Francesc de la Via (~1380 ~1443)
Llibre de Fra Bernat (fragment)
—Frare, digueu per vostra fe:
de quin monestir
sou vós, i com es fa dir?
No m’ho amagueu.1
—Senyor, si saber ho voleu,
no en faig secret:
frare sóc de Sant Belluguet,
a sota Empeny.
Aquest sant, pel seu noble seny,
fou coronat
al Paradís, i col·locat
enmig dels sants;
aquest fa miracles molt grans,
que allà on ell fer2
no pot curar-ho cap barber:
tampoc cap metge.
Qui això no cregui serà heretge
i home badoc,
car allà on fereix son estoc3
no hi val metgia,
ni tota l’art de cirurgia
no ho pot cosir.4
El sant sofreix sempre martir
pels companyós,
i els dóna ajuda i socors
tant com ho pot,
car vol conduir-los al lloc
on sovint entra.
Mes, quan el beneit sant és dentre5,
sos companyós
deixen el dit sant gloriós
del tot solet;
i ell roman dintre, en molt destret,
fent-se gran dol,
per tal com la presó li tol6
sos bons amics,
i per congoixes i fatics7
li ve suor;
i aquest beneït senyor
tan fort en plora,
pel desplaer que en ell mora
i per l’afany.
[Adaptació lliure de R. C.]
Francesc de la Via va ser un prohom
gironí de començaments del segle XV; se sap que va ser sotsveguer de la ciutat
de Girona entre 1403 i 1425, i va deixar escrits diversos textos lírics i
narratius en vers. Autor de diverses cançons i cobles, seguint la moda dels fabliaux
francesos —novel·les morals o satíriques escrites en octosíl·labs apariats—, va
escriure extenses obres narratives en vers, com Lo procés de la senyora de
Valor contra Bertran Tudela (3.000 versos apariats; també conegut com Lo
procés de Corona d’Aur), on retrata diversos personatges gironins del seu
temps; A bella Venus, elegant text en prosa i vers sobre l’amor a una
dama; i aquest Llibre de fra Bernat, de més de 2.000 versos, escrit en
codolades —apariats que combinen un vers de vuit síl·labes amb un de quatre,
amb algunes irregularitats mètriques.
En aquest llibre,
l’autor ens conta de forma desimbolta una divertida història eròtica. El
protagonista és el mateix Francesc de la Via, qui es troba amb un frare,
fra Bernat, que li explica —amb jocs de paraules de doble sentit— de
quin convent procedeix, el convent de «sant Belluguet», i narra els miracles
d’aquest sant: que allà on fereix, el forat ja no es pot apedaçar; que va amb
dos companyons, però quan cada dia entra en una presó estreta, tot i
esforçar-se perquè els seus companys hi puguin entrar també, no ho aconsegueix;
així, els companys es queden a fora, mentre ell, a dins, tot sol, sofreix un
martiri tan gran que el fa suar i plorar.
El frare es troba amb
una monja molt atractiva, els favors de la qual es disputen un cavaller i un
canonge. Aquests dos li fan regals molt valuosos, que ella accepta contenta; i
els cita, separadament, per al vespre, fent-los creure que accedirà als seus
desigs. També fra Bernat se li insinua, però quan ella li demana algun
regal, ell —que és pobre i avar— s’hi nega, adduint que el seu regal és la seva
virilitat (en uns versos que per força ens recorden la divertida Balada de
Fra Rupert de Manresa, de Josep Maria de Sagarra):
Diu fra Bernat: —I quin barber
per afaitar
voldríeu vós, segons que em par8,
que us donés paga?—
Llavors ficà mans a la braga,
mostrà son rave.
La monja es mostrà molt brava
a fra Bernat,
veient son matràs ben format
que estava dret,
car feia un gran pam i tres dits,
amb gran esquena.
Sí que li clarejava la vena
d’un tret de dard,
que no hi havia cap embarg,
drap ni cortines.
—Tenen tal bec, vostres gallines?—
diu fra Bernat,
qui li ofereix de molt bon grat
aquell present,
que estava aixecat fermament,
més dur que ferre.
Les palles llevà de terra
per gran calor [...]
—Senyora —diu—, voleu escriure
amb eixa ploma?
