en relació als
seus predecessors.
Vet
ací la primera estança del poema 'Donne ch'avete inteletto d'amore' (en té cinc, totes de catorze versos
hendecasíl·labs segons la mètrica italiana —una mena de sonet—, agrupats així:
ABBC ABBC CDDC EE):
Donne ch'avete intelletto d'amore,
i' vo' con voi de la mia donna dire,
non perch'io creda sua laude finire,
ma ragionar per isfogar la mente.
Io dico che pensando il suo valore,
Amor sì dolce mi si fa sentire,
che s'io allora non perdessi ardire,
farei parlando innamorar la gente.
E io non vo' parlar sì altamente,
ch'io divenisse per temenza vile;
ma tratterò del suo stato gentile
a rispetto di lei leggeramente,
donne e donzelle amorose, con vui,
ché non è cosa da parlarne altrui.
Vegeu
en aquest altre post, que conté un altre fragment interessant del Purgatori, un comentari més extens sobre Dant i sobre les tres
versions al català de la Commedia (la catalana d'Andreu Febrer és la primera que es va fer al món en vers rimat, posterior en pocs anys a la primera versió castellana en prosa i anterior a la primera versió llatina en prosa):
http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/11/dant-purgatori-xxvi.html