La monja cita fra
Bernat també per aquell vespre. Arriba primer el cavaller, i la monja li
demana que es despulli i s’esperi ficat dintre una bassa que hi ha a tocar del
monestir, perquè quan serà fosc li obrirà una portella per on el farà entrar a
la seva cambra. Fra Bernat, disfressat de metge i acompanyat de Francesc
de la Via, truca al convent i demana per la monja; aquesta el rep i li dóna
un beuratge (un lletovari) dient-li que és per reforçar la virilitat («el
confit fa bé percudir»). El frare s’ho creu i s’ho beu; però en realitat
era una purga, de manera que li agafen uns forts cargolins de ventre que
l’obliguen a sortir, bo i despullat, del dormitori:
[...] es va tot ben nu despullar
per fer la lluita;
mes el ventre li donà tal cuita
i tal dolor,
que hagué d’eixir del dormidor
contra el seu grat [...]
El soroll que fa el
frare desperta les monges, que l’empaiten i el colpegen:
[...] el ventre li dava dolor:
cregué morir.
Les monges el varen sentir:
se’n són llevades
i donen grans bastonades
a fra Bernat,
qui semblava un gat remullat,
tal com saltava,
car amunt i avall anava
com hom perdut,
i es tingué molt per decebut:
no sap què passa.9
La portera li pegà amb la maça
per los ronyons;
totes li daven amb bastons
sobre l’esquena [...]
Una monja li va trencar
pel mig el braç;
fra Bernat, desfet i las,
va embrutar
les monges amb son esmirlar10;
tan lluny va anar,
que les va totes esquitxar [...]
Finalment, el frare
salta per una finestra i cau a la bassa just davant del cavaller. Aquest, a les
fosques, s’espanta, pensant que no sigui una aparició; quan el frare li explica
que estava amb la monja, el cavaller s’indigna i agredeix fra Bernat.
Mentrestant, el canonge havia entrat al convent pel terrat; les monges, encara
armades amb bastons, el descobreixen i l’ataquen fins que salta a la bassa:
Al cap de poc vingué el canonge,
que era al terrat.
Les monges, havent-lo trobat,
volent-lo occir,
li començaren a percudir
amb grans bastons:
sí que no li valien raons
ni el seu bon dret.
Aviat li fan passar el fred:
tant l’han cascat,
que si de cop no hagués saltat,
l’haurien mort,
car les monges no hi miren tort,
ni dret ni invers.
El canonge, a la bassa,
es baralla amb el cavaller i el frare, fins que ve la força pública i els
arresta. Com que el cavaller i el canonge tenien recursos, són alliberats de
seguida; en canvi, el pobre fra Bernat, apallissat i amb el braç
trencat, és condemnat a estar-se uns dies a la picota, amb el cos nu untat de
mel perquè les abelles el piquin:
Un saig el pren encontinent;11
li va lligar
les mans, i ben fort l’estacà
dalt del costell.12
Llavors va venir un gran tropell
d’abelles,
que el fiblaven a meravelles
per totes parts.
Aquí es va estar fins al dimarts
aprés dinar [...]
Així, la religiosa es
va desfer dels tres borinots que la rondaven. Però mentrestant, què feia Francesc
de la Via? Doncs quan va veure que fra
Bernat sortia corrents del dormitori urgit per necessitat peremptòria, es va
esmunyir a l’habitació de la monja i la va satisfer de franc amb gran plaer per
part de tots dos:
[...] car la monja volia tancar
la porta amb balda:
jo la vaig agafar per la falda.
Me’n vaig entrar
i la vaig començar d’abraçar
estretament;
i no us penseu que en cap moment
li sabés greu,
ans m’acollí com home seu
i em va besar.
I jo de cop li vaig saltar
sobre el paner,
contornant-li el seu broquer13
amb grans estocs [...]
I jo em vaig estar amagat
al monestir
de la monja, qui em féu servir
igual que un rei,
i home del món jo no crei14
fos tan pagat:
que els altres no han pas caçat
el que jo he pres;
i cadascú havia despès
els seus diners
i a mi no em va costar res [...]
amb ella dormir.
Quan he volgut marxar d’allí,
n’he pres comiat;
i molts cops ella m’ha pregat:
—Torna sovint!
GLOSSARI
(1)
amagueu... voleu: l’original diu celets... volets: he pogut
regularitzar les terminacions verbals mantenint-hi una rima; (2) fer:
fereix; (3) estoc: espasa, cop d’espasa (tant aquí com cap al final, en
sentit figurat); (4) dentre: dintre; (5) cosir: l’original
diu clausir‘cloure, tancar’; (6) tol: pren, lleva; (7) fatics:
l’original diu destrics‘danys, perjudicis’; (8) par: sembla; (9)
passa: l’original diu faça‘faci’ (no sap què fer); (10) esmirlar:
cagar (amb perdó); (11) encontinent: tot seguit; (12) costell:
picota; (13) broquer: escut rodó amb una cavitat al mig per posar-hi la mà
(aquí, en sentit figurat); (14) crei: crec.
![]()
L’original del Llibre
de fra Bernat va circular en còpies manuscrites (n’hi ha referències en
testaments i inventaris del XV) i va ser imprès almenys una vegada, el 1482; se
sap que al XVI encara hi havia llibreters a Barcelona i a València que el
tenien a la venda. El 1914, Ramon Miquel i Planas en va publicar una
edició parcial (Bibliofília I, col. 547-580). El 1935, Antoni Llorens
va publicar A bella Venus (Estudis Universitaris Catalans, XX)
Arseni Pacheco (1932-2011) el va
editar el 1968, al segon volum de l’obra completa de Francesc de la Via
en dos volums (Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, Barcelona 1963-1968); es
va reeditar a Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles
XIV i XV (MOLC 96, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1983); i més endavant,
amb text revisat, a Francesc de la Via. Obres (Quaderns Crema, Sèrie
Gran 20, Barcelona 1997).
L’obra de Francesc de
la Via s’inscriu en una literatura d’àmbit burgès que satiritza la societat
del seu temps amb referències a personatges segurament identificables pels
lectors (o oients) de l’època. Més que amb intenció crítica, que no podria
descartar, l’autor fa paròdia de les tradicions literàries del seu temps, amb
plena llibertat i molt d’enginy, amb la intenció de divertir el públic. No cal
adduir referents clàssics (el Decameró, els Contes de Canterbury),
sinó els abundosos fabliaux de l’època i altres obres catalanes
coetànies, com ara el Testament de Bernat Serradell o la Disputació
de Buc amb son cavall, que un dia ja vaig comentar.
He tret algunes
d’aquestes dades de la ressenya que Josep Pujol va fer de l’edició de
Quaderns Crema, ressenya publicada a Llengua i Literatura, 2003, pàg.
495-505:
Pujol assenyala la disparitat
de criteris d’edició entre els texts de 1963-68 i el de 1997.
Jo, tanmateix, no
transcric de cap de les edicions de Pacheco, sinó que m’he permès la
llibertat d’adaptar el text de Miquel i Planas al català modern, llevat
d'alguns mots-rima, que he intentat d’explicar en nota. He tingut, això sí, a la
vista l’edició de MOLC per a escatir algun punt en què l’edició de 1914 em
semblava dubtosa.
Sobre el Llibre de fra Bernat podeu veure aquest
interessant article de Josep Antoni Ysern, A propòsit del Llibre
de fra Bernat:
Sobre Lo procés de Corona d’Aur, podeu veure
l’interessant article d’Anna Alberni ’El
procés de Francesc de la Via, una nota de societat gironina de l’any 1406’,
dins Actes del tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes. Universitat de Girona, 8-13 de setembre de 2003, volum III.
Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007):
El quadre que encapçala l'entrada és El
frare i la monja (1591), de Cornelius van Haarlem, Franz
Hals Museum, de Haarlem. Els dibuixos La monja i El
frare són de Wenceslas Hollar (1607-1677): Wenceslas
Hollar Digital Collection, Thomas Fischer Rare Books Library. La miniatura del
còdex d'aquí a baix és de Simon Marmion (1425-1489): La
glòria dels bons monjos i monges (1475), Paul Getty Museum, Los
Angeles. Totes són de Wikimedia Commons, de domini lliure.
.jpg)
